El timó fa olor a sol i a terra. Té més de mil fulles i totes són càlides. Són de verd diluït en aigua, amb les vores repassades i una línia fina enmig. Les han fet arrodonides, allargades i estretes. Miren cap amunt.
El timó és una abraçada molt gran que es queda als records. T’assegura moltes vegades que la terra no et deixarà caure, és ben opaca, és densa, és conscient de tot el que hi ha damunt seu. Ell mai no se’n separa massa, ha arrelat en un terreny dur i estable. A molts insectes els agrada passejar-se pel seu damunt i sentir-se acollits.
Les arrels no es veuen però són com els cabells. Uns cabells que no s’enreden. Exploren amb el tacte, s’asseguren que la planta puga créixer i elles creixen també. Escolten la terra i, durant la nit, li expliquen històries a les branques, que no saben narrar però li transmeten l’energia a les fulles. Les fulles, encara que no parlen, comuniquen com se senten.
És suau malgrat que té branques rígides. Cadascuna és com un ramell de pètals i de lluny són els pètals que sembla que volen. En la foscor només queda l’aroma, que és discreta però no passa desapercebuda.
El timó és una planta que no fa soroll, ni tan sols quan fa molt de vent. Observa el seu entorn i amb un somriure seriós assenteix sense gesticular. Ens diu coses quan apareix de sobte en la nostra memòria associat a algun moment especial.
Gener, 2022 A Barcelona, però on siga
Tempesta 