Les ombres són creadores de formes. Són un líquid sec que no creu en la gravetat. De fet, elles mateixes configuren un univers ben diferent al nostre, al qual li encanta fer visites i recordar que les lleis tan restrictives ofeguen. I ací cada vegada s’encenen més llums per tal de no sentir-les, però les ombres sempre es colen.
Projecten la faceta més grotesca del que troben, i la fan ballar i la transformen mil vegades. Després se’n van. La no-projecció ha quedat alterada. No han deixat instruccions per interpretar el seu llenguatge i l’ambigüitat ens molesta. Les ombres riuen. No han desaparegut del tot, sempre deixen alguna part d’aquest altre món en l’efecte dels seus actes, perquè els agrada molt ser omnipresents, les fa créixer.
La seua vida és un viatge. Segueixen els moviments coordinats d’una dansa silenciosa, lleugera i arrossegada. Mai no hem sentit la música, no perquè es trobe fora del nostre rang de percepció acústica sinó que no la podem entendre. Hauríem de deixar de banda molts principis i moltes normalitats, correríem el risc de perdre’ns per sempre, ens podríem immaterialitzar.
Les ombres són les que millor transmeten la fantasia, la qual nosaltres sotmetem al sondeig: hi creus o no hi creus. Elles l’evidencien. Creen il·lusions que són realitats distorsionades respecte a les nostres convencions. Ens resulta incòmoda perquè no és objectiva a nivell científic, s’entén quan et deixes portar.
Són felices. I com que aquesta felicitat no s’ajusta als nostres cànons de felicitat, les etiquetem com a tenebroses, en lloc de plantejar-nos si el nostre estàndard de benestar ha reflectit alguna vegada el contingut d’aquesta paraula. Creiem de veritat que hem de fugir de les ombres i ser infelices enmig de tanta llum artificial. Perquè al cap i a la fi, el més inquietant de les ombres és la seua naturalitat.
Els llibres també són tòxics. Però tothom necessita certa toxicitat en la seua vida: la salut és possible només si la comparem amb les patologies. La lectura n’és una de molt perillosa.
Pot absorbir el nostre autocontrol fins que ens envaeix la ment. Tot seguit, ens convertim en éssers que es mouen per inèrcia social i per experiència vital, però que es troben més enllà de la realitat. La història s’ha instal·lat al nostre cervell i ha decidit que en formem part, de manera que els actes i els pensaments es filtren a través dels paràmetres literaris per establir connexions incomprensibles fora d’aquest context. A poc a poc, tot es transforma, des de dins cap a fora, cada vegada menys distingible.
Les perspectives del món sempre són personals, però quan un llibre se n’apropia, allò que explica creix, de la mateixa manera que el seu significat s’intensifica i pren un sentit més sincer. Quan és llegit, el llibre s’està adreçant a algú real i té l’oportunitat de reformular el seu discurs. Malgrat que s’escriguen per a un públic, allò que necessiten és una lectora. La relació lectora-lectura és de les més íntimes que hi ha al món i, per tant, és possible que s’esdevinga la integració mútua. La simbiosi permet que la lectora visca amb una nova visió i que la lectura renove la seua validesa.
Aquest procés requereix una determinació exhaustiva. En primer lloc, cal estar disposada a la dependència emocional. Els nostres sentiments es desequilibraran perquè la literatura els apel·la sense gens de discreció. Les paraules sempre són directes, ja que les comprenem en llegir-les i són la forma que hem atorgat al món. El segon pas és la resignació temporal. Els horaris es desquadraran i els plans seran impossibles de planificar. La ficció s’encarrega d’esborrar el temps i la hipnosi literària ens fa oblidar la frustració que es generaria de manera automàtica. Finalment, hi ha la transformació de tot el que ens passa en relat. La veu del llibre conta també els nostres fets.
