FERMESA

Permetre’m tenir inseguretat quan escric. En realitat, permetre-me-la en qualsevol moment de qualsevol cosa meua. Però sobretot el plaer de dubtar tranquil·lament en l’escriptura.

Fins i tot quan és per a mi, que no m’agrade el resultat, tatxar sense parar. Refer. Amagar-ho en algun tipus de fons de caixó. Vull no voler-ho veure i vull que em resulte estrany. No reconèixer el que buscava i trobar un garbuix d’incomprensió i de per què. Com ha pogut passar.

Un full ple de frases esbaldregades de tantes vegades que les he desfet, que em desesperance durant molt de temps. Que s’òbriga la irracionalitat i frustrar-me molt. Condemnar-me a viure seriosa fins que ho resolga, amb la certesa que no ho resoldré mai. Desconfiança de mi. Dramatisme sobreactuat.

M’agrada no haver de convèncer ningú del que jo no estic convençuda. Ser honesta en la innaturalitat del resultat. Ésser terrible amb aversió a les crítiques sinceres, però més a les no sinceres, però més encara a les que no ho són però més més al silenci. Per damunt de tot, aversió a l’autocrítica. La que no es verbalitza i gairebé ni es pensa.

Parar durant el procés. Oxigenació de les inseguretats. Canvien i canvia tot. Quan torne soc diferent. El temps s’estira a poc a poc i sap tenir més de mil formes diferents. No entendre res de res, ni tenir cap idea del següent pas, ni saber quines preguntes cal formular. Quins són els dubtes.

Resignada a confiar en la inèrcia. Dependre del que he fet abans, sempre hi ha alguna cosa que no es para, m’hi enganxe amb alguna part de mi, soc mística ara, després una altra cosa. Tot inexplicable. Se’m desorganitzen les emocions.

Trie la mentida: tinc el control. Faig, faig, faig. Em canse i ho anomene resultat.