REGAL

No li puc dir pedra perquè les pedres són altres coses. És un fragment de muntanya allargassat i fi, irregular, de colors metal·litzats, bonic. Xicotet i lluent. Si li posara una cadena podria ser un penjoll per dur-lo un dilluns amb roba còmoda però que et fa elegant. En lloc d’una cadena segurament seria millor un cordill negre, amb el nus corredís, gros però sense eclipsar la presència de la roca.

Es diu calcopirita tècnicament, però jo li posaré un altre nom perquè puga assolir la seua individualitat i ser més bonica. Té un fons grisós, s’assembla al gris de la carretera però net, i per damunt, daurat. Jo m’imagine que alguna artista l’ha utilitzat com a paleta: estava pintant una escena fantàstica on apareixien éssers màgics, un espai desconegut, una harmonia incomprensible, foscor i llum alhora. I després ha mirat la paleta amb les restes de pintura i ha dit, no la rentaré, que està preciosa.

Té aquest caràcter sobri que conté un món sencer. Sap moltíssimes coses i, de fet, estaria sempre parlant. Però per tal d’escoltar-la cal empatitzar amb el seu llenguatge, ben curiós i subterrani. El que diu no es pot transcriure en paraules com les nostres; malgrat tot, s’entén.

Brilla i de vegades deixa caure puntets que pareixen purpurina. Baix de la llum sembla un objecte màgic —segurament ho és— i a les fosques és majestuosíssima. Aquesta calcopirita és discreta però rellevant.

Octubre, 2021
D'un lloc que no conec