No hi ha cap unió més poderosa que aquesta en tot l’univers ni en tota la història. Viure metamorfada és tan surrealista com natural. El problema és que hi ha moltíssima gent que tem aquesta experiència i fuig de la fantasia. Encara hi ha qui creu que el món és tangible i que l’evasió és llunyania. I com més l’eviten més es disseminen. Diran que la culpa de la seua putrefacció és la mort orgànica.
No li puc dir pedra perquè les pedres són altres coses. És un fragment de muntanya allargassat i fi, irregular, de colors metal·litzats, bonic. Xicotet i lluent. Si li posara una cadena podria ser un penjoll per dur-lo un dilluns amb roba còmoda però que et fa elegant. En lloc d’una cadena segurament seria millor un cordill negre, amb el nus corredís, gros però sense eclipsar la presència de la roca.
Es diu calcopirita tècnicament, però jo li posaré un altre nom perquè puga assolir la seua individualitat i ser més bonica. Té un fons grisós, s’assembla al gris de la carretera però net, i per damunt, daurat. Jo m’imagine que alguna artista l’ha utilitzat com a paleta: estava pintant una escena fantàstica on apareixien éssers màgics, un espai desconegut, una harmonia incomprensible, foscor i llum alhora. I després ha mirat la paleta amb les restes de pintura i ha dit, no la rentaré, que està preciosa.
Té aquest caràcter sobri que conté un món sencer. Sap moltíssimes coses i, de fet, estaria sempre parlant. Però per tal d’escoltar-la cal empatitzar amb el seu llenguatge, ben curiós i subterrani. El que diu no es pot transcriure en paraules com les nostres; malgrat tot, s’entén.
Brilla i de vegades deixa caure puntets que pareixen purpurina. Baix de la llum sembla un objecte màgic —segurament ho és— i a les fosques és majestuosíssima. Aquesta calcopirita és discreta però rellevant.
L’altra nit vaig veure unes flors, pobres, que ploraven. S’havien contingut tot el dia perquè ningú no ho sabera, se suposava que tothom dormia ja. Però jo sí que les vaig veure.
Ploraven cascades que sonaven per tot el carrer. Ploraven des del balcó fins a la vorera i esquitxaven la façana. No podien parar, tenien tanta pena! Jo m’amagava rere el cantó. En cas que em descobriren es posarien nervioses, no li ho digues a ningú, em demanarien.
Si se n’assabentava qui les havia regat, de seguida els reduiria la quantitat d’aigua, i les flors, pobres, no podrien plorar. Haurien de contenir el pesar i assecar-se a poc a poc. Es pansirien, se’ls faria gepa, se’ls caurien els pètals, la terra esdevindria grisa i inconsistent, cauria tota fins a formar turonets de cendra de tristesa desatesa que s’agranarien pensant quina mala idea va ser posar testos al balcó.
Per tant, les vaig deixar plorar. Em vaig allunyar lentament i sense fer soroll. No volia molestar-les amb la mirada de la curiositat que fa tant de mal en els moments tan íntims com aquell. Tot era quietud i les llàgrimes esmorteïdores.
Es depuraven. Demà estarien precioses. No les he tornat a veure però n’estic segura. A mi em van colpir, les flors, pobres. Les he pensat cada dia.
Entrar en una llibreria és un plaer de veritat. Les llibreries són llocs màgics que encara poden esdevenir més fabulosos. La llibreria somriu cada vegada que algú travessa la porta. Al contrari de la resta de llocs, a mesura que el dia avança s’il·lumina més. Quan arriba l’hora de tancar brilla més que la purpurina.
Els llibres callen si escolten que algú ha entrat. Són els nervis, perquè ves a saber què buscarà aquesta persona. La segueixen amb la mirada mentre recorre els passadissos, saben tots i cadascun dels llibres que ha tocat, escolten ben atents què li pregunta a la llibretera. Els més agosarats proven de fer-se veure, els qui tenen amics s’amaguen per tal que no els separen mai.
