CONTES FLORS

Organitzaria millor el meu món si el pensara com un recull de contes en lloc d’entaforar cada esdeveniment nou en una novel·la molt llarga d’on mira, ja he perdut el fil, aquesta part se m’està fent pesada, he de tornar enrere perquè no me’n recorde d’on eixia aquest personatge. Si la meua vida la faig de contes, em resultarà molt més senzill canviar de context, topar-me amb persones noves, mantenir l’atenció en cada història.

Si tinc molts contes per explicar em puc permetre contradir-me i ser jo sempre, però jo que ara estic dins d’una història i jo que m’he ajustat a una altra diferent. I damunt del cap una antena que serà un fil conductor ple de sorpreses que de vegades farà plantejar si de veritat això m’havia de passar a mi, hi ha algun error, crec que hi ha alguna cosa que no encaixa.

Un recull de contes és com un ramell de flors. I em fa tanta il·lusió perquè un ramell de flors és agafar un tros del món i redreçar-lo perquè s’assemble a tu, acceptar que es pansiran però que hauran sigut precioses, que no tenen arrels però que els canviaràs l’aigua i diràs mira, les oloraràs. Cada flor d’un conte, de vegades es llegiran desordenades, cada flor fora del seu hàbitat, però no serà dramàtic perquè és una història.

Si faig la meua vida amb contes puc explicar-ne un ara que tinc uns minutets, mentre faig cua, durant un viatge llarg. Intercalar-los amb altres contes, fer pauses, escoltar-ne d’altres, canviar la manera d’explicar-ho segons el lloc i per a qui, crear diverses recopilacions perquè hi ha uns quants que ara m’encaixen i uns altres que els col·locaré allà. I és més fàcil fer un dibuix de cada conte que pensar d’il·lustrar tota la novel·la.

I sobretot visc tan tranquil·la perquè puc descansar i pensar en coses diferents, em puc avorrir i escriure un conte nou, puc deixar reposar aquest perquè ara no és el moment. I tan tranquil·la perquè cada història no és ultra transcendent, tot i que crearé drames intensos.

LA FOSCOR

M’agraden les ombres i la foscor i les ombres de la foscor que fan més por que les del dia perquè són formes molt grans que no sé ni si ens miren o no perquè el món s’ha fet fosc i no es veuen els ulls de les ombres ni els meus que tinc obertíssims i que em diuen que hi ha puntets per tot arreu que es mouen i distorsionen les coses que hi havia de dia i m’adverteixen que he d’anar amb molt de compte per no xocar i per no pensar en els sons que emeten les ombres que estan tan prop que em toquen i em converteixen també en una ombra que es difumina i que mantenir els músculs en tensió és l’única estratègia per a no desaparèixer

Em fa més por el món quan es fa molt gran. De vegades creix i jo em desproporcione i he de tornar a aprendre les distàncies de tot el que hi ha, i les meues, i on comença una cosa, i com funciona el temps, i què és el que de cap manera no s’entén. Tot i així, els mapes i les mesures i els noms i les rutines segueixen vigents.

M’agrada asseure’m en la foscor i pensar en paraules que la descriguen: paraules que no es veuen. Vull pensar a les fosques. Parpellejar fort per veure. Que la imaginació es faça gran, que vinguen més sentits, que el canvi no s’acabe. No perdre’m del tot. Estar tranquil·la i tenir fred al cap i als muscles. L’atracció de la incertesa i el perill d’esdevenir ombra. Poder xocar, caminar a poc a poc, desconèixer el lloc de sempre.

No hi ha ni mapes ni mesures ni noms ni rutines de la foscor. Perquè cada vagada que torna cal reaprendre les distàncies de tot el que hi ha, i les nostres, i on comença una cosa, i com funciona el temps i què és el que de cap manera no s’entén. És com si la foscor es fera tan gran com el món cada vegada que creix.

La foscor amagada, pacient, adormida per la nit, de colors que no tenen nom.

