L’altra nit vaig veure unes flors, pobres, que ploraven. S’havien contingut tot el dia perquè ningú no ho sabera, se suposava que tothom dormia ja. Però jo sí que les vaig veure.
Ploraven cascades que sonaven per tot el carrer. Ploraven des del balcó fins a la vorera i esquitxaven la façana. No podien parar, tenien tanta pena! Jo m’amagava rere el cantó. En cas que em descobriren es posarien nervioses, no li ho digues a ningú, em demanarien.
Si se n’assabentava qui les havia regat, de seguida els reduiria la quantitat d’aigua, i les flors, pobres, no podrien plorar. Haurien de contenir el pesar i assecar-se a poc a poc. Es pansirien, se’ls faria gepa, se’ls caurien els pètals, la terra esdevindria grisa i inconsistent, cauria tota fins a formar turonets de cendra de tristesa desatesa que s’agranarien pensant quina mala idea va ser posar testos al balcó.
Per tant, les vaig deixar plorar. Em vaig allunyar lentament i sense fer soroll. No volia molestar-les amb la mirada de la curiositat que fa tant de mal en els moments tan íntims com aquell. Tot era quietud i les llàgrimes esmorteïdores.
Es depuraven. Demà estarien precioses. No les he tornat a veure però n’estic segura. A mi em van colpir, les flors, pobres. Les he pensat cada dia.
Agost, 2021 El Camp de Mirra
Tempesta 