LA FOSCOR

M’agraden les ombres i la foscor i les ombres de la foscor que fan més por que les del dia perquè són formes molt grans que no sé ni si ens miren o no perquè el món s’ha fet fosc i no es veuen els ulls de les ombres ni els meus que tinc obertíssims i que em diuen que hi ha puntets per tot arreu que es mouen i distorsionen les coses que hi havia de dia i m’adverteixen que he d’anar amb molt de compte per no xocar i per no pensar en els sons que emeten les ombres que estan tan prop que em toquen i em converteixen també en una ombra que es difumina i que mantenir els músculs en tensió és l’única estratègia per a no desaparèixer

Em fa més por el món quan es fa molt gran. De vegades creix i jo em desproporcione i he de tornar a aprendre les distàncies de tot el que hi ha, i les meues, i on comença una cosa, i com funciona el temps, i què és el que de cap manera no s’entén. Tot i així, els mapes i les mesures i els noms i les rutines segueixen vigents.

M’agrada asseure’m en la foscor i pensar en paraules que la descriguen: paraules que no es veuen. Vull pensar a les fosques. Parpellejar fort per veure. Que la imaginació es faça gran, que vinguen més sentits, que el canvi no s’acabe. No perdre’m del tot. Estar tranquil·la i tenir fred al cap i als muscles. L’atracció de la incertesa i el perill d’esdevenir ombra. Poder xocar, caminar a poc a poc, desconèixer el lloc de sempre.

No hi ha ni mapes ni mesures ni noms ni rutines de la foscor. Perquè cada vagada que torna cal reaprendre les distàncies de tot el que hi ha, i les nostres, i on comença una cosa, i com funciona el temps i què és el que de cap manera no s’entén. És com si la foscor es fera tan gran com el món cada vegada que creix.

La foscor amagada, pacient, adormida per la nit, de colors que no tenen nom.

A la nit l’infern s’apodera del món. El primer que fa és deformar l’espai; ho fa tot molt més estret, més massiu, més inamovible. Es perden els detalls, els objectes perden la seva faç, esdevenen rabassuts i imprecisos; és estrany que durant el dia puguem dir-ne que són «bells» o «útils»; ara recorden blocs desmanyotats, es fa difícil endevinar quina funció els correspon

Olga Tokarczuk, [Cos]

ELS MOCS DEL SOL

Els rajos de llum que veiem són els mocs del sol. En té durant tot l’any, menys per la nit, que potser d’estar tombat ja no li cauen. La lluna només en té de tant en tant.

Els mocs del sol brillen tantíssim que enlluernen. De vegades ens fan esternudar de l’empatia. També fan arcs de Sant Martí, fan ombres, fan imatges místiques, fan escalfor, fan que s’asseque la roba. Nosaltres escrivim poesia, fem fotografies o comentem ai, quin solet més bo.

Els rajos de llum són xafarders perquè es colen fins i tot per les finestres. Tan xafarders que són els testimonis per si ens passa alguna cosa. Es barallen amb les persianes, amb les cortines, amb els para-sols, amb les ulleres. Abans de caure s’han barallat amb els mocadors. Ho travessen tot perquè volen saber moltíssim i empastifar el món i ser admirats.

Els mocs del sol són apegalosos però d’una manera diferent a la dels nostres mocs. No es poden apartar del lloc on s’han enganxat i s’escampen més i més si els intentem tocar, i es converteixen en formes estranyíssimes, s’apeguen i no es poden tocar mai. Els nostres mocs són apegalosos com la gelatina, com el pegament, com el fang, com els caramels. Els amaguem i ens excusem amb els refredats o amb alguna cosa semblant. El sol mai no es justifica. Al sol li cauen els mocs durant tot l’any.

Els rajos de llum del sol, que són mocs que cauen, s’assemblen a les potetes de les meduses, que són tentacles tan perillosos com el sol que crema, i m’imagine que són mocs elèctrics que s’han convertit en estalactites però que són flexibles perquè l’aigua del mar fa que es moguen totes les coses.

PÈSOLS

La societat dels pèsols és curiosa. Són llegums introvertides, redonetes i que van amb barca. Les mou el vent i elles es tapen, la barqueta està folrada i a dins és fosc. Els pèsols veuen el món a través del moviment, no comenten res amb els del seu costat, creixen amb la planta que també creix. No es maregen ni passen fred perquè és sa casa; quan se n’ixen hi deixen un clotet amb la seua forma. A la barca buida cap aigua, aire, pintura, formigues, però no es torna a tancar.

