De vegades m’agrada compartir algunes de les meues experiències. Pense que tenen alguna cosa que vos pot interessar o bé que són especials per algun motiu. Normalment no visc grans aventures ni duc a terme expedicions extremadament arriscades, simplement són coses que em trobe en la meua quotidianitat o en una excepcionalitat mesurada.
Una senyora amb una papallona. Va a prendre un te. La papallona espera a la safata i la mira com escriu. La papallona s’adorm. La senyora segueix escrivint. El té s’enfreda. Passa molt de temps. Mira la papallona. S’ha quedat embadalida. Després segueix. S’acaba el te i encara no para. La papallona ja està desperta. La senyora sospira. La papallona camina per la safata i analitza la cafeteria. La senyora està desconcentrada. Té gana. La papallona la mira. La senyora tanca el bolígraf. Es mira la llibreta. Desenfoca la vista. Taques de tinta blava. La papallona es posa enmig. La senyora fa enrere la cadira. La papallona l’espera a la punta de la taula. La senyora es col·loca la bossa de mà, agafa la llibreta, la mira un poc més, la tanca, la guarda lentament. Amb l’expressió, li fa saber a la papallona que no està convençuda, la papallona sospira i mou el caparró. Vola cap a la porta. La senyora va a poc a poc. La papallona li aguanta la porta. Al carrer, s’acomoda sobre la bossa de mà, es mira la senyora i tanca els ulls. Caminen i caminen. La senyora està contenta d’aquesta companyia tan preciosa i tan sincera. La senyora no té cap pressa per arribar a casa. L’amiga invisible seguirà amb ella encara que es perda per aquesta drecera que no coneix i que, per tant, el més probable és que la faça endarrerir.
La meua manera preferida de dinar és amb carmanyola, forqueta xicoteta i dijous. Si fa solet és encara millor, i si trobem un lloc còmode poden passar moltes hores, pot arribar el berenar, el sopar i l’hora d’anar a dormir.
Hem assignat el dijous de cada setmana com a dia de dinar. Pausa i alhora moment. Des de fora semblem un grup de persones però estem bé. Mengem i parlem i solucionem tantíssims problemes. Problemes nostres i problemes del món, que no ens consulta i fa el que pot. Tenim un argot propi que projecta revelacions, que de vegades no són transcendents però que ens fan riure.
Un dia, sense voler, vam estar d’acord en què els dijous eren una prioritat i ara han esdevingut sagrats. Els hem anotat tots al calendari, per si de cas o per remarcar encara més la seua importància. És un espai que hem fet nostre i al qual li afegim originalitats a mesura que passa el temps, com nous temes de conversa, plans estrambòtics o detalls gastronòmics.
Sense adonar-nos, cada vegada ens coneixem millor. Tenim un context comú on s’encabeixen les nostres particularitats i cadascuna de les vides que fem quan no ens veiem. Compartim un gran imaginari d’anècdotes i de característiques que ens fan riure i que de vegades són el més important del món.
I potser el que passa és que hem fet especial una rutina i que a nosaltres, ens hem convertit en protagonistes. Li atorguem un gran valor a qui som i ens interessem per allò que, en un altre context, s’etiquetaria com a absurd. I el sentit final és com de bé ens sentim, com cada dimecres recordem demà és dijous, com preparem la carmanyola pel matí, com pensem agafe dos forquetes per si de cas, com busquem un lloc on hi haja sol però no massa però no gespa però que capiguem bé però sense massa gent però còmode però que ens agrade.
Els xiprers, les estrelles i el fred van ser tres elements en els quals em vaig fixar anit mentre fèiem una visita que no teníem prevista. Almenys portàvem llanternes i ens vam agafar del bracet, com farem quan ens coste caminar i parlem de trivialitats com si foren les converses més determinants de la nostra existència.
Molta gent havia col·locat flors precioses per felicitar el Nadal als morts. Alguns testos s’havien tombat, tot i que entre les parets de làpides a penes arribava el vent. Nosaltres anàvem a poc a poc i ens paràvem davant dels noms coneguts, de familiars o dels quals teníem referències. I miràvem les fotos, la data, comentàvem alguna cosa.
