LA FOSCOR

M’agraden les ombres i la foscor i les ombres de la foscor que fan més por que les del dia perquè són formes molt grans que no sé ni si ens miren o no perquè el món s’ha fet fosc i no es veuen els ulls de les ombres ni els meus que tinc obertíssims i que em diuen que hi ha puntets per tot arreu que es mouen i distorsionen les coses que hi havia de dia i m’adverteixen que he d’anar amb molt de compte per no xocar i per no pensar en els sons que emeten les ombres que estan tan prop que em toquen i em converteixen també en una ombra que es difumina i que mantenir els músculs en tensió és l’única estratègia per a no desaparèixer

Em fa més por el món quan es fa molt gran. De vegades creix i jo em desproporcione i he de tornar a aprendre les distàncies de tot el que hi ha, i les meues, i on comença una cosa, i com funciona el temps, i què és el que de cap manera no s’entén. Tot i així, els mapes i les mesures i els noms i les rutines segueixen vigents.

M’agrada asseure’m en la foscor i pensar en paraules que la descriguen: paraules que no es veuen. Vull pensar a les fosques. Parpellejar fort per veure. Que la imaginació es faça gran, que vinguen més sentits, que el canvi no s’acabe. No perdre’m del tot. Estar tranquil·la i tenir fred al cap i als muscles. L’atracció de la incertesa i el perill d’esdevenir ombra. Poder xocar, caminar a poc a poc, desconèixer el lloc de sempre.

No hi ha ni mapes ni mesures ni noms ni rutines de la foscor. Perquè cada vagada que torna cal reaprendre les distàncies de tot el que hi ha, i les nostres, i on comença una cosa, i com funciona el temps i què és el que de cap manera no s’entén. És com si la foscor es fera tan gran com el món cada vegada que creix.

La foscor amagada, pacient, adormida per la nit, de colors que no tenen nom.

A la nit l’infern s’apodera del món. El primer que fa és deformar l’espai; ho fa tot molt més estret, més massiu, més inamovible. Es perden els detalls, els objectes perden la seva faç, esdevenen rabassuts i imprecisos; és estrany que durant el dia puguem dir-ne que són «bells» o «útils»; ara recorden blocs desmanyotats, es fa difícil endevinar quina funció els correspon
Olga Tokarczuk, [Cos]