Els pèsols, la casa, la planta. Són molt verds. Verd pèsol. Si foren més grans es podrien encaixar en un semàfor i deixar passar, deixar passar, deixar passar. Els pèsols són tan xicotets que si en cau un i s’amaga bé potser no reapareix fins un any més tard. Quan cau rodola i quan s’amaga tanca els ulls, com en sa casa, però ara no es mou.

A voltes se’ls fan arrugues de la forma dels bonys dels cotxes. Arrugues de paella. Pell com pintura seca, pilota desinflada, impermeables grans. Canvien de color, de textura i de moltes coses. Creixen en transformació. Papallones sense ales, sense antenes, sense potes, cucs només de tant en tant. Cucs en la terra, la tija, les fulles, la beina. Els cucs d’abans de la papallona.

Tots els pesolets junts, com una polsera trencada o com un rosari desordenat i quina mandra tan increïble contar-los. No hi havia cap fil ni cap joia. Només paisatge de pèsols. Dibuix de puntets fet amb un retolador verd molt gros sobre una cartolina blanca en una classe de tres anys exposat amb xinxetes i reciclat quan canvie l’estació. Els pèsols juntets, desenganxats i heterogenis.

Societat de punts verds a la sala d’espera del congelador. Varicel·la que encara no ha madurat. Maraques llunyanes, bossa freda, fotografia editada, codi de barres. Un grapat de pèsols, són més o menys, ni tan sols els diferenciem. Valors nutricionals i decoració. Tanquen els ulls dins del plàstic, com a casa o com quan cauen i rodolen i s’amaguen. Quiets, molts i desenganxats. Els pèsols silenciosos que fan pfr dins de la bossa, psf en la paella, pòc al terra.

l

Algunes coses no es poden pensar ni somiar. Són prohibides i encara sobreviuen. Tot el que no es pot ni pensar ni somiar es pensa, es somia i es fa. Són tres verbs molt preciosos i tan oberts que poden contenir les desgràcies més lamentables que ni s’han pensat, ni s’han somiat, ni s’han fet.

Em fa por fer portades perquè les llibretes són molt llargues i la meua escriptura canviarà, jo encara més, la lletra, els temes. La portada pressuposa un fil que s’haurà de seguir; imagine que n’hi haurà un però no crec que l’encerte la portada abans de començar.

En canvi, sí que m’agrada personalitzar les coses i fins i tot de vegades abans que siguen veritablement meues, quan encara no tenen allò que se’ls apegarà de mi només pel temps i per la intimitat de les paraules. Les paraules m’encanten, són precioses, les utilitze, m’enerven. Sé que les paraules són precioses. No sé això com s’explica. No sé com s’explica la bellesa. Ni tampoc si és creïble que siguen tan fantàstiques.

També són insuficients. Per això s’escriu tant. Però el motiu pel qual l’escriptura no es pot extingir és perquè mai no acceptarem que l’empatia no existeix en la forma idealitzada: podem transmetre o sentir molt amb les paraules però els processos químics del nostre cervell funcionaran en un altre camp. Seguiran els seus principis i no entendran ni els podrà importar gens que haguem trobat el sinònim perfecte per descriure una emoció que pràcticament ens hem inventat, perquè les emocions mai no han estat compartides. Però jo també crec que sí i que és increïble escriure.

M’agrada molt no tenir ni idea de com funciona el cervell. Puc idealitzar llegir un fragment d’un llibre que m’agrada molt. Els ulls veuen formes que els atreuen. S’hi dirigeixen. El cervell ho interpreta, ho explica al cos. Totes les cèl·lules es posen alerta, els pèls de punta i caos. Moltíssima informació. Moviment. Es desordenen els músculs, la sang es vessa, els ossos se separen, els més xicotets es perden. Els cartílags s’han desfet. És terrible però la lectura prima, el cervell no para i cada vegada va més ràpid. Saturació a tot el cos, les ungles creixen. Vulnerable als atacs. Res no importa i els ulls ploren.

CARXOFES

No sé cuinar les carxofes però les admire. La forma i el posat: l’emperadriu carxofa. Eriçons, ventalls, corones, jardins, ombres, vitralls, pètals, forques, mantes.