A la nit l’infern s’apodera del món. El primer que fa és deformar l’espai; ho fa tot molt més estret, més massiu, més inamovible. Es perden els detalls, els objectes perden la seva faç, esdevenen rabassuts i imprecisos; és estrany que durant el dia puguem dir-ne que són «bells» o «útils»; ara recorden blocs desmanyotats, es fa difícil endevinar quina funció els correspon

Olga Tokarczuk, [Cos]

RECORDS

Les visites que em fan els morts en somnis o les visites dels meus records. Allargar el dol tants segles com ho necessite. Que vinga tard. El desordre dels esdeveniments. De vegades la tristesa arriba abans que els fets.

Hem aprés moltes coses però no les hem entés. Vull dir que fem rituals i sentim, però no ens encaixa ni encaixem perquè no ho hem fet nosaltres. Estic segura que la meua manera de ser humana no coincideix amb la de ningú més. No hem parlat suficient com per entendre cap altre punt de vista. En els esdeveniments íntims aquesta distància és terrible perquè no hem parlat suficient com per saber fer-nos companyia.

La mort passa de tant en tant, de fet en realitat passa cada dia. Però a nivell individual de tant en tant. És una paraula que sabem, que fem servir, que pot dir moltes coses. És un acte que no es pot rutinitzar. Té una elegància sublim. Abans a mi em feia posar els pèls de punta sempre que la pensava. El terror, a més de ser terrible, té un punt positiu que no sé explicar i que significa que, enmig de tot, hi ha un valor que importa molt. Per això causa tantíssima exasperació.

M’enrabia moltíssim la facilitat amb què es repeteix la sentència d’acceptar les pèrdues. Jo no pense donar el vistiplau a un tracte que no he signat en cap moment. Me l’han imposat. I no hi estic d’acord. I m’enfadaré tantes vegades com vulga i em sentiré impotent cada dia que ho necessite. No vull sentir-me resignada, que l’orgull trobe alguna altra justificació al que em passarà, algun sinònim, que ho negue i que jo m’ho crega. Però mai l’acceptació.

No està gens bé que haguem de ser tan racionals. No obstant, crec que s’ha d’aprofitar. Vull creure en coses, imaginar-me històries, parlar de sensacions, escriure el que pense, tenir por, somriure. Vull venerar els morts partint de les emocions més estranyes. Fer-ho a consciència i recordar tantes vegades com jo vulga.

La manera d’estimar en aquesta distància que segurament serà irrecuperable és creient en el que jo necessite creure. Els qui han mort segueixen formant part de la nostra vida; no parle de fantasmes sinó d’una espècie de purpurina estranya que s’ha apegat en les nostres parts abstractes. Som nosaltres qui la descobrim ací o allà i somriem mentre anem fent. Valorar la vida també és tenir present la mort, donar-li una forma que ens siga còmoda per tenir-la amb nosaltres, que ens vigile i que ens faça venir calfreds. No es poden eliminar els records. És just. Estar viu és una cosa massa gran com per a que s’acabe de sobte.

TESTIMONIS

La fragilitat és com la pols: sembla inofensiva i de sobte es converteix en borrallons fastigosos. La fragilitat significa que en qualsevol moment perdrem el control de la situació. Vaticina el caos.

Les coses es transformen quan es trenquen. Sempre és desconcertant el moment del cruixit perquè és la sentència de la irreversibilitat. Un objecte que ha petat no plora sinó que retorna la seua imatge mil vegades per segon, ens crema el cervell; i a prop hi ha un rellotge que s’arronsa perquè li han prohibit de tornar enrere en aquests casos. Però t’entenc, diu amb tic-tac.

Immobilitat. Però el temps no es para. I com que l’objecte, que ja era inert, també és cadàver, les conseqüències ens les quedem nosaltres. La cosa esdevé cosa trencada. El pitjor de tot no és ni la sepultura ni les reparacions nefastes sinó el fet, el qual es repeteix en forma de remordiment. Els accidents i els a propòsits només saben acusar.

Les culpables som nosaltres perquè ens movem. La fragilitat queda impune perquè és una qualitat, i ja havia avisat, i ens l’hem de prendre com a repte. La culpable és la imprudència, o la manca de delicadesa, o alguna d’aquelles. Som les persones perquè les coses soles no es trenquen. I de pas es subestima la solitud, que és la reina de l’erosió, dels ecosistemes imprevistos i del misteri.

