NIT

Els xiprers, les estrelles i el fred van ser tres elements en els quals em vaig fixar anit mentre fèiem una visita que no teníem prevista. Almenys portàvem llanternes i ens vam agafar del bracet, com farem quan ens coste caminar i parlem de trivialitats com si foren les converses més determinants de la nostra existència.

Molta gent havia col·locat flors precioses per felicitar el Nadal als morts. Alguns testos s’havien tombat, tot i que entre les parets de làpides a penes arribava el vent. Nosaltres anàvem a poc a poc i ens paràvem davant dels noms coneguts, de familiars o dels quals teníem referències. I miràvem les fotos, la data, comentàvem alguna cosa.

Jo portava els pantalons del pijama i una manta damunt dels muscles. A aquelles hores ja havíem d’estar dormint. Però se’ns va fer tard amb tantes anècdotes i vam decidir crear-ne una de nova. Tampoc no vam fer gran cosa: una visita, un passeig. No vos esperàvem, quina sorpresa!, no ens ho van dir; nosaltres tampoc no ens ho esperàvem. No volíem causar cap molèstia, al contrari, al contrari, en tot el dia a penes ha vingut ningú, és que quin oratge.

M’imagine els ossos amb desinències de forma humana tapant-se amb el llençolet del taüt. Me’ls imagine passant fred. També somrient en sentir-nos passejar pels seus carrers i parlar sense vergonya. S’aguantaven el riure i es reservaven els comentaris per a la tertúlia de després, de la qual no hem sabut res, ni tan sols si la van tenir de veritat. Perquè en aquell moment estàvem en casa i els xiuxiuejos d’ultratomba no els podíem escoltar.