PAPALLONA

Una senyora amb una papallona. Va a prendre un te. La papallona espera a la safata i la mira com escriu. La papallona s’adorm. La senyora segueix escrivint. El té s’enfreda. Passa molt de temps. Mira la papallona. S’ha quedat embadalida. Després segueix. S’acaba el te i encara no para. La papallona ja està desperta. La senyora sospira. La papallona camina per la safata i analitza la cafeteria. La senyora està desconcentrada. Té gana. La papallona la mira. La senyora tanca el bolígraf. Es mira la llibreta. Desenfoca la vista. Taques de tinta blava. La papallona es posa enmig. La senyora fa enrere la cadira. La papallona l’espera a la punta de la taula. La senyora es col·loca la bossa de mà, agafa la llibreta, la mira un poc més, la tanca, la guarda lentament. Amb l’expressió, li fa saber a la papallona que no està convençuda, la papallona sospira i mou el caparró. Vola cap a la porta. La senyora va a poc a poc. La papallona li aguanta la porta. Al carrer, s’acomoda sobre la bossa de mà, es mira la senyora i tanca els ulls. Caminen i caminen. La senyora està contenta d’aquesta companyia tan preciosa i tan sincera. La senyora no té cap pressa per arribar a casa. L’amiga invisible seguirà amb ella encara que es perda per aquesta drecera que no coneix i que, per tant, el més probable és que la faça endarrerir.

FERMESA

Permetre’m tenir inseguretat quan escric. En realitat, permetre-me-la en qualsevol moment de qualsevol cosa meua. Però sobretot el plaer de dubtar tranquil·lament en l’escriptura.

Fins i tot quan és per a mi, que no m’agrade el resultat, tatxar sense parar. Refer. Amagar-ho en algun tipus de fons de caixó. Vull no voler-ho veure i vull que em resulte estrany. No reconèixer el que buscava i trobar un garbuix d’incomprensió i de per què. Com ha pogut passar.

Un full ple de frases esbaldregades de tantes vegades que les he desfet, que em desesperance durant molt de temps. Que s’òbriga la irracionalitat i frustrar-me molt. Condemnar-me a viure seriosa fins que ho resolga, amb la certesa que no ho resoldré mai. Desconfiança de mi. Dramatisme sobreactuat.

M’agrada no haver de convèncer ningú del que jo no estic convençuda. Ser honesta en la innaturalitat del resultat. Ésser terrible amb aversió a les crítiques sinceres, però més a les no sinceres, però més encara a les que no ho són però més més al silenci. Per damunt de tot, aversió a l’autocrítica. La que no es verbalitza i gairebé ni es pensa.

Parar durant el procés. Oxigenació de les inseguretats. Canvien i canvia tot. Quan torne soc diferent. El temps s’estira a poc a poc i sap tenir més de mil formes diferents. No entendre res de res, ni tenir cap idea del següent pas, ni saber quines preguntes cal formular. Quins són els dubtes.

Resignada a confiar en la inèrcia. Dependre del que he fet abans, sempre hi ha alguna cosa que no es para, m’hi enganxe amb alguna part de mi, soc mística ara, després una altra cosa. Tot inexplicable. Se’m desorganitzen les emocions.

Trie la mentida: tinc el control. Faig, faig, faig. Em canse i ho anomene resultat.

TRANSCENDENT

La meua manera preferida de dinar és amb carmanyola, forqueta xicoteta i dijous. Si fa solet és encara millor, i si trobem un lloc còmode poden passar moltes hores, pot arribar el berenar, el sopar i l’hora d’anar a dormir.

Hem assignat el dijous de cada setmana com a dia de dinar. Pausa i alhora moment. Des de fora semblem un grup de persones però estem bé. Mengem i parlem i solucionem tantíssims problemes. Problemes nostres i problemes del món, que no ens consulta i fa el que pot. Tenim un argot propi que projecta revelacions, que de vegades no són transcendents però que ens fan riure.

Un dia, sense voler, vam estar d’acord en què els dijous eren una prioritat i ara han esdevingut sagrats. Els hem anotat tots al calendari, per si de cas o per remarcar encara més la seua importància. És un espai que hem fet nostre i al qual li afegim originalitats a mesura que passa el temps, com nous temes de conversa, plans estrambòtics o detalls gastronòmics.