M’imagine un tron al fons d’una cova. Aranyetes que pugen i baixen, d’altres que es balancegen, les que es queden a les fosques en un racó envoltades de fils enganxifosos i que esperen plàcidament la mort. Tota la cova plena de puntets negres i el tron al fons, un ésser màgic assegut al damunt, té forma de flama però és sòlida i és verda.

Estalagmites de vidre. Un passadís majestuós per on camina la carxofa ben abrigada. No tremola gens. Tots els ulls del seu voltant la miren. Entra per una porta. Més tard, fa el recorregut a la inversa, torna al seu seient. Silenci perquè no parla.

Mai no és estiu. Li agrada la intemporalitat, les parets foradades, la llum que es reflecteix als vidres, els punts negres a les teranyines. La cova està amagada i no hi ha ningú buscant l’emperadriu carxofa. Sospira, està en calma. Potser té tota l’eternitat.

Estan fetes a poc a poc. Un taller d’artesania, unes mans tan hàbils que s’han omplert de durícies i de nervis de precisió. Que són tímides. Confeccionen unes flors molt sòrdides. S’allunyen de l’objecte, el tornen a tocar, busquen noves perspectives, sempre la perfecció. Superposen les capes, com si volgueren protegir cadascun dels pètals, i la carxofa creix i s’enforteix.

Un arbre en miniatura i un bosc a la cistella de la compra. Una mandala al supermercat. Un número molt gran quan es conten totes les fulles que s’han tret. Una tija estranya. Una torxa. S’han pentinat amb gomina. Verd canviant.

RECORDS

Les visites que em fan els morts en somnis o les visites dels meus records. Allargar el dol tants segles com ho necessite. Que vinga tard. El desordre dels esdeveniments. De vegades la tristesa arriba abans que els fets.

Hem aprés moltes coses però no les hem entés. Vull dir que fem rituals i sentim, però no ens encaixa ni encaixem perquè no ho hem fet nosaltres. Estic segura que la meua manera de ser humana no coincideix amb la de ningú més. No hem parlat suficient com per entendre cap altre punt de vista. En els esdeveniments íntims aquesta distància és terrible perquè no hem parlat suficient com per saber fer-nos companyia.

La mort passa de tant en tant, de fet en realitat passa cada dia. Però a nivell individual de tant en tant. És una paraula que sabem, que fem servir, que pot dir moltes coses. És un acte que no es pot rutinitzar. Té una elegància sublim. Abans a mi em feia posar els pèls de punta sempre que la pensava. El terror, a més de ser terrible, té un punt positiu que no sé explicar i que significa que, enmig de tot, hi ha un valor que importa molt. Per això causa tantíssima exasperació.

M’enrabia moltíssim la facilitat amb què es repeteix la sentència d’acceptar les pèrdues. Jo no pense donar el vistiplau a un tracte que no he signat en cap moment. Me l’han imposat. I no hi estic d’acord. I m’enfadaré tantes vegades com vulga i em sentiré impotent cada dia que ho necessite. No vull sentir-me resignada, que l’orgull trobe alguna altra justificació al que em passarà, algun sinònim, que ho negue i que jo m’ho crega. Però mai l’acceptació.

No està gens bé que haguem de ser tan racionals. No obstant, crec que s’ha d’aprofitar. Vull creure en coses, imaginar-me històries, parlar de sensacions, escriure el que pense, tenir por, somriure. Vull venerar els morts partint de les emocions més estranyes. Fer-ho a consciència i recordar tantes vegades com jo vulga.

La manera d’estimar en aquesta distància que segurament serà irrecuperable és creient en el que jo necessite creure. Els qui han mort segueixen formant part de la nostra vida; no parle de fantasmes sinó d’una espècie de purpurina estranya que s’ha apegat en les nostres parts abstractes. Som nosaltres qui la descobrim ací o allà i somriem mentre anem fent. Valorar la vida també és tenir present la mort, donar-li una forma que ens siga còmoda per tenir-la amb nosaltres, que ens vigile i que ens faça venir calfreds. No es poden eliminar els records. És just. Estar viu és una cosa massa gran com per a que s’acabe de sobte.

