Els caragols són uns animals que mesuren el temps d’una altra manera. Mentre el nostre rellotge té una forma circular, el seu segueix les corbes de l’espiral, de manera que sempre passa per un lloc nou, segurament semblant a algun anterior, però mai igual. Aquesta particularitat es reflecteix en el ritme de vida: ells van a poc a poc, explorant cada moment, i nosaltres ens precipitem perquè l’experiència de les hores ens permet passar coses per alt.
Amb la seua parsimònia, els caragols passen de vegades per davant de nosaltres. I segueixen, perquè no els interessa. Fan una excepció en el món de la infantesa, paren i es transformen en imatges somrients i ben acolorides en una gran diversitat d’àmbits. Encaixen bé entre les criatures que encara estan més properes a la salvatgia que a la racionalitat que se’ls intenta imposar. No han aprés a entendre els horaris i les nocions de setmana o de vida són de moment molt vagues. Els dos animalons es troben i es saluden amb simpatia, es presenten i es sorprenen sense por.
Les bestioletes humanes són capaces d’encuriosir-se amb uns éssers que porten una motxilla molt gran i que diuen que és sa casa. Les motxilles de l’escola de vegades van molt carregades, però costaria d’imaginar que allí dins poguérem fer vida. Necessiten tan poca cosa i nosaltres amb tants imprescindibles. Sembla irreal un equilibri tan auster, amb passejades sota la pluja i descansos prolongats indefinidament. Deixen rastre perquè els seguim l’exemple.
El ritual per eixir de la closca porta la inèrcia del vals. Les xicotetes feres que s’amansen amb la música els contemplen amb una admiració reverencial. L’espectacle de la sincronia entre els ulls que es fan llargs i els que miren és impecable. Tot seguit, la temptació del tacte, el pastís que s’esfondra i la font que s’encén. La sinceritat, la lentitud i la paciència. Un privilegi.
Fins que creixem i ens sumem a la tendència dels plaers prescindibles. Als caragols se’ls penja l’etiqueta d’ordinaris perquè són discrets i no ufanegen de la seua excel·lència. Però no són ordinaris. El que passa és que a la majoria se li ha passat ja l’edat dels bitxos i la de meravellar-se amb tot allò que no siga exuberant.
Tempesta 