La fragilitat és com la pols: sembla inofensiva i de sobte es converteix en borrallons fastigosos. La fragilitat significa que en qualsevol moment perdrem el control de la situació. Vaticina el caos.
Les coses es transformen quan es trenquen. Sempre és desconcertant el moment del cruixit perquè és la sentència de la irreversibilitat. Un objecte que ha petat no plora sinó que retorna la seua imatge mil vegades per segon, ens crema el cervell; i a prop hi ha un rellotge que s’arronsa perquè li han prohibit de tornar enrere en aquests casos. Però t’entenc, diu amb tic-tac.
Immobilitat. Però el temps no es para. I com que l’objecte, que ja era inert, també és cadàver, les conseqüències ens les quedem nosaltres. La cosa esdevé cosa trencada. El pitjor de tot no és ni la sepultura ni les reparacions nefastes sinó el fet, el qual es repeteix en forma de remordiment. Els accidents i els a propòsits només saben acusar.
Les culpables som nosaltres perquè ens movem. La fragilitat queda impune perquè és una qualitat, i ja havia avisat, i ens l’hem de prendre com a repte. La culpable és la imprudència, o la manca de delicadesa, o alguna d’aquelles. Som les persones perquè les coses soles no es trenquen. I de pas es subestima la solitud, que és la reina de l’erosió, dels ecosistemes imprevistos i del misteri.
Aquelles caixes de cartró que porten escrita la paraula fràgil amb lletres majúscules i de color roig són una amenaça. Es miren el món amb altivesa des de les cintes transportadores, són conscients de la seua superioritat, es deixen traslladar d’un lloc a un altre amb els ulls mig tancats. Riuen.
I quin soroll que fan els plats quan cauen a terra. Com s’escolten per tot arreu les coses valuoses que es desballesten. Que violenta la destrossa. Ningú no porta el compte dels trencaments que ha presenciat. Que delicada han fet la paraula porcellana.
Tempesta 