CONTES FLORS

Organitzaria millor el meu món si el pensara com un recull de contes en lloc d’entaforar cada esdeveniment nou en una novel·la molt llarga d’on mira, ja he perdut el fil, aquesta part se m’està fent pesada, he de tornar enrere perquè no me’n recorde d’on eixia aquest personatge. Si la meua vida la faig de contes, em resultarà molt més senzill canviar de context, topar-me amb persones noves, mantenir l’atenció en cada història.

Si tinc molts contes per explicar em puc permetre contradir-me i ser jo sempre, però jo que ara estic dins d’una història i jo que m’he ajustat a una altra diferent. I damunt del cap una antena que serà un fil conductor ple de sorpreses que de vegades farà plantejar si de veritat això m’havia de passar a mi, hi ha algun error, crec que hi ha alguna cosa que no encaixa.

Un recull de contes és com un ramell de flors. I em fa tanta il·lusió perquè un ramell de flors és agafar un tros del món i redreçar-lo perquè s’assemble a tu, acceptar que es pansiran però que hauran sigut precioses, que no tenen arrels però que els canviaràs l’aigua i diràs mira, les oloraràs. Cada flor d’un conte, de vegades es llegiran desordenades, cada flor fora del seu hàbitat, però no serà dramàtic perquè és una història.

Si faig la meua vida amb contes puc explicar-ne un ara que tinc uns minutets, mentre faig cua, durant un viatge llarg. Intercalar-los amb altres contes, fer pauses, escoltar-ne d’altres, canviar la manera d’explicar-ho segons el lloc i per a qui, crear diverses recopilacions perquè hi ha uns quants que ara m’encaixen i uns altres que els col·locaré allà. I és més fàcil fer un dibuix de cada conte que pensar d’il·lustrar tota la novel·la.

I sobretot visc tan tranquil·la perquè puc descansar i pensar en coses diferents, em puc avorrir i escriure un conte nou, puc deixar reposar aquest perquè ara no és el moment. I tan tranquil·la perquè cada història no és ultra transcendent, tot i que crearé drames intensos.

l

Algunes coses no es poden pensar ni somiar. Són prohibides i encara sobreviuen. Tot el que no es pot ni pensar ni somiar es pensa, es somia i es fa. Són tres verbs molt preciosos i tan oberts que poden contenir les desgràcies més lamentables que ni s’han pensat, ni s’han somiat, ni s’han fet.

Em fa por fer portades perquè les llibretes són molt llargues i la meua escriptura canviarà, jo encara més, la lletra, els temes. La portada pressuposa un fil que s’haurà de seguir; imagine que n’hi haurà un però no crec que l’encerte la portada abans de començar.

En canvi, sí que m’agrada personalitzar les coses i fins i tot de vegades abans que siguen veritablement meues, quan encara no tenen allò que se’ls apegarà de mi només pel temps i per la intimitat de les paraules. Les paraules m’encanten, són precioses, les utilitze, m’enerven. Sé que les paraules són precioses. No sé això com s’explica. No sé com s’explica la bellesa. Ni tampoc si és creïble que siguen tan fantàstiques.

També són insuficients. Per això s’escriu tant. Però el motiu pel qual l’escriptura no es pot extingir és perquè mai no acceptarem que l’empatia no existeix en la forma idealitzada: podem transmetre o sentir molt amb les paraules però els processos químics del nostre cervell funcionaran en un altre camp. Seguiran els seus principis i no entendran ni els podrà importar gens que haguem trobat el sinònim perfecte per descriure una emoció que pràcticament ens hem inventat, perquè les emocions mai no han estat compartides. Però jo també crec que sí i que és increïble escriure.

M’agrada molt no tenir ni idea de com funciona el cervell. Puc idealitzar llegir un fragment d’un llibre que m’agrada molt. Els ulls veuen formes que els atreuen. S’hi dirigeixen. El cervell ho interpreta, ho explica al cos. Totes les cèl·lules es posen alerta, els pèls de punta i caos. Moltíssima informació. Moviment. Es desordenen els músculs, la sang es vessa, els ossos se separen, els més xicotets es perden. Els cartílags s’han desfet. És terrible però la lectura prima, el cervell no para i cada vegada va més ràpid. Saturació a tot el cos, les ungles creixen. Vulnerable als atacs. Res no importa i els ulls ploren.

