Agafe un llibre i ja sé si pesa més o menys. Mire la portada i mentre l’acarone el gire i veig la contraportada. L’he agafat amb les dues mans, baix de la llum puc llegir la sinopsi. Torne a la portada i ara sí que sí, l’olore.
No l’obric sinó que passe el polze sobre les pàgines per facilitar l’expansió del perfum. Tinc els ulls tancats i el llibre prop de la cara. De seguida el classifique: pot ser cítric, antic sintètic, vell, amb reminiscències de diari, nou de nou… I a continuació el matís: càlid, profund, polsegós, xocant… Les possibilitats són gairebé infinites. Es tracta d’entendre la literatura de l’aroma, que forma part del paratext i que condiciona la lectura. N’hi ha que incomoden o que et fan estar a més distància, d’altres que, per ser quasi imperceptibles, passen desapercebudes, i algunes que lentament pugen des de les pàgines i que ajuden a crear una aura que conté el lector i el món escrit.
Cal tenir en compte la marca personal, perquè després de moltes hores impregnem les pàgines de nosaltres i del que hem tocat. Així mateix, en obrir-lo, la fragància comença a volar, s’expandeix lliurement i després s’amaga. El nostre voltant ja no és el mateix, ara tot té un poc de l’obra que hem obert, que hem tancat, que hem tornat a obrir, que hem deixat a la prestatgeria. La pròxima vegada l’olor no serà igual, i quan passe molt de temps haurà canviat completament. Quan el llibre és de biblioteca, entre les múltiples mans i tots els viatges, cal anar amb prudència perquè l’aire que conté pot no ser gens agradable.
Els meus llibres preferits són aquells que ja tenen uns anyets. Tenen les pàgines grogoses, més grosses que els que s’imprimeixen ara i són un poc rugoses. Per passar-les cal anar amb cura perquè són molt delicades; algunes s’han doblat per algun acte descuidat i de vegades fins i tot se’n troben de brutes per falta de cautela. També hi ha lletres esborrades, no se sap si pel temps o perquè no han trobat el seu lloc i vaguen perdudes d’ací cap allà. El que quasi sempre tenen aquests llibres és una pàgina per on s’obrin sols, que deixa entreveure el fil de l’enquadernació. És una cicatriu que no es cura sinó que es fa cada vegada més gran, més gran. També hi sol haver una arruga a la portada i la marca de la lectura al llom. És una línia recta amb arrels que creua les lletres del títol i el nom de l’artista. No hi ha manera d’esborrar-la. Ben al contrari, si es torna a llegir l’escletxa encara creix. Finalment cal esmentar el desgast general de la portada. El color s’esborra, les puntes no són rectes, ha rebut algun colp. Són uns volums molt especials, que no solen tenir sinopsi i que han viscut molt. De manera que les mans que el vulguen prendre han de ser molt delicades i saber-li transmetre seguretat. Seguint aquestes condicions es poden olorar, i es descobreixen mil sensacions, perquè solen ser directes, càlids, profunds, un poc secs i de vegades amb restes de pols. S’ha d’ensumar amb suavitat, deixar que ens arribe al cervell, escoltar-la des de dins i repetir si no ha quedat clar.
Torne a deixar el llibre quan he acabat amb la inspecció. El mire en el seu context. He decidit si m’agrada el que he descobert amb l’anàlisi externa i si continua quedant bé allà on estava. De vegades encara passe els dits per damunt del llom o faig un exercici temporal quan m’allunye i intente recordar la seua olor. L’experiència és extasiant de vegades, aquelles vegades que decidisc explicar-ho a tothom.
Així m’aproxime als llibres que encara no conec i revise els més familiars. Amb el perfum els entenc millor, els recorde concretament i m’agraden més.
Tempesta 