TOFU

El tofu és el tronc d’un arbre. Un coixí, els llençols nets, un colador, parla en veu baixa. No té fulles, ni arrels, ni formigues, ni núvols, ni una caseta al fons, ni un riu, ni terra, ni una branqueta, ni el sol solet, ni estrelles i la lluna obrint-se.

És el tronc d’un arbre perquè no té arrels ni copa i perquè és llis i no-llis alhora. Pot tenir moltes línies, de lluny sembla un paisatge, també sembla un lloc on dormir i un bagul per guardar coses. També sembla una butaca, molt còmoda, molt còmoda. Els troncs són acollidors, el tofu és acollidor, és un ecosistema blanc, tancat cap a dins, mira de reüll, fet de cubs que guarden triangles i després cercles, somriu amb timidesa, sap moltes coses.

Et pots imaginar que conta històries. Que és un polp que es va adormir i que es va transformar en un cub que xiuxiueja, que està fet d’aigua de mar i que potser és un delta que ha xuclat aventures de molts i molts llocs i ara està quiet perquè pesen molt tots els contes. Una biblioteca a la nevera que aparentment ni s’immuta i que té una llibreta on anota tot el que veu i sobretot, sobretot, la nostra cara quan ens el mirem.

És el tronc d’un arbre perquè en el tronc d’un arbre hi ha la sensatesa i l’escepticisme i hi ha moltes capes que no sabem de què són. Els arbres porten barrets, perruques, diademes i mil milions d’accessoris i el tofu es un imant que rellisca i que està incòmode amb tanta ornamentació. És un llenç on no es pinta perquè els dibuixos els guarda a dins del bagul fet de quadrats, després triangles, després cercles.

Els mil puntets de sal de l’aigua del mar que duia el polp en una bosseta s’han convertit en cub. Els arbres es queixen perquè no s’assemblen al tofu i els troncs es dobleguen a poc a poc amb els anys. El tofu també es pot doblegar. És un arbre dins de la cuina i és com aquells que estan en una muntanya i que es veuen de lluny i que tothom sap que no s’han de regar.

El tofu i el tronc d’un arbre serien amics. Un conte d’un tofu perdut que s’adorm en el tronc d’un arbre, que plora i el rega sense voler. El tofu cau i s’embruta de terra, el tronc li diu mira, ara ens assemblem més, a mi també se m’apega la terra, sobretot quan fa vent i la terra vola. El tofu està al costat del tronc i li pregunta si es pot quedar allí. El tronc no respon perquè ja ha parlat massa, que se suposa que els troncs només parlen en silenci. El tofu també calla perquè el tofu també parla només en silenci, parla cap a dins i anota en una llibreta tot el que veu.

ELS MOCS DEL SOL

Els rajos de llum que veiem són els mocs del sol. En té durant tot l’any, menys per la nit, que potser d’estar tombat ja no li cauen. La lluna només en té de tant en tant.

Els mocs del sol brillen tantíssim que enlluernen. De vegades ens fan esternudar de l’empatia. També fan arcs de Sant Martí, fan ombres, fan imatges místiques, fan escalfor, fan que s’asseque la roba. Nosaltres escrivim poesia, fem fotografies o comentem ai, quin solet més bo.

Els rajos de llum són xafarders perquè es colen fins i tot per les finestres. Tan xafarders que són els testimonis per si ens passa alguna cosa. Es barallen amb les persianes, amb les cortines, amb els para-sols, amb les ulleres. Abans de caure s’han barallat amb els mocadors. Ho travessen tot perquè volen saber moltíssim i empastifar el món i ser admirats.

Els mocs del sol són apegalosos però d’una manera diferent a la dels nostres mocs. No es poden apartar del lloc on s’han enganxat i s’escampen més i més si els intentem tocar, i es converteixen en formes estranyíssimes, s’apeguen i no es poden tocar mai. Els nostres mocs són apegalosos com la gelatina, com el pegament, com el fang, com els caramels. Els amaguem i ens excusem amb els refredats o amb alguna cosa semblant. El sol mai no es justifica. Al sol li cauen els mocs durant tot l’any.

Els rajos de llum del sol, que són mocs que cauen, s’assemblen a les potetes de les meduses, que són tentacles tan perillosos com el sol que crema, i m’imagine que són mocs elèctrics que s’han convertit en estalactites però que són flexibles perquè l’aigua del mar fa que es moguen totes les coses.

TIMÓ

El timó fa olor a sol i a terra. Té més de mil fulles i totes són càlides. Són de verd diluït en aigua, amb les vores repassades i una línia fina enmig. Les han fet arrodonides, allargades i estretes. Miren cap amunt.

El timó és una abraçada molt gran que es queda als records. T’assegura moltes vegades que la terra no et deixarà caure, és ben opaca, és densa, és conscient de tot el que hi ha damunt seu. Ell mai no se’n separa massa, ha arrelat en un terreny dur i estable. A molts insectes els agrada passejar-se pel seu damunt i sentir-se acollits.

Les arrels no es veuen però són com els cabells. Uns cabells que no s’enreden. Exploren amb el tacte, s’asseguren que la planta puga créixer i elles creixen també. Escolten la terra i, durant la nit, li expliquen històries a les branques, que no saben narrar però li transmeten l’energia a les fulles. Les fulles, encara que no parlen, comuniquen com se senten.

És suau malgrat que té branques rígides. Cadascuna és com un ramell de pètals i de lluny són els pètals que sembla que volen. En la foscor només queda l’aroma, que és discreta però no passa desapercebuda.

El timó és una planta que no fa soroll, ni tan sols quan fa molt de vent. Observa el seu entorn i amb un somriure seriós assenteix sense gesticular. Ens diu coses quan apareix de sobte en la nostra memòria associat a algun moment especial.

