M’agrada molt la verdura i la fruita m’encanta. Però el motiu d’aquesta secció és tot el que he descobert en aquest món que molta gent qualifica de reduït. Les fruites i les verdures desprenen una certa simpatia i, a més a més, m’han fet passar moments realment bons.
La societat dels pèsols és curiosa. Són llegums introvertides, redonetes i que van amb barca. Les mou el vent i elles es tapen, la barqueta està folrada i a dins és fosc. Els pèsols veuen el món a través del moviment, no comenten res amb els del seu costat, creixen amb la planta que també creix. No es maregen ni passen fred perquè és sa casa; quan se n’ixen hi deixen un clotet amb la seua forma. A la barca buida cap aigua, aire, pintura, formigues, però no es torna a tancar.
Els pèsols, la casa, la planta. Són molt verds. Verd pèsol. Si foren més grans es podrien encaixar en un semàfor i deixar passar, deixar passar, deixar passar. Els pèsols són tan xicotets que si en cau un i s’amaga bé potser no reapareix fins un any més tard. Quan cau rodola i quan s’amaga tanca els ulls, com en sa casa, però ara no es mou.
A voltes se’ls fan arrugues de la forma dels bonys dels cotxes. Arrugues de paella. Pell com pintura seca, pilota desinflada, impermeables grans. Canvien de color, de textura i de moltes coses. Creixen en transformació. Papallones sense ales, sense antenes, sense potes, cucs només de tant en tant. Cucs en la terra, la tija, les fulles, la beina. Els cucs d’abans de la papallona.
Tots els pesolets junts, com una polsera trencada o com un rosari desordenat i quina mandra tan increïble contar-los. No hi havia cap fil ni cap joia. Només paisatge de pèsols. Dibuix de puntets fet amb un retolador verd molt gros sobre una cartolina blanca en una classe de tres anys exposat amb xinxetes i reciclat quan canvie l’estació. Els pèsols juntets, desenganxats i heterogenis.
Societat de punts verds a la sala d’espera del congelador. Varicel·la que encara no ha madurat. Maraques llunyanes, bossa freda, fotografia editada, codi de barres. Un grapat de pèsols, són més o menys, ni tan sols els diferenciem. Valors nutricionals i decoració. Tanquen els ulls dins del plàstic, com a casa o com quan cauen i rodolen i s’amaguen. Quiets, molts i desenganxats. Els pèsols silenciosos que fan pfr dins de la bossa, psf en la paella, pòc al terra.
No sé cuinar les carxofes però les admire. La forma i el posat: l’emperadriu carxofa. Eriçons, ventalls, corones, jardins, ombres, vitralls, pètals, forques, mantes.
M’imagine un tron al fons d’una cova. Aranyetes que pugen i baixen, d’altres que es balancegen, les que es queden a les fosques en un racó envoltades de fils enganxifosos i que esperen plàcidament la mort. Tota la cova plena de puntets negres i el tron al fons, un ésser màgic assegut al damunt, té forma de flama però és sòlida i és verda.
Estalagmites de vidre. Un passadís majestuós per on camina la carxofa ben abrigada. No tremola gens. Tots els ulls del seu voltant la miren. Entra per una porta. Més tard, fa el recorregut a la inversa, torna al seu seient. Silenci perquè no parla.
Mai no és estiu. Li agrada la intemporalitat, les parets foradades, la llum que es reflecteix als vidres, els punts negres a les teranyines. La cova està amagada i no hi ha ningú buscant l’emperadriu carxofa. Sospira, està en calma. Potser té tota l’eternitat.
Estan fetes a poc a poc. Un taller d’artesania, unes mans tan hàbils que s’han omplert de durícies i de nervis de precisió. Que són tímides. Confeccionen unes flors molt sòrdides. S’allunyen de l’objecte, el tornen a tocar, busquen noves perspectives, sempre la perfecció. Superposen les capes, com si volgueren protegir cadascun dels pètals, i la carxofa creix i s’enforteix.
Un arbre en miniatura i un bosc a la cistella de la compra. Una mandala al supermercat. Un número molt gran quan es conten totes les fulles que s’han tret. Una tija estranya. Una torxa. S’han pentinat amb gomina. Verd canviant.
Les carlotes tenen la meravellosa qualitat de quedar bé a tot arreu. No han de fingir ni camuflar-se, tenen el saber estar incorporat en la seua presència. És una verdura discreta però, no obstant, sap fer-se lloc.
En cap cas no les falta personalitat, sinó ben al contrari. En cada plat aporten la seua particularitat: un gust veloç, incisiu, ample. La carlota es detecta de seguida i es diferencia a l’instant de la resta d’acompanyants. Quan està bollida serveix de continuïtat, crua, de sorpresa i sofregida, de compensació. L’adaptació a qualsevol medi és la seua virtut principal.
Són equilibri, per això tenen el color del mig del semàfor, el del sol a punt d’amagar-se, el que es troba entre l’or i el bronze. No es deixen veure fins que no se senten perfectes, creixen en la foscor de la terra negra, cadascuna pel seu compte, elaborant-se a elles mateixes, en silenci, a poc a poc. Volen enfonsar-se més i més en aquesta terra, prendre-la tota i fer-se fortes, poderoses. Quan les arranquen ja tenen barba, com unes ancianes sàvies i pacients.
