Hi ha coses que funcionen en silenci. Poden passar desapercebudes perquè es fonamenten en la discreció i són absolutament selectives. No són fenòmens estranys sinó secrets reals, que no es poden contar perquè només existeixen dins del seu context.
Es pot viure sense fer soroll. Algunes relacions viuen tan fluixet que són gairebé imperceptibles, fins i tot per a qui hi participa. Crec que és el cas més adequat per fer servir el terme afecte. Sense voler, es crea un vincle que s’apega en un lloc on no es veu però es nota. Allí mateix es fa gran, es ramifica i s’enforteix, lentament, sense avisar. No se n’ha adonat ningú.
De sobte, algú a qui saludes cada dia, una cara que reconeixes quan passes per algun lloc, la persona amb qui et creues en determinades ocasions, forma part de la teua vida. Però ha sigut tan subtil que sembla que existeix des de sempre. Ja li teníem afecte a aquest trosset de nosaltres, el més rutinari i ocult. L’hem cuidat sense sospitar de la seua existència i l’entenem el dia en què el trobem a faltar. La sensació és com el desconcert que es produeix en mirar una taula atapeïda per on es passa la vista habitualment i pensar, ací falta alguna cosa, però no sé què és. Al nostre voltant res no s’ha alterat i ningú més es preocupa, perquè això que ha desaparegut només era nostre.
Parlar no és indispensable per conèixer-se ni per crear una amistat. És possible estar a gust amb algú sense la intervenció de les paraules, i conversar internament sense fer cap comentari. Si hi ha tensió, aleshores és un silenci incòmode. Jo parle de complicitat, comprensió i atenció, amb la presència, que és imprescindible de veritat. L’aire no està buit. El misteri del que està passant ni es resol ni es pot descriure, sorgeix de manera natural i no molesta. És una situació ben especial, aparentment molt fràgil pel contrast que té amb el que és més habitual. Invisible. Això també és la companyia.
“[···] la nostra comprensió mútua havia assolit aquella dolça profunditat en la qual les persones sovint es comuniquen més a través dels silencis que no de les paraules.”
T. Capote (Esmorzar al Tiffany’s)
El silenci és molt valuós. És fantàstic anar més enllà del discurs corrent, hi ha un món enorme amb una estructura impecable. No s’esgota, com la veu, i continua creixent encara que no el fem servir sempre. En les paraules, materialment, no cap tant com en el que es calla. Dins d’aquesta dimensió s’emmagatzemen a totes hores els sentiments i els subsentiments, cada pensada, cada visió, el que s’entén, les sensacions. L’aura que es crea quan estem en un espai on el silenci és un requisit la forma tot això, que corre d’ací cap allà, s’allibera, canvia.
L’energia de l’essència no necessita veu. Però no cal que estiguem pendents del silenci perquè sap fer-se sentir.
Tempesta 
Preciòs!
M'agradaM'agrada