Gener, 2022
A Barcelona, però on siga 

REGAL

No li puc dir pedra perquè les pedres són altres coses. És un fragment de muntanya allargassat i fi, irregular, de colors metal·litzats, bonic. Xicotet i lluent. Si li posara una cadena podria ser un penjoll per dur-lo un dilluns amb roba còmoda però que et fa elegant. En lloc d’una cadena segurament seria millor un cordill negre, amb el nus corredís, gros però sense eclipsar la presència de la roca.

Es diu calcopirita tècnicament, però jo li posaré un altre nom perquè puga assolir la seua individualitat i ser més bonica. Té un fons grisós, s’assembla al gris de la carretera però net, i per damunt, daurat. Jo m’imagine que alguna artista l’ha utilitzat com a paleta: estava pintant una escena fantàstica on apareixien éssers màgics, un espai desconegut, una harmonia incomprensible, foscor i llum alhora. I després ha mirat la paleta amb les restes de pintura i ha dit, no la rentaré, que està preciosa.

Té aquest caràcter sobri que conté un món sencer. Sap moltíssimes coses i, de fet, estaria sempre parlant. Però per tal d’escoltar-la cal empatitzar amb el seu llenguatge, ben curiós i subterrani. El que diu no es pot transcriure en paraules com les nostres; malgrat tot, s’entén.

Brilla i de vegades deixa caure puntets que pareixen purpurina. Baix de la llum sembla un objecte màgic —segurament ho és— i a les fosques és majestuosíssima. Aquesta calcopirita és discreta però rellevant.

Octubre, 2021
D'un lloc que no conec

FLORS TRISTES

L’altra nit vaig veure unes flors, pobres, que ploraven. S’havien contingut tot el dia perquè ningú no ho sabera, se suposava que tothom dormia ja. Però jo sí que les vaig veure.

Ploraven cascades que sonaven per tot el carrer. Ploraven des del balcó fins a la vorera i esquitxaven la façana. No podien parar, tenien tanta pena! Jo m’amagava rere el cantó. En cas que em descobriren es posarien nervioses, no li ho digues a ningú, em demanarien.

Si se n’assabentava qui les havia regat, de seguida els reduiria la quantitat d’aigua, i les flors, pobres, no podrien plorar. Haurien de contenir el pesar i assecar-se a poc a poc. Es pansirien, se’ls faria gepa, se’ls caurien els pètals, la terra esdevindria grisa i inconsistent, cauria tota fins a formar turonets de cendra de tristesa desatesa que s’agranarien pensant quina mala idea va ser posar testos al balcó.

Per tant, les vaig deixar plorar. Em vaig allunyar lentament i sense fer soroll. No volia molestar-les amb la mirada de la curiositat que fa tant de mal en els moments tan íntims com aquell. Tot era quietud i les llàgrimes esmorteïdores.

Es depuraven. Demà estarien precioses. No les he tornat a veure però n’estic segura. A mi em van colpir, les flors, pobres. Les he pensat cada dia.

Agost, 2021
El Camp de Mirra

UN DIA QUE NO FEIA OLOR

Hi ha una flor que tremola. Té molt, molt de fred. Però les flors no poden posar-se abric perquè els abrics són massa grans i ningú no pensa en les flors quan els confeccionen.

La flor que tremola té cinc pètals grocs i al centre un buit del mateix color però més fosc. De la tija pengen una espècie de capolls que no sé si s’han d’obrir o no. O potser s’han tancat ara pel fred. Està un poc torta i, amb cada bufada de vent, executa uns moviments nerviosos, molt curts, i que no arriben mai a la quietud. No és com la dansa circular de les que l’envolten, ben ampla, fent-se veure, lentament. Ella no pot, no vol. Estar-se quieta a prop d’ella és la millor solució que troba per mantenir-se viva i amb força suficient.

No massa lluny d’aquest punt, una formiga corre, corre i corre. Està nerviosa, no és que tinga pressa. De fet, té tot el temps del món. Però el neguit li impedeix avançar amb calma i va, va, va. Ja ha desaparegut.

Els caragols blancs, desats com pinzellades sobre la terra, són les estrelletes més llunyanes i minúscules de la muntanya. Brillen entre les pedres i els ulls es cansen de contar tantíssimes cases que no respecten l’ordre dels barris i els carrers.

De pedretes en són moltes. Cadascuna és diferent en grandària, en forma i en color. Com que n’hi ha tantes han de ser distintives per elles mateixes, han de retrobar-se quan algú les xute i les canvie de lloc. Han de ser especials per saber que no són una més de tantes moltes.

Maig, 2020
En un raconet de la muntanya

ARBRE

Ara descric un arbre des de la gespa. El terra és irregular i el tronc està tort, però el conjunt és estable i té força per sostenir la meua llibreta i el meu bolígraf.

El material d’escriptura queda “poc natural” enmig d’aquest espai obert que és silenciós perquè fa menys soroll que la gent que parla. Els meus estris artificials estan en contacte amb una herba que no és tan natural perquè forma part de l’estètica d’un parc. Malgrat tot, em crec que és casual i agradable.

A l’ombra fa el fred just per no patir-lo; per contra, al sol hi ha la calor exacta perquè no es faça pesada. Les tires verdes estan a l’altura dels meus ulls i em fa l’efecte que creixen en cercles imitant les flors. Per damunt hi ha fulles i palets, plantes curioses i trèvols de tres fulles.

L’arbre que mire és un pi. Està un poc descolorit per baix: és el final del degradat que comença a la copa. És alt i eixerit. Sembla un model que posa en una passarel·la salvatge. Per això abans l’he vist tan tort.

Octubre, 2020
En un parc de Barcelona