AIGUA AMB SAL

Fa dos estius me’n vaig anar a Tabarca amb una amiga. Ho havíem comentat diverses vegades i ja ens fèiem a la idea que seria un d’aquells plans que no arriben mai a dur-se a la pràctica. El que va passar, però, va ser que ens vam decidir. I hi vam anar.

El port d’Alacant és molt fàcil de trobar, només has de baixar cap avall i allí t’està esperant. Vam seguir les instruccions al peu de la lletra, ens vam perdre, vam tornar enrere, vam passar per llocs un poc prohibits, vam buscar gent per comerços tancats, vam veure barquetes particulars, vam olorar l’aigua del mar, vam perdre el primer vaixell, vam pensar que no pararíem mai de pegar voltes sense arribar enlloc. Encara no sabem com vam poder trobar el lloc, comprar el tiquet, pujar al vaixell i canviar de seient cinquanta vegades per acabar en un que no era el que havíem triat, ni el que ens agradava, ni el que volíem. I a més a més, feia calor.

El mar era preciós i la monotonia de les ones fins i tot resultava addictiva; miràvem a tot arreu i estàvem molt contentes. La pell se’ns va fer blanca perquè la sal ens esguitava i ens sentíem horriblement apegaloses i enlluernades. Quan vam baixar vam fer el que se’ns dona millor, una ruta exploratòria. Però la calor ens va vèncer i ens vam llançar al mar, ací mateix, val, ai que he xapat una pedra, ai el meu peu, ai el dit, ai quin mal. I tot eren ais. D’aquesta manera vam saber que la platja de Tabarca és rocosa i que els nostres peus no són com les potetes dels crancs.

Quan ja consideràvem que havíem acumulat suficient cansament, calor i temps, vam anar a esperar el Kontiki. Ens creiem molt llestes perquè encara no era última hora, però de llestos i de llestes n’hi havia un fum i la cua estava feta de peus que s’arrossegaven, de roba bruta, d’accessoris de platja, de somriures i d’un ennuvolat que no ens esperàvem.

Ens vam asseure a la coberta, com abans, rient-nos dels exagerats que es protegien el cap per quatre gotes o de la gent que se’n baixava a la planta de baix. El cas és que cada vegada plovia més i l’aigua es movia de manera irregular. “Anem a baix”, vam decidir. Però avançar entre les cadires, amb el balanceig del vaixell i amb l’aigua de la coberta no era fàcil. Anàvem de costat a costat, ens agafàvem on podíem, ens imaginàvem caient a les ones i ens pesaven totes les mirades.

La destinació no ens va encantar: feia massa calor i estava ple de gent. Ens havíem de preocupar de no caure perquè no teníem cadira. Però jo pensava en com de bonic és que ploga en el mar. El blau d’aquell dia era grisós i l’aigua feia moviments gegantins. Era com si estiguera contemplant una obra d’art.