La forma és allargada i amb panxetes. És el tronc d’un arbre de cabells llarguíssims, s’assemblen al julivert. És un arbre molt menudet, un que ha buscat la foscor en contra del que fa la resta i que s’ha ataronjat per diferenciar-se del marró-gris tan usual. La melena li cau com als salzes, però és molt més densa i més fosca, més espigada, més intensa. I no fa de copa sinó d’abraçada.
Les carlotes són alegres, són tranquil·les, són versàtils, són aventureres. Sempre estan en les verduleries, totes juntes, fent pinya. Fan olor a sensatesa, és pel seu instint, aquell que les ha guiades a través de la foscor. Saben moltíssim però callen, només observen i analitzen; les seues cavil·lacions són silencioses i invisibles i per aquest motiu ens costa localitzar el “no-sé-què” que notem quan ens trobem a prop seu. Tenen paciència així que no criden, poden esperar que ho descobrim pel nostre compte.
Els llimons són àcids i són grocs. Estan boníssims. La seua forma és preciosa: pareix una caixeta, de les que guarden alguna cosa important, i als dos extrems unes anses senzilles i concordants amb la resta de l’objecte. Per dins té una capa blanca que resguarda aquest tresor; els gallons són allargats i formen una estrella de moltes puntes quan es parteix per la meitat.
El llimó és un detall, segons s’ha establert socialment. Quasi sempre és un toquet de llimó, un regust a llimó, una xorradeta de llimó o un trosset de llimó; o en cas que siga un gelat de llimó, un caramel de llimó, galetes de llimó o coses per l’estil atenuen el seu sabor fins a l’extrem de crear un nou sabor llimó. Diuen que ell sol i tot complet no és agradable. Se suposa que ha de ser invisible però perceptible, només en el punt just, sense que afecte massa i després es recorde amb distància.
És un error. El llimó és saborós i és intens, per això val la pena conèixer-lo desvinculat dels plats elaborats fabulosament. L’experiència seria molt més plena si se’ns permetera gaudir del seu sabor real. Prendre llimó implica el cos sencer, ens permet ser conscients, estar alerta, sentir-nos a nosaltres. No té cap sentit que es limite sense cap justificació racional aquesta possibilitat multidimensional. És molt similar al que passa amb els aliments molt picants, o amb les salses, o amb la sal, o amb el sucre. Sempre han de ser complements o acompanyaments, per pura convenció, igual que no s’entén menjar espècies a cullerades.
No pretenc que un dinar siga, per exemple, un plat de timó i de postres una tassa de sucre, però quin problema hi ha d’agafar una branqueta de julivert, de romer, una culleradeta de sal, un poc de café en pols, un tros de creïlla crua i veure què passa? D’aquesta manera es pot crear una proximitat molt més real amb els aliments amb els quals convivim diàriament. Més tard ja es poden seguir al peu de la lletra les innumerables convencions gastronòmiques.
Es tracta d’explorar i, sobretot, d’experimentar. Ja coneixem els llimons i fins i tot els sabem identificar quan ens els trobem, però de la seua essència sabem ben poc. El sabor del llimó de veritat no és el que deixa un regalim en un plat molt bonic sinó aquell ben fort que activa més que una tassa de café i produeix calfreds a l’estiu.
Les mandarines s’enganxen als records amb molta força. Em fan venir al cap diversos moments agradables de l’hivern amb el fred, el cel enigmàtic i les mans tallades. Tenen un color decidit però suau i la dolçor justa per pal·liar l’ensopiment.
He aprés molt amb les mandarines. Si haguera de triar, sense cap mena de dubte em quedaria amb el fet que són més saboroses quan es comparteixen; tenen gallons per algun motiu i segur que és aquest. El que ho corrobora és que, humanament, veure o ensumar una mandarina implica que et vinga molt de gust a l’instant. És a dir, que qui decideix traure’n una davant d’un grup de gent ha de saber que farà virar l’atenció general cap a la fruita. La primera impressió és que les mandarines són molt xicotetes i que després de la repartició eixirem malparades. La gràcia de l’aliment és que sap ocupar tot l’espai i ser sempre suficient. Si no, val més portar-ne dues.
Supose que del fenomen social prové l’associació amb els bons moments. Però fins i tot en la solitud és especial menjar mandarina. Tal com és, superposa la calma sobre tota la resta, permet la lentitud del temps en una teràpia reflexiva i saludable. És la fruita més mística de totes. S’activa la consciència interior i es restauren les perspectives del món. El resultat és un benestar molt especial perquè engloba l’estómac, el paladar, la ment i el cos. És a dir, un gran plaer que rep el malnom de xicotet plaer.
