VIATGES

Els mapes m’atrauen. El mapa de les línies del metro té molts colors i molts recorreguts marcats, milers de combinacions, moltíssims noms, informació que no entenc i una ciutat subterrània. Saber com és una ciutat per baix és com mirar un cos per dins amb operacions que parteixen la pell amb un ganivet específic per a la carn humana, amb les radiografies que t’ofereixen un esquema organitzat de tot allò que no eres capaç de veure o les analítiques que s’assabenten dels teus secrets més íntims. És violent que només algú amb un títol molt concret tinga el permís per accedir a allò que és teu, igual que només amb un bitllet determinat es poden explorar els fonaments dels llocs per on passes habitualment.

La funcionalitat del metro és la de transportar quilos de gent d’un lloc a un altre. És molt pràctic. El cas és que també té la seua part encantadora. Les múltiples incomoditats no fan sinó crear aquest ambient únic, que al cap i a la fi és un espai de confluència de diversitats, d’històries, de presses, de sentiments, d’imaginació, de sons. Cada vegada que hi viatges et trobes amb un paisatge diferent, el qual condiciona els teus pensaments i com actuaràs una vegada arribes al teu destí.

Quan vaig començar a agafar el metro parava atenció al nom de les parades per no equivocar-me quan havia d’eixir i per convertir en familiar allò que era tan desconegut. També mirava el rellotge per si feia tard i al final sempre arribava massa prompte. Més endavant em vaig poder fixar en altres detalls i en la gent amb qui compartia el trajecte. Finalment em vaig adonar que hi havia persones amb les quals coincidia cada dia, em vaig aprendre la melodia que sonava en cada parada i vaig interioritzar el so de les rodes damunt de les vies, des de dins i des de fora del tren. A poc a poc també vaig veure que passaven coses, com els problemes personals de cadascú, els llibres que llegien uns pocs supervivents, les converses gracioses, les mirades enigmàtiques, la roba original que de vegades duia algú. Era impossible d’abastar tot en quinze minuts. El sentit explorador se’m va despertar.

La L4 va ser la primera línia que vaig recórrer des de la primera parada fins a l’última, en el mateix lloc, amb un llibre a les mans, sense pressa per arribar al destí. Aquesta “primera vegada” va ser mig casual, perquè no volia fer massa transbords i vaig triar el camí llarg, em pensava que per poder llegir, però realment era per començar un propòsit que encara no m’havia fet. Vaig gaudir del viatge, el qual comprenia  l’ambient enfosquit i calorós, la gent que no s’apegava i que parlava poc, l’absència de pressa dels passatgers i el fet que era diumenge. Després d’aquest diumenge en van venir molts altres. Quasi totes les setmanes, a una hora que decidia aquell mateix dia, anava a l’estació i em desplaçava fins a la parada inicial d’alguna de les tantes línies que hi havia. Feia una foto als seients de davant, buits. Quan s’acabava el viatge baixava, fotografiava cartell de l’entrada i provava de tornar per un camí diferent.

M’agradava escoltar les sensacions. Cada línia té un caràcter que l’impregna des de la primera estació fins a l’última, que traspassa les diferències evidents que hi ha entre barris. Tothom sap viatjar en “la seua línia”; però quan canvies se t’oblida què fas habitualment, si t’agrada asseure’t o anar de peu, com passes el temps, si saps mirar amb discreció. La teua personalitat viatgera es modela a mesura que t’acostumes a uns horaris i a un recorregut, et mimetitzes amb el teu voltant i, a poc a poc, tothom té la mateixa cara, la mateixa postura i, segurament, pensa el mateix. I tu, com a ésser intrús, et sents extremadament vulnerable i visible.

Mentre em sentia així en cadascun dels trajectes aliens a la meua rutina, em fascinava de tantes realitats que coincideixen i s’harmonitzen en un espai tan reduït. Llegia llibres mentre admirava, i les històries creixien tot i ser llegides amb llum artificial, converses de fons, sorolls imprevistos, moviments multidireccionals. M’agradava molt acabar el cap de setmana descobrint un trosset més d’una ciutat enorme.

No vaig completar l’objectiu. L’element temporal era més breu del que jo preveia. Per tant, hauré de finalitzar el meu projecte quan torne, recórrer de principi a final les tres línies que em van quedar. Després, potser, provaré el tram, el bus i altres rutes que encara no em plantege. Hi ha tants mapes i tantes combinacions que fan tan temptadora l’opció de perdre’s!