Les ombres són creadores de formes. Són un líquid sec que no creu en la gravetat. De fet, elles mateixes configuren un univers ben diferent al nostre, al qual li encanta fer visites i recordar que les lleis tan restrictives ofeguen. I ací cada vegada s’encenen més llums per tal de no sentir-les, però les ombres sempre es colen.
Projecten la faceta més grotesca del que troben, i la fan ballar i la transformen mil vegades. Després se’n van. La no-projecció ha quedat alterada. No han deixat instruccions per interpretar el seu llenguatge i l’ambigüitat ens molesta. Les ombres riuen. No han desaparegut del tot, sempre deixen alguna part d’aquest altre món en l’efecte dels seus actes, perquè els agrada molt ser omnipresents, les fa créixer.
La seua vida és un viatge. Segueixen els moviments coordinats d’una dansa silenciosa, lleugera i arrossegada. Mai no hem sentit la música, no perquè es trobe fora del nostre rang de percepció acústica sinó que no la podem entendre. Hauríem de deixar de banda molts principis i moltes normalitats, correríem el risc de perdre’ns per sempre, ens podríem immaterialitzar.
Les ombres són les que millor transmeten la fantasia, la qual nosaltres sotmetem al sondeig: hi creus o no hi creus. Elles l’evidencien. Creen il·lusions que són realitats distorsionades respecte a les nostres convencions. Ens resulta incòmoda perquè no és objectiva a nivell científic, s’entén quan et deixes portar.
Són felices. I com que aquesta felicitat no s’ajusta als nostres cànons de felicitat, les etiquetem com a tenebroses, en lloc de plantejar-nos si el nostre estàndard de benestar ha reflectit alguna vegada el contingut d’aquesta paraula. Creiem de veritat que hem de fugir de les ombres i ser infelices enmig de tanta llum artificial. Perquè al cap i a la fi, el més inquietant de les ombres és la seua naturalitat.
Tempesta 