Les carlotes tenen la meravellosa qualitat de quedar bé a tot arreu. No han de fingir ni camuflar-se, tenen el saber estar incorporat en la seua presència. És una verdura discreta però, no obstant, sap fer-se lloc.
En cap cas no les falta personalitat, sinó ben al contrari. En cada plat aporten la seua particularitat: un gust veloç, incisiu, ample. La carlota es detecta de seguida i es diferencia a l’instant de la resta d’acompanyants. Quan està bollida serveix de continuïtat, crua, de sorpresa i sofregida, de compensació. L’adaptació a qualsevol medi és la seua virtut principal.
Són equilibri, per això tenen el color del mig del semàfor, el del sol a punt d’amagar-se, el que es troba entre l’or i el bronze. No es deixen veure fins que no se senten perfectes, creixen en la foscor de la terra negra, cadascuna pel seu compte, elaborant-se a elles mateixes, en silenci, a poc a poc. Volen enfonsar-se més i més en aquesta terra, prendre-la tota i fer-se fortes, poderoses. Quan les arranquen ja tenen barba, com unes ancianes sàvies i pacients.
La forma és allargada i amb panxetes. És el tronc d’un arbre de cabells llarguíssims, s’assemblen al julivert. És un arbre molt menudet, un que ha buscat la foscor en contra del que fa la resta i que s’ha ataronjat per diferenciar-se del marró-gris tan usual. La melena li cau com als salzes, però és molt més densa i més fosca, més espigada, més intensa. I no fa de copa sinó d’abraçada.
Les carlotes són alegres, són tranquil·les, són versàtils, són aventureres. Sempre estan en les verduleries, totes juntes, fent pinya. Fan olor a sensatesa, és pel seu instint, aquell que les ha guiades a través de la foscor. Saben moltíssim però callen, només observen i analitzen; les seues cavil·lacions són silencioses i invisibles i per aquest motiu ens costa localitzar el “no-sé-què” que notem quan ens trobem a prop seu. Tenen paciència així que no criden, poden esperar que ho descobrim pel nostre compte.
Tempesta 