Entrar en una llibreria és un plaer de veritat. Les llibreries són llocs màgics que encara poden esdevenir més fabulosos. La llibreria somriu cada vegada que algú travessa la porta. Al contrari de la resta de llocs, a mesura que el dia avança s’il·lumina més. Quan arriba l’hora de tancar brilla més que la purpurina.
Els llibres callen si escolten que algú ha entrat. Són els nervis, perquè ves a saber què buscarà aquesta persona. La segueixen amb la mirada mentre recorre els passadissos, saben tots i cadascun dels llibres que ha tocat, escolten ben atents què li pregunta a la llibretera. Els més agosarats proven de fer-se veure, els qui tenen amics s’amaguen per tal que no els separen mai.
La clienta no llig tots els títols, necessitaria hores, i se li cansen les cames si vol veure els que hi ha més avall. Tampoc no és suficientment alta i pensa que demà no vol tenir mal de coll així que obvia també els que hi ha més amunt. Un dels llibres s’indigna perquè la seua col·locació no ha sigut justa. N’hi ha un que no pot evitar tossir, pobre, de tanta pols que té acumulada. El llibre que va caure darrere de la prestatgeria segueix en silenci, d’ell no en saben ni l’existència.
La clienta mou els llavis sense que sone res. Fa càlculs. Prioritza. De tota manera, no se’ls podria llegir tots els alhora. Tot i així, no pot apartar els ulls de les prestatgeries, on els llibres segueixen renegant. Un rere l’altre, tots proven de cridar-li l’atenció. Sense paraules els diu, ho sent. Però això no és suficient, és el que passa sempre, significa ser un nom en una llista que no es seguirà. Durant uns instants tot és tensió, i sacrificis silenciosos.
Només la llibretera té el poder de trencar-ho. Ja ho té? La clienta afirma sense convenciment. La moral l’angoixa. La llibretera segueix fent preguntes i ella respon com pot. Amb un paper paga el que val l’altre paper i ja són seus, aquells llibres. Torna a sentir els ulls des de les prestatgeries. Ara no parpellegen, necessiten saber on s’emporta els seus companys i si pensa tornar d’ací poc. Quan diu adeu passa alguna cosa que ningú no entén. Després que la porta s’haja tancat, la llibreria sent que brilla més.
Tempesta 