Sense adonar-nos, cada vegada ens coneixem millor. Tenim un context comú on s’encabeixen les nostres particularitats i cadascuna de les vides que fem quan no ens veiem. Compartim un gran imaginari d’anècdotes i de característiques que ens fan riure i que de vegades són el més important del món.

I potser el que passa és que hem fet especial una rutina i que a nosaltres, ens hem convertit en protagonistes. Li atorguem un gran valor a qui som i ens interessem per allò que, en un altre context, s’etiquetaria com a absurd. I el sentit final és com de bé ens sentim, com cada dimecres recordem demà és dijous, com preparem la carmanyola pel matí, com pensem agafe dos forquetes per si de cas, com busquem un lloc on hi haja sol però no massa però no gespa però que capiguem bé però sense massa gent però còmode però que ens agrade.  

TESTIMONIS

La fragilitat és com la pols: sembla inofensiva i de sobte es converteix en borrallons fastigosos. La fragilitat significa que en qualsevol moment perdrem el control de la situació. Vaticina el caos.

Les coses es transformen quan es trenquen. Sempre és desconcertant el moment del cruixit perquè és la sentència de la irreversibilitat. Un objecte que ha petat no plora sinó que retorna la seua imatge mil vegades per segon, ens crema el cervell; i a prop hi ha un rellotge que s’arronsa perquè li han prohibit de tornar enrere en aquests casos. Però t’entenc, diu amb tic-tac.

Immobilitat. Però el temps no es para. I com que l’objecte, que ja era inert, també és cadàver, les conseqüències ens les quedem nosaltres. La cosa esdevé cosa trencada. El pitjor de tot no és ni la sepultura ni les reparacions nefastes sinó el fet, el qual es repeteix en forma de remordiment. Els accidents i els a propòsits només saben acusar.

Les culpables som nosaltres perquè ens movem. La fragilitat queda impune perquè és una qualitat, i ja havia avisat, i ens l’hem de prendre com a repte. La culpable és la imprudència, o la manca de delicadesa, o alguna d’aquelles. Som les persones perquè les coses soles no es trenquen. I de pas es subestima la solitud, que és la reina de l’erosió, dels ecosistemes imprevistos i del misteri.

Aquelles caixes de cartró que porten escrita la paraula fràgil amb lletres majúscules i de color roig són una amenaça. Es miren el món amb altivesa des de les cintes transportadores, són conscients de la seua superioritat, es deixen traslladar d’un lloc a un altre amb els ulls mig tancats. Riuen.

I quin soroll que fan els plats quan cauen a terra. Com s’escolten per tot arreu les coses valuoses que es desballesten. Que violenta la destrossa. Ningú no porta el compte dels trencaments que ha presenciat. Que delicada han fet la paraula porcellana.

LES FORMES DE L’ESPAI

L’espai no són només les estrelles surant en una cosa molt gran. L’espai també és el que necessiten les persones per no perdre’s i per no ofegar-se, ja que el món no és tan gran i la sociabilitat, en certs contextos, pot significar invasió.

L’espai de les estrelles és un dibuix molt gran que es podria penjar en llocs ben diversos. M’imagine purpurina apegada en silenci sobre un fons de tela que no s’acaba. La interpretació ha de ser estranya i encriptada.

Han escrit i han reescrit que l’espai de les estrelles és molt fred. Ara és una evidència científica. Encara no hi ha hagut ningú que haja proposat un adjectiu adequat per a l’espai, perquè el fred és atribut del gel, i per més que hi haja similituds, el gel i la purpurina són diferents.

El fred tampoc no és adient per a l’hivern. Perquè l’hivern és molt més gran, potser és tan gran com l’espai i, per tant, ha de ser més enllà del fred. El fred és una paraula massa concreta per a aquests fenòmens tan misteriosos, igual que el fred de les persones fredes. Persona i fred són dos termes incompatibles.

Les persones són coses infinites que només li diuen vida a allò que poden expressar de manera biològica. Són molt més gegants que l’espai per on volen els meteorits i on cap tota la brossa que se’ns acumula i la catapultem al lloc incògnit. S’assembla al que fem amb els dubtes quan ens els empassem sense massa conseqüències gràcies a que són abstractes.