I en l’àmbit de l’art també és estrella. Hi té una gran presència i molta determinació. Es tracta d’una inspiració contundent i decidida. És més líder que l’artista i s’expressa sense vacil·lació i sense verbs. La seua popularitat és indubtable, l’èxit ratifica les seues qualitats, s’estén per tot arreu, esdevé icona per excel·lència de la temporada freda alhora que pràctica per als consumidors. La seua imatge mostra seguretat, ambició, llibertat de complexes i poder. És una fruita que sap trobar el seu lloc i patrocinar-se intergeneracionalment sense passar mai de moda: ocupa cartells, mostradors, motxilles i àpats.
Menjar mandarina és una bona decisió. I saludable. I un punt i a part. Vos convide a fer una prova. L’experiència serà personal i, de segur, gratificant.
Per fer una classificació ràpida, diré que la poma és una fruita. Diré també que existeixen moltes varietats i diré finalment que hi ha molts errors en la seua concepció popular. Hi ha una qüestió en particular que considere que s’ha d’aclarir perquè la gent puga menjar pomes tranquil·lament sense témer un enverinament: l’ínfima presència del cianur a les llavors.
Sabem que el cianur és una substància molt tòxica i sabem que la Blancaneus va entrar en una espècie de coma després de mossegar una poma. D’acord, el cianur ens pot matar en una dosi ben gran que de cap de les maneres pot ser la quantitat present en les llavors de la poma i la Blancaneus va estar a punt d’ofegar-se perquè no va mastegar bé abans de tragar.
Parle des de l’experiència personal per assegurar que no hi ha cap problema si decidim mossegar les llavors quan ens mengem una poma (perquè, és clar, si no, és impossible que el cianur ens arribe a l’estómac: contenen cianur però no són cianur); de fet, té fins i tot la seua part positiva. En primer lloc, aprenem a reconéixer el sabor d’aquest verí i el podrem detectar quan algú intente utilitzar-lo amb una finalitat que resultaria fatídica per a nosaltres. D’altra banda i seguint amb la línia de la supervivència, la ingesta regular d’una xicoteta dosi de cianur ajudarà al nostre cos a assimilar-lo i a generar-hi una certa resistència. Tot i això, el cianur continua sent nociu per al nostre cos i el motiu pel qual podem prendre’l amb aquesta fruita és per la seua quantitat mínima.
I ja que he parlat sobre menjar pomes, m’agradaria recordar com s’han de menjar per aprofitar-les al màxim. Realment es tracta d’una fruita molt pràctica per emportar i d’excel·lent conservació. La recomane per menjar entre hores, per berenar o bé de postres de qualsevol àpat: és saciant, conclusiva i saborosa, però és millor encara si el procediment és l’adequat.
L’error més freqüent a l’hora d’encetar la poma és agafar-la en horitzontal, és a dir, amb un dit a la part de dalt i l’altre a la part de baix per començar a mossegar-la pel costat. Moltes vegades es dubta sobre quin lloc de la superfície aproximadament esfèrica és l’adient per a la primera dentada. Efectivament, cap: el punt inicial és la base. En aquest lloc, la poma és més estreta i, per tant, és molt més fàcil començar. Molta gent es pensarà que el centre, on sol haver una espècie de cosa que fa mal rotllo, no es menja, però, ben al contrari, aquest punt estimula el sabor de l’aliment. Ara és molt fàcil seguir. Aquesta tècnica evita que es queden filaments i trossos entre les dents.
La següent crisi arriba amb les llavors, que no són només les llavors, sinó que és tot el cor de la poma, que està més dur, que el color canvia. Molt fàcil, el truc és tancar els ulls i, en funció de l’atreviment de cadascú, les llavoretes es mastegaran o es tragaran sense pensar-ho massa. Ací es produeix la segona variació del sabor monòton que normalment s’obté amb les pomes.
La part superior ja és més senzilla, només cal anar amb compte de no perdre cap tros quan s’arriba al pal, ja que la zona que hi està més apegada es pot partir fàcilment en dos. Ens quedaríem amb el palet a la mà.
Fins ara ja podem dir que hem aprofitat la fruita. Però, encara que semble mentida, encara es pot apurar més. Menjar-se el pal és tota una experiència. En primer lloc, cal analitzar-lo perquè de vegades és excessivament dur i sec. S’ha de comprovar que té un aspecte més o menys sa, perquè si és negre molt negre o si té tantes arrugues que pareix que s’haja enroscat sobre si mateix difícilment el gaudirem. Si d’aparença és òptim i la poma que ens hem menjat estava bona, podem passar a l’acció. No es pot fer de pressa, s’ha d’assaborir com una arrel de regalèssia. A poc a poc, es mastega i es descobreix una substància dolça i en certa manera additiva que ens acompanya fins a l’extrem del palet. En aquest punt hi ha com una voluta, que sí que és negra i que s’ha de menjar d’una manera especial. Quan només queda aquesta punteta minúscula, s’ha de col·locar entre les dents de davant en horitzontal i mastegar-la. Immediatament s’expandeix i produeix una explosió de sabor. És el final.
Aquest últim pas és possible que s’aproxime a l’excentricitat, però vertaderament val la pena posar-lo en pràctica. Seguint aquests consells, menjar una poma pot ser molt més que una rutina o un remei per a quan tenim fam, a més de ser segur i bo per a la salut. Això sí, abans de tot s’ha de rentar.
Tempesta 