Aquelles caixes de cartró que porten escrita la paraula fràgil amb lletres majúscules i de color roig són una amenaça. Es miren el món amb altivesa des de les cintes transportadores, són conscients de la seua superioritat, es deixen traslladar d’un lloc a un altre amb els ulls mig tancats. Riuen.

I quin soroll que fan els plats quan cauen a terra. Com s’escolten per tot arreu les coses valuoses que es desballesten. Que violenta la destrossa. Ningú no porta el compte dels trencaments que ha presenciat. Que delicada han fet la paraula porcellana.

LES FORMES DE L’ESPAI

L’espai no són només les estrelles surant en una cosa molt gran. L’espai també és el que necessiten les persones per no perdre’s i per no ofegar-se, ja que el món no és tan gran i la sociabilitat, en certs contextos, pot significar invasió.

L’espai de les estrelles és un dibuix molt gran que es podria penjar en llocs ben diversos. M’imagine purpurina apegada en silenci sobre un fons de tela que no s’acaba. La interpretació ha de ser estranya i encriptada.

Han escrit i han reescrit que l’espai de les estrelles és molt fred. Ara és una evidència científica. Encara no hi ha hagut ningú que haja proposat un adjectiu adequat per a l’espai, perquè el fred és atribut del gel, i per més que hi haja similituds, el gel i la purpurina són diferents.

El fred tampoc no és adient per a l’hivern. Perquè l’hivern és molt més gran, potser és tan gran com l’espai i, per tant, ha de ser més enllà del fred. El fred és una paraula massa concreta per a aquests fenòmens tan misteriosos, igual que el fred de les persones fredes. Persona i fred són dos termes incompatibles.

Les persones són coses infinites que només li diuen vida a allò que poden expressar de manera biològica. Són molt més gegants que l’espai per on volen els meteorits i on cap tota la brossa que se’ns acumula i la catapultem al lloc incògnit. S’assembla al que fem amb els dubtes quan ens els empassem sense massa conseqüències gràcies a que són abstractes.

Les persones “fredes” saben definir l’espai molt millor que les enciclopèdies especialitzades. L’espai indispensable de la quotidianitat. El físic per cabre i el mental per entendre que es cap, per entendre on s’està, per conciliar-se amb l’exterior.

El més important de l’espai és la seua forma. La geometria espacial que es crea a partir de la silueta humana és fascinant, n’hi ha d’ovalades, de punxegudes, de triangulars. I els materials són ben curiosos, els aspres, els absorbents, els rugosos, els més suaus. Sempre en l’estat de discreció. Comprendre l’espai d’algú és una de les tasques més intenses que s’ha inventat mai, però la resolució és completament gratificant.

Hem fet humà l’espai de les estrelles perquè el que ens envolta és massa invisible perquè en puguem parlar amb cert consens. També és més fàcil de dibuixar, més preciós i més brillant.

QUOTIDIANITAT

La quotidianitat és diferent de la rutina. La quotidianitat es pot sentir i es pot dur a terme sense voler però amb consciència. No s’esdevé cada dia: és allò especial de les coses ordinàries.

La quotidianitat són els diumenges, quan pots fer allò que vols i, sense adonar-te, reprodueixes els gestos i les expressions que faries cada dia o un dia qualsevol. És transcendent en la mesura de la seua excepcionalitat.

És el que ens recolza en les pauses o en els alentiments de la rutina. La rutina és la inèrcia de l’estrés. Seria infinita i, en conseqüència, mortal; però ens rescatem perquè ens hi entaforem. L’impregnem de jo i lluitem de manera invisible contra la impersonalitat.

Les repeticions són reivindicacions de la nostra presència en una cosa massa abstracta. Mantenim un seguit si ens assegurem de prestigiar els sentiments individuals, ja que la percepció de la quotidianitat és subjectiva.

Es pot pensar com a multiplicitat de detalls que omplen buits. Al contrari, és tot un món que ens permet l’autonomia, encara que es trobe mecanitzada. És l’egoisme poetitzat, dissolt entre pensaments i temps just.

La quotidianitat és un acte solitari. És la pertinença íntima, és la casa immaterial, és el monument a la senzillesa, és el benestar personal, és la incongruència de la llibertat, és l’ordre desconegut, és difícil de definir, és una fotografia que ens agrada, és una paraula que sona molt bé.