Jo portava els pantalons del pijama i una manta damunt dels muscles. A aquelles hores ja havíem d’estar dormint. Però se’ns va fer tard amb tantes anècdotes i vam decidir crear-ne una de nova. Tampoc no vam fer gran cosa: una visita, un passeig. No vos esperàvem, quina sorpresa!, no ens ho van dir; nosaltres tampoc no ens ho esperàvem. No volíem causar cap molèstia, al contrari, al contrari, en tot el dia a penes ha vingut ningú, és que quin oratge.
M’imagine els ossos amb desinències de forma humana tapant-se amb el llençolet del taüt. Me’ls imagine passant fred. També somrient en sentir-nos passejar pels seus carrers i parlar sense vergonya. S’aguantaven el riure i es reservaven els comentaris per a la tertúlia de després, de la qual no hem sabut res, ni tan sols si la van tenir de veritat. Perquè en aquell moment estàvem en casa i els xiuxiuejos d’ultratomba no els podíem escoltar.
Ahir em vaig adormir, a migdia, a l’ombra d’un mur que separa la meua casa i la del costat. A partir d’aquesta paret s’esborren les nostres normes i les nostres llibertats que, en realitat, no estan escrites.
El meu propòsit era el d’eixir a llegir tranquil·lament al pati, i deixar que m’envoltara la calor no intrusiva d’aquesta època en què és primavera però ja pràcticament no. Em vaig asseure en les escales perquè pense que les cadires estan sobrevalorades i que socialment inciten a la permanència; havia triat un lloc ideal, on podia veure les plantetes, tenia ombra i un poquet de sol que no cremava i, alhora, aclimatava.
Em vaig submergir en la lectura i vaig començar a veure éssers fantàstics i paisatges meravellosos. Les descripcions i la història m’agradaven, anava passant pàgines, i quina bona olor que desprenia aquell llibre que havia rescatat d’una prestatgeria antiga. També em vaig fixar en què moltes pàgines estaven doblegades abans que jo les girara, de tantes lectures que devien tenir.
A poc a poc l’entorn perdia nitidesa, però també les paraules que ja no comprenia i les frases que havia de rellegir. Vaig canviar de posició diverses vegades i vaig mirar el número de la pàgina. Vaig treure els ulls del llibre i vaig pensar, però és que ací s’està molt bé! Jo volia aquest mig-sol, calor-suportable, vent-acompanyant. I també tancar els ulls, i seguir llegint, i estar tombada i despreocupar-me de tot.
La consciència em fallava. Però vaig pujar les escales i vaig trobar l’ombra perfecta per deixar caure el meu cos. Les rajoles del terra estaven brutes, perquè la ronya que vaga pel món també està sotmesa a la gravetat. A més, era un d’aquells dies en què et sents molt neta perquè t’has dutxat, t’has canviat de roba i t’has permès aproximadament una depuració interior. Em vaig abraçar a les rajoles grises, tèbies perquè els havia pegat el sol, i vaig obrir el llibre per si alçava el coll i llegia. Es va tancar sol. Abans d’adormir-me vaig escoltar les pàgines tornar enrere. El meu cervell deia que ara li posaré el marcapàgines i el tancaré, i fins i tot potser llegiré alguna pàgina. Però el cos ja no responia.
Vaig entrar en un profund estat de relaxació. Tota jo pesava més que mai, era com si m’anara a enfonsar fins traspassar el planeta i trobar-me, de sobte, just a l’altre costat, visitant alguna part d’Oceania, explicant-li a tothom que venia de l’altra part del globus, incomunicada, estrangera. No sé si m’hauria pogut moure perquè em vaig quedar immòbil. Només onejaven algunes grenyes perquè no tenien més remei que fer cas d’allò que manava el vent.