RETALLS

He acabat la meua primera llibreta macedònia real. Hi ha reflexions, esborranys, dibuixos, anotacions, poemes, jocs, apunts. Ha viatjat, no s’ha perdut, no s’ha cremat, s’ha banyat i està plena. He transcrit de manera desordenada alguns fragments d’alguns escrits que he fet sobre l’escriptura, els quals retocaria, esborraria i amagaria per sempre, però que encara no em desagraden del tot:

Vull destil·lar mitjançant bolígraf el que se’m fa bola i vull que les boles siguen boniques i també fer coses boniques i també fer coses boniques perquè sí, no només de les boles. Que les emocions precioses també saturen el cos. Que el cos no és tan gran i ja està ple de cèl·lules i coses d’eixes.

.

Vull escriure com quan sents que se t’acabarà la tinta, que porta mesos encallada perquè al final sí que et vas creure que mai no t’inspires. I també com aquelles vegades en què et dius he vençut la son de tota la meua vida i no pararé mai. Quan eres capaç de creure que no tindràs mai més cap altra necessitat perquè l’escriptura ja et fa viure. No ser res més que un ésser que escriu. No et cal parlar amb ningú ni eixir del teu cau. Per uns instants sembla possible. Més tard descobreixes una altra vegada que eres humana. Que tens necessitat. Que escriure no és viure. Però que l’escriptura és qui et dona la vida.

.

De vegades només vull escriure paraules, com si necessitara confirmar que no han desaparegut.

M’agrada veure paraules escrites. M’agrada veure la forma i els enllaços. M’agrada llegir frases, connectar-les i gaudir-les. M’agrada entendre el que hi ha escrit.

.

L’escriptura en invisible és estranya i incomprensible quan es llegeix a la llum. L’escriptura a mà transcriu lletres. Formes d’elaboració. A mi.

.

Escriure a mà té una connotació molt més íntima. L’escriptura és més directa. Tu mateixa fas les formes de les lletres. Emfasitzes amb la pressió, la grandària, la rectitud. El teu estat anímic queda plasmat sense que ho pugues evitar.

Les primeres lletres de cada pàgina solen ser més tremoloses. Els punts que fas i a penes es veuen són pauses que no necessitaves. A les errates hi ha els pensaments més ràpids, que s’acceleren més i formen paraules incomprensibles.

Escriure a mà és com parlar cara a cara. És estar al lloc que escrius. Espontaneïtat i errors. Gestos que no controlem. Els matisos de la veu i les nostres reaccions sinceres. Significa present. Coses que no tenim temps a registrar. La puresa és la inexactitud. La puresa és ser així i no reisgnar-se sinó exportar-ho, des de la nostra ànima al nostre rostre i configurar accions remotes, com l’escriptura amb tinta sobre paper.

.

Amb una llibreta i un boli es pot fer màgia, i la màgia és una paraula molt bonica. La màgia és una cosa que pot ser de moltes maneres. Vinc al parc amb llibreta i boli, llibres, mocadors, aigua, una infusió, les claus de casa, mòbil i cartera, gomes del monyo, caramels, xiclets, ventall.

COLORS

Em frustra moltíssim no tenir els arguments que justifiquen que tot allò que s’ha connectat a la literatura s’ha maximitzat i ha desestabilitzat de la millor manera el que hi havia al voltant. De vegades no tinc ni tan sols proves. I l’univers literari és el més meravellós.

Les boles de plasma s’assemblen molt a la literatura. Tenen un nucli amb tot d’energia inquietíssima que sembla foc mesclat amb arc de Sant Martí, que si busques de què està fet et topes amb paraules sofisticades que obvien l’hemisferi misteriós. En tot cas, una cientifització de la bola de l’endevina, una admiració que es pot explicar amb terminologia exacta i uns colors que fa l’efecte que s’han pintat amb aquarel·la. Si toques el vidre hi ha fils que comencen a córrer cap als dits, i els dits s’il·luminen i tota la bola pren un altre aspecte. Passen coses. I exclamacions.

Quan es llegeix els fils també es disparen, o quan s’escriu, o quan s’escolta algú. Es crea un flux que rutlla sense engranatge, per això la gent es posa nerviosa. Al món tot té envàs, tot té etiqueta, té instruccions, té ressenyes, coordenades. Mentrestant, les coses abstractes s’amorfen més, s’alliberen perquè no tenen lloc concret i poden explorar i emmeravellosir-se.

Explicar-ho és molt difícil. Perquè quan ho has descobert ja has esdevingut extravagant, i aquest llindar és el més tallant de tots, i és arriscat travessar-lo però és impossible fer-hi viatges contínuament sense patir nafres serioses. Reivindicar que els plànols, els càlculs, les normes, les veritats universals i totes aquelles coses no són el més important és molt pitjor que impensable.