ESPILL

Em mire en un espill brut de pols i veig totes les coses que he deixat passar. No res, detalls sense importància. Demà, demà el netejaré. I em veig a mi anys enrere. Fins al punt de no poder recuperar la nitidesa dels records, però tampoc la meua, la de la ment, ni a la pell, ni al revers dels ulls, ni en aquells detalls que ja han crescut. Com jo, com les capes de pols, perquè se seguiran superposant. No puc atendre cada mil·lisegon de la meua vida. Ho sent, però hi haurà coses que deixaré passar. Acceptaré les conseqüències i un dia em miraré a cegues. O potser aparte la vista d’aquest vidre brut i prove d’entendre el que fan les meues mans, els meus peus, el meu estómac, per exemple; però sense el reflex que destorba tant. Perquè jo no soc el que hi ha a l’espill. Jo soc molt més enllà. Jo soc en mi mateixa abans del que es deixa veure. Jo també tinc pols per la qual m’he de preocupar molt més que no d’aquella que simplement ha sigut la conseqüència de la gravetat que l’ha fet caure. La pols de l’espill es pot treure amb un drap.  

INSOLACIÓ

Les ombres són creadores de formes. Són un líquid sec que no creu en la gravetat. De fet, elles mateixes configuren un univers ben diferent al nostre, al qual li encanta fer visites i recordar que les lleis tan restrictives ofeguen. I ací cada vegada s’encenen més llums per tal de no sentir-les, però les ombres sempre es colen.

Projecten la faceta més grotesca del que troben, i la fan ballar i la transformen mil vegades. Després se’n van. La no-projecció ha quedat alterada. No han deixat instruccions per interpretar el seu llenguatge i l’ambigüitat ens molesta. Les ombres riuen. No han desaparegut del tot, sempre deixen alguna part d’aquest altre món en l’efecte dels seus actes, perquè els agrada molt ser omnipresents, les fa créixer.

La seua vida és un viatge. Segueixen els moviments coordinats d’una dansa silenciosa, lleugera i arrossegada. Mai no hem sentit la música, no perquè es trobe fora del nostre rang de percepció acústica sinó que no la podem entendre. Hauríem de deixar de banda molts principis i moltes normalitats, correríem el risc de perdre’ns per sempre, ens podríem immaterialitzar.

Les ombres són les que millor transmeten la fantasia, la qual nosaltres sotmetem al sondeig: hi creus o no hi creus. Elles l’evidencien. Creen il·lusions que són realitats distorsionades respecte a les nostres convencions. Ens resulta incòmoda perquè no és objectiva a nivell científic, s’entén quan et deixes portar.

Són felices. I com que aquesta felicitat no s’ajusta als nostres cànons de felicitat, les etiquetem com a tenebroses, en lloc de plantejar-nos si el nostre estàndard de benestar ha reflectit alguna vegada el contingut d’aquesta paraula. Creiem de veritat que hem de fugir de les ombres i ser infelices enmig de tanta llum artificial. Perquè al cap i a la fi, el més inquietant de les ombres és la seua naturalitat.

QUAN PLOU

Quan plou la meua activitat preferida és saltar tolls d’aigua. És molt divertit i és aprofitar la pluja. Només cal predisposició, la qual inclou caminar amb les sabates banyades i molts esguits que porten aigua i altres coses que no són aigua.

El xof-xof és la millor part. Els dies que plou hi ha un silenci estrany que s’ha de trencar amb el so dels peus ficant-se en l’aigua. Sembla que alguna cosa gran dorm profundíssimament i, com que fa por despertar-la, al principi és normal saltar amb timidesa. Es percep en la tensió de l’ambient: hi ha una quietud incòmoda, molta solitud i els colors de tot han canviat. La sensació és que, en qualsevol moment, tot pot caure i convertir-se en una desbandada caòtica que arrossegue tot el que ens queda dins de la ment. Fa por pensar-ho, per això ens hem de llançar sense contar fins a tres.

El primer efecte de xapar un toll és notar milers d’ulls invisibles que miren sense parar. Els ulls també estan callats. Parpellegen lentament perquè no volen que es note ni tampoc que disminuïsca la incomoditat que causen. Per tant, és millor destrossar-la amb moltes gotetes que ixen disparades, i amb riures i amb molta energia.

