ACIDESA

Els llimons són àcids i són grocs. Estan boníssims. La seua forma és preciosa: pareix una caixeta, de les que guarden alguna cosa important, i als dos extrems unes anses senzilles i concordants amb la resta de l’objecte. Per dins té una capa blanca que resguarda aquest tresor; els gallons són allargats i formen una estrella de moltes puntes quan es parteix per la meitat.

El llimó és un detall, segons s’ha establert socialment. Quasi sempre és un toquet de llimó, un regust a llimó, una xorradeta de llimó o un trosset de llimó; o  en cas que siga un gelat de llimó, un caramel de llimó, galetes de llimó o coses per l’estil atenuen el seu sabor fins a l’extrem de crear un nou sabor llimó. Diuen que ell sol i tot complet no és agradable. Se suposa que ha de ser invisible però perceptible, només en el punt just, sense que afecte massa i després es recorde amb distància.

És un error. El llimó és saborós i és intens, per això val la pena conèixer-lo desvinculat dels plats elaborats fabulosament. L’experiència seria molt més plena si se’ns permetera gaudir del seu sabor real. Prendre llimó implica el cos sencer, ens permet ser conscients, estar alerta, sentir-nos a nosaltres. No té cap sentit que es limite sense cap justificació racional aquesta possibilitat multidimensional. És molt similar al que passa amb els aliments molt picants, o amb les salses, o amb la sal, o amb el sucre. Sempre han de ser complements o acompanyaments, per pura convenció, igual que no s’entén menjar espècies a cullerades.

No pretenc que un dinar siga, per exemple, un plat de timó i de postres una tassa de sucre, però quin problema hi ha d’agafar una branqueta de julivert, de romer, una culleradeta de sal, un poc de café en pols, un tros de creïlla crua i veure què passa? D’aquesta manera es pot crear una proximitat molt més real amb els aliments amb els quals convivim diàriament. Més tard ja es poden seguir al peu de la lletra les innumerables convencions gastronòmiques.

Es tracta d’explorar i, sobretot, d’experimentar. Ja coneixem els llimons i fins i tot els sabem identificar quan ens els trobem, però de la seua essència sabem ben poc. El sabor del llimó de veritat no és el que deixa un regalim en un plat molt bonic sinó aquell ben fort que activa més que una tassa de café i produeix calfreds a l’estiu.