MIGDIA

Ahir em vaig adormir, a migdia, a l’ombra d’un mur que separa la meua casa i la del costat. A partir d’aquesta paret s’esborren les nostres normes i les nostres llibertats que, en realitat, no estan escrites.

El meu propòsit era el d’eixir a llegir tranquil·lament al pati, i deixar que m’envoltara la calor no intrusiva d’aquesta època en què és primavera però ja pràcticament no. Em vaig asseure en les escales perquè pense que les cadires estan sobrevalorades i que socialment inciten a la permanència; havia triat un lloc ideal, on podia veure les plantetes, tenia ombra i un poquet de sol que no cremava i, alhora, aclimatava.

Em vaig submergir en la lectura i vaig començar a veure éssers fantàstics i paisatges meravellosos. Les descripcions i la història m’agradaven, anava passant pàgines, i quina bona olor que desprenia aquell llibre que havia rescatat d’una prestatgeria antiga. També em vaig fixar en què moltes pàgines estaven doblegades abans que jo les girara, de tantes lectures que devien tenir.

A poc a poc l’entorn perdia nitidesa, però també les paraules que ja no comprenia i les frases que havia de rellegir. Vaig canviar de posició diverses vegades i vaig mirar el número de la pàgina. Vaig treure els ulls del llibre i vaig pensar, però és que ací s’està molt bé! Jo volia aquest mig-sol, calor-suportable, vent-acompanyant. I també tancar els ulls, i seguir llegint, i estar tombada i despreocupar-me de tot.

La consciència em fallava. Però vaig pujar les escales i vaig trobar l’ombra perfecta per deixar caure el meu cos. Les rajoles del terra estaven brutes, perquè la ronya que vaga pel món també està sotmesa a la gravetat. A més, era un d’aquells dies en què et sents molt neta perquè t’has dutxat, t’has canviat de roba i t’has permès aproximadament una depuració interior. Em vaig abraçar a les rajoles grises, tèbies perquè els havia pegat el sol, i vaig obrir el llibre per si alçava el coll i llegia. Es va tancar sol. Abans d’adormir-me vaig escoltar les pàgines tornar enrere. El meu cervell deia que ara li posaré el marcapàgines i el tancaré, i fins i tot potser llegiré alguna pàgina. Però el cos ja no responia.

Vaig entrar en un profund estat de relaxació. Tota jo pesava més que mai, era com si m’anara a enfonsar fins traspassar el planeta i trobar-me, de sobte, just a l’altre costat, visitant alguna part d’Oceania, explicant-li a tothom que venia de l’altra part del globus, incomunicada, estrangera. No sé si m’hauria pogut moure perquè em vaig quedar immòbil. Només onejaven algunes grenyes perquè no tenien més remei que fer cas d’allò que manava el vent.

Les veus de l’altre costat de la frontera em recordaven de tant en tant que no m’havia esborrat. Durant aquells instants aprofitava per escoltar les fulles que s’acariciaven. Amb els ulls tancats em deia que hi ha plantes precioses a ma casa. També vibraven les vespes i, a la llarga, algun avió. Em trobava molt distant de la realitat però no deixava d’admirar-la.

Quan em vaig despertar sentia que m’havia fos. El context que m’envoltava seguia físicament molt paregut, canviava que l’ombra de les escales s’havia desplaçat i ara les cobria completament. Però hi havia una calma nova que s’havia apoderat de mi també. No sabia ni l’hora que era ni si tenia calor o si tenia fred. Jo, completament ensopida, només vaig ser capaç d’agafar una tassa i repetir aquella acció rutinària de preparar un café.