Quan plou la meua activitat preferida és saltar tolls d’aigua. És molt divertit i és aprofitar la pluja. Només cal predisposició, la qual inclou caminar amb les sabates banyades i molts esguits que porten aigua i altres coses que no són aigua.
El xof-xof és la millor part. Els dies que plou hi ha un silenci estrany que s’ha de trencar amb el so dels peus ficant-se en l’aigua. Sembla que alguna cosa gran dorm profundíssimament i, com que fa por despertar-la, al principi és normal saltar amb timidesa. Es percep en la tensió de l’ambient: hi ha una quietud incòmoda, molta solitud i els colors de tot han canviat. La sensació és que, en qualsevol moment, tot pot caure i convertir-se en una desbandada caòtica que arrossegue tot el que ens queda dins de la ment. Fa por pensar-ho, per això ens hem de llançar sense contar fins a tres.
El primer efecte de xapar un toll és notar milers d’ulls invisibles que miren sense parar. Els ulls també estan callats. Parpellegen lentament perquè no volen que es note ni tampoc que disminuïsca la incomoditat que causen. Per tant, és millor destrossar-la amb moltes gotetes que ixen disparades, i amb riures i amb molta energia.
És veritat que si fa un poc de fred després de banyar-nos encara en tenim més, o si portem roba especialment poc adequada és molt incòmode, o si per algun motiu hem de conservar les sabates i els pantalons ben nets no ho hauríem de fer. El cas és triar entre la bona estona i els compromisos. Personalment, diria que no és sa portar sempre tants escrúpols i està bé desafiar les convencions de tant en tant, o sempre que siga possible. De vegades el gaudi de l’instant és més valuós que els formalismes a llarg termini, amb l’adrenalina del risc inclosa.
Crec que saltar un toll i omplir-se de fang fins al cap és llibertat, alegria, reivindicació, emoció, energia, explosió. Cada bot en un dia de pluja es fa amb maduresa, perquè a pesar del pes de tantes mirades tenim la capacitat d’alçar els peus i ficar-los en un bassal enorme i brut mentre escoltem com fa xof-xof. És una decisió atípica per a les persones adultes, i fins i tot amb conseqüències per a les no tan majors, per això mateix és tan especial.
Moltíssima gent ha oblidat o directament desconeix la sensació d’alegrar-se quan plou. És una llàstima que es perden la vertadera dansa de la pluja i que encara vagen amb compte de no ficar els peus en zones de risc. Supose que l’aigua pot escórrer la pintura amb què tan bé han decorat la seua imatge per a les mirades silencioses.
Tempesta 