És veritat que si fa un poc de fred després de banyar-nos encara en tenim més, o si portem roba especialment poc adequada és molt incòmode, o si per algun motiu hem de conservar les sabates i els pantalons ben nets no ho hauríem de fer. El cas és triar entre la bona estona i els compromisos. Personalment, diria que no és sa portar sempre tants escrúpols i està bé desafiar les convencions de tant en tant, o sempre que siga possible. De vegades el gaudi de l’instant és més valuós que els formalismes a llarg termini, amb l’adrenalina del risc inclosa.

Crec que saltar un toll i omplir-se de fang fins al cap és llibertat, alegria, reivindicació, emoció, energia, explosió. Cada bot en un dia de pluja es fa amb maduresa, perquè a pesar del pes de tantes mirades tenim la capacitat d’alçar els peus i ficar-los en un bassal enorme i brut mentre escoltem com fa xof-xof. És una decisió atípica per a les persones adultes, i fins i tot amb conseqüències per a les no tan majors, per això mateix és tan especial.

Moltíssima gent ha oblidat o directament desconeix la sensació d’alegrar-se quan plou. És una llàstima que es perden la vertadera dansa de la pluja i que encara vagen amb compte de no ficar els peus en zones de risc. Supose que l’aigua pot escórrer la pintura amb què tan bé han decorat la seua imatge per a les mirades silencioses. 

NO CAL DIR-HO EN VEU ALTA

Hi ha coses que funcionen en silenci. Poden passar desapercebudes perquè es fonamenten en la discreció i són absolutament selectives. No són fenòmens estranys sinó secrets reals, que no es poden contar perquè només existeixen dins del seu context.

Es pot viure sense fer soroll. Algunes relacions viuen tan fluixet que són gairebé imperceptibles, fins i tot per a qui hi participa. Crec que és el cas més adequat per fer servir el terme afecte. Sense voler, es crea un vincle que s’apega en un lloc on no es veu però es nota. Allí mateix es fa gran, es ramifica i s’enforteix, lentament, sense avisar. No se n’ha adonat ningú.

De sobte, algú a qui saludes cada dia, una cara que reconeixes quan passes per algun lloc, la persona amb qui et creues en determinades ocasions, forma part de la teua vida. Però ha sigut tan subtil que sembla que existeix des de sempre. Ja li teníem afecte a aquest trosset de nosaltres, el més rutinari i ocult. L’hem cuidat sense sospitar de la seua existència i l’entenem el dia en què el trobem a faltar. La sensació és com el desconcert que es produeix en mirar una taula atapeïda per on es passa la vista habitualment i pensar, ací falta alguna cosa, però no sé què és. Al nostre voltant res no s’ha alterat i ningú més es preocupa, perquè això que ha desaparegut només era nostre.

Parlar no és indispensable per conèixer-se ni per crear una amistat. És possible estar a gust amb algú sense la intervenció de les paraules, i conversar internament sense fer cap comentari. Si hi ha tensió, aleshores és un silenci incòmode. Jo parle de complicitat, comprensió i atenció, amb la presència, que és imprescindible de veritat. L’aire no està buit. El misteri del que està passant ni es resol ni es pot descriure, sorgeix de manera natural i no molesta. És una situació ben especial, aparentment molt fràgil pel contrast que té amb el que és més habitual. Invisible. Això també és la companyia.

“[···] la nostra comprensió mútua havia assolit aquella dolça profunditat en la qual les persones sovint es comuniquen més a través dels silencis que no de les paraules.”

T. Capote (Esmorzar al Tiffany’s)

El silenci és molt valuós. És fantàstic anar més enllà del discurs corrent, hi ha un món enorme amb una estructura impecable. No s’esgota, com la veu, i continua creixent encara que no el fem servir sempre. En les paraules, materialment, no cap tant com en el que es calla. Dins d’aquesta dimensió s’emmagatzemen a totes hores els sentiments i els subsentiments, cada pensada, cada visió, el que s’entén, les sensacions. L’aura que es crea quan estem en un espai on el silenci és un requisit la forma tot això, que corre d’ací cap allà, s’allibera, canvia.

L’energia de l’essència no necessita veu. Però no cal que estiguem pendents del silenci perquè sap fer-se sentir.