Ara descric un arbre des de la gespa. El terra és irregular i el tronc està tort, però el conjunt és estable i té força per sostenir la meua llibreta i el meu bolígraf.
El material d’escriptura queda “poc natural” enmig d’aquest espai obert que és silenciós perquè fa menys soroll que la gent que parla. Els meus estris artificials estan en contacte amb una herba que no és tan natural perquè forma part de l’estètica d’un parc. Malgrat tot, em crec que és casual i agradable.
A l’ombra fa el fred just per no patir-lo; per contra, al sol hi ha la calor exacta perquè no es faça pesada. Les tires verdes estan a l’altura dels meus ulls i em fa l’efecte que creixen en cercles imitant les flors. Per damunt hi ha fulles i palets, plantes curioses i trèvols de tres fulles.
L’arbre que mire és un pi. Està un poc descolorit per baix: és el final del degradat que comença a la copa. És alt i eixerit. Sembla un model que posa en una passarel·la salvatge. Per això abans l’he vist tan tort.
Octubre, 2020
En un parc de Barcelona
Tempesta 