No sé cuinar les carxofes però les admire. La forma i el posat: l’emperadriu carxofa. Eriçons, ventalls, corones, jardins, ombres, vitralls, pètals, forques, mantes.
M’imagine un tron al fons d’una cova. Aranyetes que pugen i baixen, d’altres que es balancegen, les que es queden a les fosques en un racó envoltades de fils enganxifosos i que esperen plàcidament la mort. Tota la cova plena de puntets negres i el tron al fons, un ésser màgic assegut al damunt, té forma de flama però és sòlida i és verda.
Estalagmites de vidre. Un passadís majestuós per on camina la carxofa ben abrigada. No tremola gens. Tots els ulls del seu voltant la miren. Entra per una porta. Més tard, fa el recorregut a la inversa, torna al seu seient. Silenci perquè no parla.
Mai no és estiu. Li agrada la intemporalitat, les parets foradades, la llum que es reflecteix als vidres, els punts negres a les teranyines. La cova està amagada i no hi ha ningú buscant l’emperadriu carxofa. Sospira, està en calma. Potser té tota l’eternitat.
Estan fetes a poc a poc. Un taller d’artesania, unes mans tan hàbils que s’han omplert de durícies i de nervis de precisió. Que són tímides. Confeccionen unes flors molt sòrdides. S’allunyen de l’objecte, el tornen a tocar, busquen noves perspectives, sempre la perfecció. Superposen les capes, com si volgueren protegir cadascun dels pètals, i la carxofa creix i s’enforteix.
Un arbre en miniatura i un bosc a la cistella de la compra. Una mandala al supermercat. Un número molt gran quan es conten totes les fulles que s’han tret. Una tija estranya. Una torxa. S’han pentinat amb gomina. Verd canviant.
Tempesta 