Jo, que n’estic convençudíssima, dubte cada dia. Cada dia. Gose dubtar del poder estranyíssim de la bola de bruixa que no és de bruixa. També em pense que en algun moment em vaig tragar sense voler un poc de l’energia estranya multicolor i per això m’afecten tant els llibres, em venen atacs d’eufòria quan estic escrivint, em quede pensant com de bonica és la literatura, admire les paraules, copie cites a mà, em passe hores dins d’una llibreria, em trenque el cervell per trobar-li el llibre adequat a algú, em pose molt trista quan es menysprea la literatura, escric cada dia, abrace els llibres, n’agafe sempre més d’un si vaig de viatge, parle dels personatges ficticis com si haguera quedat amb ells a fer un café.  

Jo no sé com s’ha de dir, que és tan increïble tot això. Que aquests efectes no tenen paraules tècniques, només punts de vista, contradiccions, discussions i incoherències. Però les boles de plasma m’agraden, fan llum, fan formes.

FERMESA

Permetre’m tenir inseguretat quan escric. En realitat, permetre-me-la en qualsevol moment de qualsevol cosa meua. Però sobretot el plaer de dubtar tranquil·lament en l’escriptura.

Fins i tot quan és per a mi, que no m’agrade el resultat, tatxar sense parar. Refer. Amagar-ho en algun tipus de fons de caixó. Vull no voler-ho veure i vull que em resulte estrany. No reconèixer el que buscava i trobar un garbuix d’incomprensió i de per què. Com ha pogut passar.

Un full ple de frases esbaldregades de tantes vegades que les he desfet, que em desesperance durant molt de temps. Que s’òbriga la irracionalitat i frustrar-me molt. Condemnar-me a viure seriosa fins que ho resolga, amb la certesa que no ho resoldré mai. Desconfiança de mi. Dramatisme sobreactuat.

M’agrada no haver de convèncer ningú del que jo no estic convençuda. Ser honesta en la innaturalitat del resultat. Ésser terrible amb aversió a les crítiques sinceres, però més a les no sinceres, però més encara a les que no ho són però més més al silenci. Per damunt de tot, aversió a l’autocrítica. La que no es verbalitza i gairebé ni es pensa.

Parar durant el procés. Oxigenació de les inseguretats. Canvien i canvia tot. Quan torne soc diferent. El temps s’estira a poc a poc i sap tenir més de mil formes diferents. No entendre res de res, ni tenir cap idea del següent pas, ni saber quines preguntes cal formular. Quins són els dubtes.

Resignada a confiar en la inèrcia. Dependre del que he fet abans, sempre hi ha alguna cosa que no es para, m’hi enganxe amb alguna part de mi, soc mística ara, després una altra cosa. Tot inexplicable. Se’m desorganitzen les emocions.

Trie la mentida: tinc el control. Faig, faig, faig. Em canse i ho anomene resultat.

METAMORFOSI

Els llibres també són tòxics. Però tothom necessita certa toxicitat en la seua vida: la salut és possible només si la comparem amb les patologies. La lectura n’és una de molt perillosa.

Pot absorbir el nostre autocontrol fins que ens envaeix la ment. Tot seguit, ens convertim en éssers que es mouen per inèrcia social i per experiència vital, però que es troben més enllà de la realitat. La història s’ha instal·lat al nostre cervell i ha decidit que en formem part, de manera que els actes i els pensaments es filtren a través dels paràmetres literaris per establir connexions incomprensibles fora d’aquest context. A poc a poc, tot es transforma, des de dins cap a fora, cada vegada menys distingible.

Les perspectives del món sempre són personals, però quan un llibre se n’apropia, allò que explica creix, de la mateixa manera que el seu significat s’intensifica i pren un sentit més sincer. Quan és llegit, el llibre s’està adreçant a algú real i té l’oportunitat de reformular el seu discurs. Malgrat que s’escriguen per a un públic, allò que necessiten és una lectora. La relació lectora-lectura és de les més íntimes que hi ha al món i, per tant, és possible que s’esdevinga la integració mútua. La simbiosi permet que la lectora visca amb una nova visió i que la lectura renove la seua validesa.

Aquest procés requereix una determinació exhaustiva. En primer lloc, cal estar disposada a la dependència emocional. Els nostres sentiments es desequilibraran perquè la literatura els apel·la sense gens de discreció. Les paraules sempre són directes, ja que les comprenem en llegir-les i són la forma que hem atorgat al món. El segon pas és la resignació temporal. Els horaris es desquadraran i els plans seran impossibles de planificar. La ficció s’encarrega d’esborrar el temps i la hipnosi literària ens fa oblidar la frustració que es generaria de manera automàtica. Finalment, hi ha la transformació de tot el que ens passa en relat. La veu del llibre conta també els nostres fets.