Les persones “fredes” saben definir l’espai molt millor que les enciclopèdies especialitzades. L’espai indispensable de la quotidianitat. El físic per cabre i el mental per entendre que es cap, per entendre on s’està, per conciliar-se amb l’exterior.

El més important de l’espai és la seua forma. La geometria espacial que es crea a partir de la silueta humana és fascinant, n’hi ha d’ovalades, de punxegudes, de triangulars. I els materials són ben curiosos, els aspres, els absorbents, els rugosos, els més suaus. Sempre en l’estat de discreció. Comprendre l’espai d’algú és una de les tasques més intenses que s’ha inventat mai, però la resolució és completament gratificant.

Hem fet humà l’espai de les estrelles perquè el que ens envolta és massa invisible perquè en puguem parlar amb cert consens. També és més fàcil de dibuixar, més preciós i més brillant.

QUOTIDIANITAT

La quotidianitat és diferent de la rutina. La quotidianitat es pot sentir i es pot dur a terme sense voler però amb consciència. No s’esdevé cada dia: és allò especial de les coses ordinàries.

La quotidianitat són els diumenges, quan pots fer allò que vols i, sense adonar-te, reprodueixes els gestos i les expressions que faries cada dia o un dia qualsevol. És transcendent en la mesura de la seua excepcionalitat.

És el que ens recolza en les pauses o en els alentiments de la rutina. La rutina és la inèrcia de l’estrés. Seria infinita i, en conseqüència, mortal; però ens rescatem perquè ens hi entaforem. L’impregnem de jo i lluitem de manera invisible contra la impersonalitat.

Les repeticions són reivindicacions de la nostra presència en una cosa massa abstracta. Mantenim un seguit si ens assegurem de prestigiar els sentiments individuals, ja que la percepció de la quotidianitat és subjectiva.

Es pot pensar com a multiplicitat de detalls que omplen buits. Al contrari, és tot un món que ens permet l’autonomia, encara que es trobe mecanitzada. És l’egoisme poetitzat, dissolt entre pensaments i temps just.

La quotidianitat és un acte solitari. És la pertinença íntima, és la casa immaterial, és el monument a la senzillesa, és el benestar personal, és la incongruència de la llibertat, és l’ordre desconegut, és difícil de definir, és una fotografia que ens agrada, és una paraula que sona molt bé.

TIMÓ

El timó fa olor a sol i a terra. Té més de mil fulles i totes són càlides. Són de verd diluït en aigua, amb les vores repassades i una línia fina enmig. Les han fet arrodonides, allargades i estretes. Miren cap amunt.

El timó és una abraçada molt gran que es queda als records. T’assegura moltes vegades que la terra no et deixarà caure, és ben opaca, és densa, és conscient de tot el que hi ha damunt seu. Ell mai no se’n separa massa, ha arrelat en un terreny dur i estable. A molts insectes els agrada passejar-se pel seu damunt i sentir-se acollits.

Les arrels no es veuen però són com els cabells. Uns cabells que no s’enreden. Exploren amb el tacte, s’asseguren que la planta puga créixer i elles creixen també. Escolten la terra i, durant la nit, li expliquen històries a les branques, que no saben narrar però li transmeten l’energia a les fulles. Les fulles, encara que no parlen, comuniquen com se senten.

És suau malgrat que té branques rígides. Cadascuna és com un ramell de pètals i de lluny són els pètals que sembla que volen. En la foscor només queda l’aroma, que és discreta però no passa desapercebuda.

El timó és una planta que no fa soroll, ni tan sols quan fa molt de vent. Observa el seu entorn i amb un somriure seriós assenteix sense gesticular. Ens diu coses quan apareix de sobte en la nostra memòria associat a algun moment especial.

Gener, 2022
A Barcelona, però on siga 

NIT

Els xiprers, les estrelles i el fred van ser tres elements en els quals em vaig fixar anit mentre fèiem una visita que no teníem prevista. Almenys portàvem llanternes i ens vam agafar del bracet, com farem quan ens coste caminar i parlem de trivialitats com si foren les converses més determinants de la nostra existència.