Les veus de l’altre costat de la frontera em recordaven de tant en tant que no m’havia esborrat. Durant aquells instants aprofitava per escoltar les fulles que s’acariciaven. Amb els ulls tancats em deia que hi ha plantes precioses a ma casa. També vibraven les vespes i, a la llarga, algun avió. Em trobava molt distant de la realitat però no deixava d’admirar-la.
Quan em vaig despertar sentia que m’havia fos. El context que m’envoltava seguia físicament molt paregut, canviava que l’ombra de les escales s’havia desplaçat i ara les cobria completament. Però hi havia una calma nova que s’havia apoderat de mi també. No sabia ni l’hora que era ni si tenia calor o si tenia fred. Jo, completament ensopida, només vaig ser capaç d’agafar una tassa i repetir aquella acció rutinària de preparar un café.
Els mapes m’atrauen. El mapa de les línies del metro té molts colors i molts recorreguts marcats, milers de combinacions, moltíssims noms, informació que no entenc i una ciutat subterrània. Saber com és una ciutat per baix és com mirar un cos per dins amb operacions que parteixen la pell amb un ganivet específic per a la carn humana, amb les radiografies que t’ofereixen un esquema organitzat de tot allò que no eres capaç de veure o les analítiques que s’assabenten dels teus secrets més íntims. És violent que només algú amb un títol molt concret tinga el permís per accedir a allò que és teu, igual que només amb un bitllet determinat es poden explorar els fonaments dels llocs per on passes habitualment.
La funcionalitat del metro és la de transportar quilos de gent d’un lloc a un altre. És molt pràctic. El cas és que també té la seua part encantadora. Les múltiples incomoditats no fan sinó crear aquest ambient únic, que al cap i a la fi és un espai de confluència de diversitats, d’històries, de presses, de sentiments, d’imaginació, de sons. Cada vegada que hi viatges et trobes amb un paisatge diferent, el qual condiciona els teus pensaments i com actuaràs una vegada arribes al teu destí.
Quan vaig començar a agafar el metro parava atenció al nom de les parades per no equivocar-me quan havia d’eixir i per convertir en familiar allò que era tan desconegut. També mirava el rellotge per si feia tard i al final sempre arribava massa prompte. Més endavant em vaig poder fixar en altres detalls i en la gent amb qui compartia el trajecte. Finalment em vaig adonar que hi havia persones amb les quals coincidia cada dia, em vaig aprendre la melodia que sonava en cada parada i vaig interioritzar el so de les rodes damunt de les vies, des de dins i des de fora del tren. A poc a poc també vaig veure que passaven coses, com els problemes personals de cadascú, els llibres que llegien uns pocs supervivents, les converses gracioses, les mirades enigmàtiques, la roba original que de vegades duia algú. Era impossible d’abastar tot en quinze minuts. El sentit explorador se’m va despertar.
La L4 va ser la primera línia que vaig recórrer des de la primera parada fins a l’última, en el mateix lloc, amb un llibre a les mans, sense pressa per arribar al destí. Aquesta “primera vegada” va ser mig casual, perquè no volia fer massa transbords i vaig triar el camí llarg, em pensava que per poder llegir, però realment era per començar un propòsit que encara no m’havia fet. Vaig gaudir del viatge, el qual comprenia l’ambient enfosquit i calorós, la gent que no s’apegava i que parlava poc, l’absència de pressa dels passatgers i el fet que era diumenge. Després d’aquest diumenge en van venir molts altres. Quasi totes les setmanes, a una hora que decidia aquell mateix dia, anava a l’estació i em desplaçava fins a la parada inicial d’alguna de les tantes línies que hi havia. Feia una foto als seients de davant, buits. Quan s’acabava el viatge baixava, fotografiava cartell de l’entrada i provava de tornar per un camí diferent.