No hi ha cap unió més poderosa que aquesta en tot l’univers ni en tota la història. Viure metamorfada és tan surrealista com natural. El problema és que hi ha moltíssima gent que tem aquesta experiència i fuig de la fantasia. Encara hi ha qui creu que el món és tangible i que l’evasió és llunyania. I com més l’eviten més es disseminen. Diran que la culpa de la seua putrefacció és la mort orgànica.

LLIBRERIES

Entrar en una llibreria és un plaer de veritat. Les llibreries són llocs màgics que encara poden esdevenir més fabulosos. La llibreria somriu cada vegada que algú travessa la porta. Al contrari de la resta de llocs, a mesura que el dia avança s’il·lumina més. Quan arriba l’hora de tancar brilla més que la purpurina.

Els llibres callen si escolten que algú ha entrat. Són els nervis, perquè ves a saber què buscarà aquesta persona. La segueixen amb la mirada mentre recorre els passadissos, saben tots i cadascun dels llibres que ha tocat, escolten ben atents què li pregunta a la llibretera. Els més agosarats proven de fer-se veure, els qui tenen amics s’amaguen per tal que no els separen mai.

La clienta no llig tots els títols, necessitaria hores, i se li cansen les cames si vol veure els que hi ha més avall. Tampoc no és suficientment alta i pensa que demà no vol tenir mal de coll així que obvia també els que hi ha més amunt. Un dels llibres s’indigna perquè la seua col·locació no ha sigut justa. N’hi ha un que no pot evitar tossir, pobre, de tanta pols que té acumulada. El llibre que va caure darrere de la prestatgeria segueix en silenci, d’ell no en saben ni l’existència.

La clienta mou els llavis sense que sone res. Fa càlculs. Prioritza. De tota manera, no se’ls podria llegir tots els alhora. Tot i així, no pot apartar els ulls de les prestatgeries, on els llibres segueixen renegant. Un rere l’altre, tots proven de cridar-li l’atenció. Sense paraules els diu, ho sent. Però això no és suficient, és el que passa sempre, significa ser un nom en una llista que no es seguirà. Durant uns instants tot és tensió, i sacrificis silenciosos.

Només la llibretera té el poder de trencar-ho. Ja ho té? La clienta afirma sense convenciment. La moral l’angoixa. La llibretera segueix fent preguntes i ella respon com pot. Amb un paper paga el que val l’altre paper i ja són seus, aquells llibres. Torna a sentir els ulls des de les prestatgeries. Ara no parpellegen, necessiten saber on s’emporta els seus companys i si pensa tornar d’ací poc. Quan diu adeu passa alguna cosa que ningú no entén. Després que la porta s’haja tancat, la llibreria sent que brilla més.

ENCABIR LA LECTURA

Quasi sempre em quede mirant amb poca discreció la gent que porta un llibre a les mans en un lloc qualsevol. El que em passa és que em crida l’atenció, em fa somriure i tinc curiositat per saber quin és el títol de l’obra. I ja que estic, m’imagine com serà el seu perfil  lector.

És trist que siguem una minoria. Però precisament per això mateix som tan especials. Algú que s’asseu en un banc, per exemple, i tria el món del llibre obert durant una estona, està revolucionant el paisatge urbà. La “vida real” ens intenta fer creure que no existeix el temps per a llegir, ja que hi ha “activitats més profitoses” o “coses més interessants”. En aquest context, agafar un llibre significa prendre una decisió autònoma per reivindicar el dret de l’alliberació de l’ànima.

Per tant, llegir és donar una lliçó en silenci. Hem tingut paciència per escoltar altres veus. Hem fet créixer allò que hem aprés. Ens hem atrevit a endinsar-nos en indrets que no coneixíem. Hem renunciat a ser com la resta. El més important de tot, és que hem trobat l’espai físic i temporal per gaudir d’una cosa que ens agrada de veritat. Més enllà de les excuses, dels escassos cinc minuts, dels missatges que hem de respondre ja, hi ha la possibilitat d’ésser d’una manera més plena allà on estiguem.