RETALLS

He acabat la meua primera llibreta macedònia real. Hi ha reflexions, esborranys, dibuixos, anotacions, poemes, jocs, apunts. Ha viatjat, no s’ha perdut, no s’ha cremat, s’ha banyat i està plena. He transcrit de manera desordenada alguns fragments d’alguns escrits que he fet sobre l’escriptura, els quals retocaria, esborraria i amagaria per sempre, però que encara no em desagraden del tot:

Vull destil·lar mitjançant bolígraf el que se’m fa bola i vull que les boles siguen boniques i també fer coses boniques i també fer coses boniques perquè sí, no només de les boles. Que les emocions precioses també saturen el cos. Que el cos no és tan gran i ja està ple de cèl·lules i coses d’eixes.

.

Vull escriure com quan sents que se t’acabarà la tinta, que porta mesos encallada perquè al final sí que et vas creure que mai no t’inspires. I també com aquelles vegades en què et dius he vençut la son de tota la meua vida i no pararé mai. Quan eres capaç de creure que no tindràs mai més cap altra necessitat perquè l’escriptura ja et fa viure. No ser res més que un ésser que escriu. No et cal parlar amb ningú ni eixir del teu cau. Per uns instants sembla possible. Més tard descobreixes una altra vegada que eres humana. Que tens necessitat. Que escriure no és viure. Però que l’escriptura és qui et dona la vida.

.

De vegades només vull escriure paraules, com si necessitara confirmar que no han desaparegut.

M’agrada veure paraules escrites. M’agrada veure la forma i els enllaços. M’agrada llegir frases, connectar-les i gaudir-les. M’agrada entendre el que hi ha escrit.

.

L’escriptura en invisible és estranya i incomprensible quan es llegeix a la llum. L’escriptura a mà transcriu lletres. Formes d’elaboració. A mi.

.

Escriure a mà té una connotació molt més íntima. L’escriptura és més directa. Tu mateixa fas les formes de les lletres. Emfasitzes amb la pressió, la grandària, la rectitud. El teu estat anímic queda plasmat sense que ho pugues evitar.

Les primeres lletres de cada pàgina solen ser més tremoloses. Els punts que fas i a penes es veuen són pauses que no necessitaves. A les errates hi ha els pensaments més ràpids, que s’acceleren més i formen paraules incomprensibles.

Escriure a mà és com parlar cara a cara. És estar al lloc que escrius. Espontaneïtat i errors. Gestos que no controlem. Els matisos de la veu i les nostres reaccions sinceres. Significa present. Coses que no tenim temps a registrar. La puresa és la inexactitud. La puresa és ser així i no reisgnar-se sinó exportar-ho, des de la nostra ànima al nostre rostre i configurar accions remotes, com l’escriptura amb tinta sobre paper.

.

Amb una llibreta i un boli es pot fer màgia, i la màgia és una paraula molt bonica. La màgia és una cosa que pot ser de moltes maneres. Vinc al parc amb llibreta i boli, llibres, mocadors, aigua, una infusió, les claus de casa, mòbil i cartera, gomes del monyo, caramels, xiclets, ventall.


COLORS

Em frustra moltíssim no tenir els arguments que justifiquen que tot allò que s’ha connectat a la literatura s’ha maximitzat i ha desestabilitzat de la millor manera el que hi havia al voltant. De vegades no tinc ni tan sols proves. I l’univers literari és el més meravellós.

Les boles de plasma s’assemblen molt a la literatura. Tenen un nucli amb tot d’energia inquietíssima que sembla foc mesclat amb arc de Sant Martí, que si busques de què està fet et topes amb paraules sofisticades que obvien l’hemisferi misteriós. En tot cas, una cientifització de la bola de l’endevina, una admiració que es pot explicar amb terminologia exacta i uns colors que fa l’efecte que s’han pintat amb aquarel·la. Si toques el vidre hi ha fils que comencen a córrer cap als dits, i els dits s’il·luminen i tota la bola pren un altre aspecte. Passen coses. I exclamacions.

Quan es llegeix els fils també es disparen, o quan s’escriu, o quan s’escolta algú. Es crea un flux que rutlla sense engranatge, per això la gent es posa nerviosa. Al món tot té envàs, tot té etiqueta, té instruccions, té ressenyes, coordenades. Mentrestant, les coses abstractes s’amorfen més, s’alliberen perquè no tenen lloc concret i poden explorar i emmeravellosir-se.

Explicar-ho és molt difícil. Perquè quan ho has descobert ja has esdevingut extravagant, i aquest llindar és el més tallant de tots, i és arriscat travessar-lo però és impossible fer-hi viatges contínuament sense patir nafres serioses. Reivindicar que els plànols, els càlculs, les normes, les veritats universals i totes aquelles coses no són el més important és molt pitjor que impensable.