M’agradava escoltar les sensacions. Cada línia té un caràcter que l’impregna des de la primera estació fins a l’última, que traspassa les diferències evidents que hi ha entre barris. Tothom sap viatjar en “la seua línia”; però quan canvies se t’oblida què fas habitualment, si t’agrada asseure’t o anar de peu, com passes el temps, si saps mirar amb discreció. La teua personalitat viatgera es modela a mesura que t’acostumes a uns horaris i a un recorregut, et mimetitzes amb el teu voltant i, a poc a poc, tothom té la mateixa cara, la mateixa postura i, segurament, pensa el mateix. I tu, com a ésser intrús, et sents extremadament vulnerable i visible.
Mentre em sentia així en cadascun dels trajectes aliens a la meua rutina, em fascinava de tantes realitats que coincideixen i s’harmonitzen en un espai tan reduït. Llegia llibres mentre admirava, i les històries creixien tot i ser llegides amb llum artificial, converses de fons, sorolls imprevistos, moviments multidireccionals. M’agradava molt acabar el cap de setmana descobrint un trosset més d’una ciutat enorme.
No vaig completar l’objectiu. L’element temporal era més breu del que jo preveia. Per tant, hauré de finalitzar el meu projecte quan torne, recórrer de principi a final les tres línies que em van quedar. Després, potser, provaré el tram, el bus i altres rutes que encara no em plantege. Hi ha tants mapes i tantes combinacions que fan tan temptadora l’opció de perdre’s!
Fa dos estius me’n vaig anar a Tabarca amb una amiga. Ho havíem comentat diverses vegades i ja ens fèiem a la idea que seria un d’aquells plans que no arriben mai a dur-se a la pràctica. El que va passar, però, va ser que ens vam decidir. I hi vam anar.
El port d’Alacant és molt fàcil de trobar, només has de baixar cap avall i allí t’està esperant. Vam seguir les instruccions al peu de la lletra, ens vam perdre, vam tornar enrere, vam passar per llocs un poc prohibits, vam buscar gent per comerços tancats, vam veure barquetes particulars, vam olorar l’aigua del mar, vam perdre el primer vaixell, vam pensar que no pararíem mai de pegar voltes sense arribar enlloc. Encara no sabem com vam poder trobar el lloc, comprar el tiquet, pujar al vaixell i canviar de seient cinquanta vegades per acabar en un que no era el que havíem triat, ni el que ens agradava, ni el que volíem. I a més a més, feia calor.
El mar era preciós i la monotonia de les ones fins i tot resultava addictiva; miràvem a tot arreu i estàvem molt contentes. La pell se’ns va fer blanca perquè la sal ens esguitava i ens sentíem horriblement apegaloses i enlluernades. Quan vam baixar vam fer el que se’ns dona millor, una ruta exploratòria. Però la calor ens va vèncer i ens vam llançar al mar, ací mateix, val, ai que he xapat una pedra, ai el meu peu, ai el dit, ai quin mal. I tot eren ais. D’aquesta manera vam saber que la platja de Tabarca és rocosa i que els nostres peus no són com les potetes dels crancs.
Quan ja consideràvem que havíem acumulat suficient cansament, calor i temps, vam anar a esperar el Kontiki. Ens creiem molt llestes perquè encara no era última hora, però de llestos i de llestes n’hi havia un fum i la cua estava feta de peus que s’arrossegaven, de roba bruta, d’accessoris de platja, de somriures i d’un ennuvolat que no ens esperàvem.
Ens vam asseure a la coberta, com abans, rient-nos dels exagerats que es protegien el cap per quatre gotes o de la gent que se’n baixava a la planta de baix. El cas és que cada vegada plovia més i l’aigua es movia de manera irregular. “Anem a baix”, vam decidir. Però avançar entre les cadires, amb el balanceig del vaixell i amb l’aigua de la coberta no era fàcil. Anàvem de costat a costat, ens agafàvem on podíem, ens imaginàvem caient a les ones i ens pesaven totes les mirades.
La destinació no ens va encantar: feia massa calor i estava ple de gent. Ens havíem de preocupar de no caure perquè no teníem cadira. Però jo pensava en com de bonic és que ploga en el mar. El blau d’aquell dia era grisós i l’aigua feia moviments gegantins. Era com si estiguera contemplant una obra d’art.
Tempesta 