Llegir no és una activitat exclusivament íntima que s’haja de reservar per a les biblioteques o per a un raconet de casa. Es pot llegir en una sala d’espera, es pot llegir en un banc, es pot llegir en un tren, es pot llegir en una platja. És bo que els llibres viatgen. No són sedentaris sinó que viuen allà on els fem viure. Quan es mouen i descobreixen escenaris ben variats es fan més grans i troben altres maneres de fer-se entendre. En canvi, sembla que els vulguem amagar si no ens trobem en un lloc exclusiu per a les lletres; tendim a mirar al nostre voltant abans d’obrir un llibre, o allò d’alçar la vista de tant en tant, o guardar-lo de seguida que hem acabat; són actes inconscients normalment, però realment significatius. Vull entendre que és una reacció instintiva: sabem que existeixen enormes depredadors que amenacen la literatura i volem protegir-la d’alguna manera. Ja ha demostrat la seua força i tantes coses de què és capaç. Però no podem evitar-ho.

Les lectures ambulants les fem amb estima, perquè ens agrada i des de la consciència. Cal que els llibres siguen visibles, que es moguen i que cresquen. Han de ser lliures.

L’OLOR D’UN LLIBRE

Agafe un llibre i ja sé si pesa més o menys. Mire la portada i mentre l’acarone el gire i veig la contraportada. L’he agafat amb les dues mans, baix de la llum puc llegir la sinopsi. Torne a la portada i ara sí que sí, l’olore.

No l’obric sinó que passe el polze sobre les pàgines per facilitar l’expansió del perfum. Tinc els ulls tancats i el llibre prop de la cara. De seguida el classifique: pot ser cítric, antic sintètic, vell, amb reminiscències de diari, nou de nou… I a continuació el matís: càlid, profund, polsegós, xocant… Les possibilitats són gairebé infinites. Es tracta d’entendre la literatura de l’aroma, que forma part del paratext i que condiciona la lectura. N’hi ha que incomoden o que et fan estar a més distància, d’altres que, per ser quasi imperceptibles, passen desapercebudes, i algunes que lentament pugen des de les pàgines i que ajuden a crear una aura que conté el lector i el món escrit.

Cal tenir en compte la marca personal, perquè després de moltes hores impregnem les pàgines de nosaltres i del que hem tocat. Així mateix, en obrir-lo, la fragància comença a volar, s’expandeix lliurement i després s’amaga. El nostre voltant ja no és el mateix, ara tot té un poc de l’obra que hem obert, que hem tancat, que hem tornat a obrir, que hem deixat a la prestatgeria. La pròxima vegada l’olor no serà igual, i quan passe molt de temps haurà canviat completament. Quan el llibre és de biblioteca, entre les múltiples mans i tots els viatges, cal anar amb prudència perquè l’aire que conté pot no ser gens agradable.

Els meus llibres preferits són aquells que ja tenen uns anyets. Tenen les pàgines grogoses, més grosses que els que s’imprimeixen ara i són un poc rugoses. Per passar-les cal anar amb cura perquè són molt delicades; algunes s’han doblat per algun acte descuidat i de vegades fins i tot se’n troben de brutes per falta de cautela. També hi ha lletres esborrades, no se sap si pel temps o perquè no han trobat el seu lloc i vaguen perdudes d’ací cap allà. El que quasi sempre tenen aquests llibres és una pàgina per on s’obrin sols, que deixa entreveure el fil de l’enquadernació. És una cicatriu que no es cura sinó que es fa cada vegada més gran, més gran. També hi sol haver una arruga a la portada i la marca de la lectura al llom. És una línia recta amb arrels que creua les lletres del títol i el nom de l’artista. No hi ha manera d’esborrar-la. Ben al contrari, si es torna a llegir l’escletxa encara creix. Finalment cal esmentar el desgast general de la portada. El color s’esborra, les puntes no són rectes, ha rebut algun colp. Són uns volums molt especials, que no solen tenir sinopsi i que han viscut molt. De manera que les mans que el vulguen prendre han de ser molt delicades i saber-li transmetre seguretat. Seguint aquestes condicions es poden olorar, i es descobreixen mil sensacions, perquè solen ser directes, càlids, profunds, un poc secs i de vegades amb restes de pols. S’ha d’ensumar amb suavitat, deixar que ens arribe al cervell, escoltar-la des de dins i repetir si no ha quedat clar.

Torne a deixar el llibre quan he acabat amb la inspecció. El mire en el seu context. He decidit si m’agrada el que he descobert amb l’anàlisi externa i si continua quedant bé allà on estava. De vegades encara passe els dits per damunt del llom o faig un exercici temporal quan m’allunye i intente recordar la seua olor. L’experiència és extasiant de vegades, aquelles vegades que decidisc explicar-ho a tothom.

Així m’aproxime als llibres que encara no conec i revise els més familiars. Amb el perfum els entenc millor, els recorde concretament i m’agraden més.