Molta gent havia col·locat flors precioses per felicitar el Nadal als morts. Alguns testos s’havien tombat, tot i que entre les parets de làpides a penes arribava el vent. Nosaltres anàvem a poc a poc i ens paràvem davant dels noms coneguts, de familiars o dels quals teníem referències. I miràvem les fotos, la data, comentàvem alguna cosa.

Jo portava els pantalons del pijama i una manta damunt dels muscles. A aquelles hores ja havíem d’estar dormint. Però se’ns va fer tard amb tantes anècdotes i vam decidir crear-ne una de nova. Tampoc no vam fer gran cosa: una visita, un passeig. No vos esperàvem, quina sorpresa!, no ens ho van dir; nosaltres tampoc no ens ho esperàvem. No volíem causar cap molèstia, al contrari, al contrari, en tot el dia a penes ha vingut ningú, és que quin oratge.

M’imagine els ossos amb desinències de forma humana tapant-se amb el llençolet del taüt. Me’ls imagine passant fred. També somrient en sentir-nos passejar pels seus carrers i parlar sense vergonya. S’aguantaven el riure i es reservaven els comentaris per a la tertúlia de després, de la qual no hem sabut res, ni tan sols si la van tenir de veritat. Perquè en aquell moment estàvem en casa i els xiuxiuejos d’ultratomba no els podíem escoltar.  

ESPILL

Em mire en un espill brut de pols i veig totes les coses que he deixat passar. No res, detalls sense importància. Demà, demà el netejaré. I em veig a mi anys enrere. Fins al punt de no poder recuperar la nitidesa dels records, però tampoc la meua, la de la ment, ni a la pell, ni al revers dels ulls, ni en aquells detalls que ja han crescut. Com jo, com les capes de pols, perquè se seguiran superposant. No puc atendre cada mil·lisegon de la meua vida. Ho sent, però hi haurà coses que deixaré passar. Acceptaré les conseqüències i un dia em miraré a cegues. O potser aparte la vista d’aquest vidre brut i prove d’entendre el que fan les meues mans, els meus peus, el meu estómac, per exemple; però sense el reflex que destorba tant. Perquè jo no soc el que hi ha a l’espill. Jo soc molt més enllà. Jo soc en mi mateixa abans del que es deixa veure. Jo també tinc pols per la qual m’he de preocupar molt més que no d’aquella que simplement ha sigut la conseqüència de la gravetat que l’ha fet caure. La pols de l’espill es pot treure amb un drap.  

INSOLACIÓ

Les ombres són creadores de formes. Són un líquid sec que no creu en la gravetat. De fet, elles mateixes configuren un univers ben diferent al nostre, al qual li encanta fer visites i recordar que les lleis tan restrictives ofeguen. I ací cada vegada s’encenen més llums per tal de no sentir-les, però les ombres sempre es colen.

Projecten la faceta més grotesca del que troben, i la fan ballar i la transformen mil vegades. Després se’n van. La no-projecció ha quedat alterada. No han deixat instruccions per interpretar el seu llenguatge i l’ambigüitat ens molesta. Les ombres riuen. No han desaparegut del tot, sempre deixen alguna part d’aquest altre món en l’efecte dels seus actes, perquè els agrada molt ser omnipresents, les fa créixer.

La seua vida és un viatge. Segueixen els moviments coordinats d’una dansa silenciosa, lleugera i arrossegada. Mai no hem sentit la música, no perquè es trobe fora del nostre rang de percepció acústica sinó que no la podem entendre. Hauríem de deixar de banda molts principis i moltes normalitats, correríem el risc de perdre’ns per sempre, ens podríem immaterialitzar.

Les ombres són les que millor transmeten la fantasia, la qual nosaltres sotmetem al sondeig: hi creus o no hi creus. Elles l’evidencien. Creen il·lusions que són realitats distorsionades respecte a les nostres convencions. Ens resulta incòmoda perquè no és objectiva a nivell científic, s’entén quan et deixes portar.

Són felices. I com que aquesta felicitat no s’ajusta als nostres cànons de felicitat, les etiquetem com a tenebroses, en lloc de plantejar-nos si el nostre estàndard de benestar ha reflectit alguna vegada el contingut d’aquesta paraula. Creiem de veritat que hem de fugir de les ombres i ser infelices enmig de tanta llum artificial. Perquè al cap i a la fi, el més inquietant de les ombres és la seua naturalitat.