ESPILL

Em mire en un espill brut de pols i veig totes les coses que he deixat passar. No res, detalls sense importància. Demà, demà el netejaré. I em veig a mi anys enrere. Fins al punt de no poder recuperar la nitidesa dels records, però tampoc la meua, la de la ment, ni a la pell, ni al revers dels ulls, ni en aquells detalls que ja han crescut. Com jo, com les capes de pols, perquè se seguiran superposant. No puc atendre cada mil·lisegon de la meua vida. Ho sent, però hi haurà coses que deixaré passar. Acceptaré les conseqüències i un dia em miraré a cegues. O potser aparte la vista d’aquest vidre brut i prove d’entendre el que fan les meues mans, els meus peus, el meu estómac, per exemple; però sense el reflex que destorba tant. Perquè jo no soc el que hi ha a l’espill. Jo soc molt més enllà. Jo soc en mi mateixa abans del que es deixa veure. Jo també tinc pols per la qual m’he de preocupar molt més que no d’aquella que simplement ha sigut la conseqüència de la gravetat que l’ha fet caure. La pols de l’espill es pot treure amb un drap.