El tofu és el tronc d’un arbre. Un coixí, els llençols nets, un colador, parla en veu baixa. No té fulles, ni arrels, ni formigues, ni núvols, ni una caseta al fons, ni un riu, ni terra, ni una branqueta, ni el sol solet, ni estrelles i la lluna obrint-se.
És el tronc d’un arbre perquè no té arrels ni copa i perquè és llis i no-llis alhora. Pot tenir moltes línies, de lluny sembla un paisatge, també sembla un lloc on dormir i un bagul per guardar coses. També sembla una butaca, molt còmoda, molt còmoda. Els troncs són acollidors, el tofu és acollidor, és un ecosistema blanc, tancat cap a dins, mira de reüll, fet de cubs que guarden triangles i després cercles, somriu amb timidesa, sap moltes coses.
Et pots imaginar que conta històries. Que és un polp que es va adormir i que es va transformar en un cub que xiuxiueja, que està fet d’aigua de mar i que potser és un delta que ha xuclat aventures de molts i molts llocs i ara està quiet perquè pesen molt tots els contes. Una biblioteca a la nevera que aparentment ni s’immuta i que té una llibreta on anota tot el que veu i sobretot, sobretot, la nostra cara quan ens el mirem.
És el tronc d’un arbre perquè en el tronc d’un arbre hi ha la sensatesa i l’escepticisme i hi ha moltes capes que no sabem de què són. Els arbres porten barrets, perruques, diademes i mil milions d’accessoris i el tofu es un imant que rellisca i que està incòmode amb tanta ornamentació. És un llenç on no es pinta perquè els dibuixos els guarda a dins del bagul fet de quadrats, després triangles, després cercles.
Els mil puntets de sal de l’aigua del mar que duia el polp en una bosseta s’han convertit en cub. Els arbres es queixen perquè no s’assemblen al tofu i els troncs es dobleguen a poc a poc amb els anys. El tofu també es pot doblegar. És un arbre dins de la cuina i és com aquells que estan en una muntanya i que es veuen de lluny i que tothom sap que no s’han de regar.
El tofu i el tronc d’un arbre serien amics. Un conte d’un tofu perdut que s’adorm en el tronc d’un arbre, que plora i el rega sense voler. El tofu cau i s’embruta de terra, el tronc li diu mira, ara ens assemblem més, a mi també se m’apega la terra, sobretot quan fa vent i la terra vola. El tofu està al costat del tronc i li pregunta si es pot quedar allí. El tronc no respon perquè ja ha parlat massa, que se suposa que els troncs només parlen en silenci. El tofu també calla perquè el tofu també parla només en silenci, parla cap a dins i anota en una llibreta tot el que veu.
Tempesta 