Jo, que n’estic convençudíssima, dubte cada dia. Cada dia. Gose dubtar del poder estranyíssim de la bola de bruixa que no és de bruixa. També em pense que en algun moment em vaig tragar sense voler un poc de l’energia estranya multicolor i per això m’afecten tant els llibres, em venen atacs d’eufòria quan estic escrivint, em quede pensant com de bonica és la literatura, admire les paraules, copie cites a mà, em passe hores dins d’una llibreria, em trenque el cervell per trobar-li el llibre adequat a algú, em pose molt trista quan es menysprea la literatura, escric cada dia, abrace els llibres, n’agafe sempre més d’un si vaig de viatge, parle dels personatges ficticis com si haguera quedat amb ells a fer un café.  

Jo no sé com s’ha de dir, que és tan increïble tot això. Que aquests efectes no tenen paraules tècniques, només punts de vista, contradiccions, discussions i incoherències. Però les boles de plasma m’agraden, fan llum, fan formes.

PAPALLONA

Una senyora amb una papallona. Va a prendre un te. La papallona espera a la safata i la mira com escriu. La papallona s’adorm. La senyora segueix escrivint. El té s’enfreda. Passa molt de temps. Mira la papallona. S’ha quedat embadalida. Després segueix. S’acaba el te i encara no para. La papallona ja està desperta. La senyora sospira. La papallona camina per la safata i analitza la cafeteria. La senyora està desconcentrada. Té gana. La papallona la mira. La senyora tanca el bolígraf. Es mira la llibreta. Desenfoca la vista. Taques de tinta blava. La papallona es posa enmig. La senyora fa enrere la cadira. La papallona l’espera a la punta de la taula. La senyora es col·loca la bossa de mà, agafa la llibreta, la mira un poc més, la tanca, la guarda lentament. Amb l’expressió, li fa saber a la papallona que no està convençuda, la papallona sospira i mou el caparró. Vola cap a la porta. La senyora va a poc a poc. La papallona li aguanta la porta. Al carrer, s’acomoda sobre la bossa de mà, es mira la senyora i tanca els ulls. Caminen i caminen. La senyora està contenta d’aquesta companyia tan preciosa i tan sincera. La senyora no té cap pressa per arribar a casa. L’amiga invisible seguirà amb ella encara que es perda per aquesta drecera que no coneix i que, per tant, el més probable és que la faça endarrerir.

FERMESA

Permetre’m tenir inseguretat quan escric. En realitat, permetre-me-la en qualsevol moment de qualsevol cosa meua. Però sobretot el plaer de dubtar tranquil·lament en l’escriptura.

Fins i tot quan és per a mi, que no m’agrade el resultat, tatxar sense parar. Refer. Amagar-ho en algun tipus de fons de caixó. Vull no voler-ho veure i vull que em resulte estrany. No reconèixer el que buscava i trobar un garbuix d’incomprensió i de per què. Com ha pogut passar.

Un full ple de frases esbaldregades de tantes vegades que les he desfet, que em desesperance durant molt de temps. Que s’òbriga la irracionalitat i frustrar-me molt. Condemnar-me a viure seriosa fins que ho resolga, amb la certesa que no ho resoldré mai. Desconfiança de mi. Dramatisme sobreactuat.

M’agrada no haver de convèncer ningú del que jo no estic convençuda. Ser honesta en la innaturalitat del resultat. Ésser terrible amb aversió a les crítiques sinceres, però més a les no sinceres, però més encara a les que no ho són però més més al silenci. Per damunt de tot, aversió a l’autocrítica. La que no es verbalitza i gairebé ni es pensa.

Parar durant el procés. Oxigenació de les inseguretats. Canvien i canvia tot. Quan torne soc diferent. El temps s’estira a poc a poc i sap tenir més de mil formes diferents. No entendre res de res, ni tenir cap idea del següent pas, ni saber quines preguntes cal formular. Quins són els dubtes.

Resignada a confiar en la inèrcia. Dependre del que he fet abans, sempre hi ha alguna cosa que no es para, m’hi enganxe amb alguna part de mi, soc mística ara, després una altra cosa. Tot inexplicable. Se’m desorganitzen les emocions.

Trie la mentida: tinc el control. Faig, faig, faig. Em canse i ho anomene resultat.