La clienta no llig tots els títols, necessitaria hores, i se li cansen les cames si vol veure els que hi ha més avall. Tampoc no és suficientment alta i pensa que demà no vol tenir mal de coll així que obvia també els que hi ha més amunt. Un dels llibres s’indigna perquè la seua col·locació no ha sigut justa. N’hi ha un que no pot evitar tossir, pobre, de tanta pols que té acumulada. El llibre que va caure darrere de la prestatgeria segueix en silenci, d’ell no en saben ni l’existència.
La clienta mou els llavis sense que sone res. Fa càlculs. Prioritza. De tota manera, no se’ls podria llegir tots els alhora. Tot i així, no pot apartar els ulls de les prestatgeries, on els llibres segueixen renegant. Un rere l’altre, tots proven de cridar-li l’atenció. Sense paraules els diu, ho sent. Però això no és suficient, és el que passa sempre, significa ser un nom en una llista que no es seguirà. Durant uns instants tot és tensió, i sacrificis silenciosos.
Només la llibretera té el poder de trencar-ho. Ja ho té? La clienta afirma sense convenciment. La moral l’angoixa. La llibretera segueix fent preguntes i ella respon com pot. Amb un paper paga el que val l’altre paper i ja són seus, aquells llibres. Torna a sentir els ulls des de les prestatgeries. Ara no parpellegen, necessiten saber on s’emporta els seus companys i si pensa tornar d’ací poc. Quan diu adeu passa alguna cosa que ningú no entén. Després que la porta s’haja tancat, la llibreria sent que brilla més.
Les carlotes tenen la meravellosa qualitat de quedar bé a tot arreu. No han de fingir ni camuflar-se, tenen el saber estar incorporat en la seua presència. És una verdura discreta però, no obstant, sap fer-se lloc.
En cap cas no les falta personalitat, sinó ben al contrari. En cada plat aporten la seua particularitat: un gust veloç, incisiu, ample. La carlota es detecta de seguida i es diferencia a l’instant de la resta d’acompanyants. Quan està bollida serveix de continuïtat, crua, de sorpresa i sofregida, de compensació. L’adaptació a qualsevol medi és la seua virtut principal.
Són equilibri, per això tenen el color del mig del semàfor, el del sol a punt d’amagar-se, el que es troba entre l’or i el bronze. No es deixen veure fins que no se senten perfectes, creixen en la foscor de la terra negra, cadascuna pel seu compte, elaborant-se a elles mateixes, en silenci, a poc a poc. Volen enfonsar-se més i més en aquesta terra, prendre-la tota i fer-se fortes, poderoses. Quan les arranquen ja tenen barba, com unes ancianes sàvies i pacients.
La forma és allargada i amb panxetes. És el tronc d’un arbre de cabells llarguíssims, s’assemblen al julivert. És un arbre molt menudet, un que ha buscat la foscor en contra del que fa la resta i que s’ha ataronjat per diferenciar-se del marró-gris tan usual. La melena li cau com als salzes, però és molt més densa i més fosca, més espigada, més intensa. I no fa de copa sinó d’abraçada.
Les carlotes són alegres, són tranquil·les, són versàtils, són aventureres. Sempre estan en les verduleries, totes juntes, fent pinya. Fan olor a sensatesa, és pel seu instint, aquell que les ha guiades a través de la foscor. Saben moltíssim però callen, només observen i analitzen; les seues cavil·lacions són silencioses i invisibles i per aquest motiu ens costa localitzar el “no-sé-què” que notem quan ens trobem a prop seu. Tenen paciència així que no criden, poden esperar que ho descobrim pel nostre compte.
Ahir em vaig adormir, a migdia, a l’ombra d’un mur que separa la meua casa i la del costat. A partir d’aquesta paret s’esborren les nostres normes i les nostres llibertats que, en realitat, no estan escrites.
El meu propòsit era el d’eixir a llegir tranquil·lament al pati, i deixar que m’envoltara la calor no intrusiva d’aquesta època en què és primavera però ja pràcticament no. Em vaig asseure en les escales perquè pense que les cadires estan sobrevalorades i que socialment inciten a la permanència; havia triat un lloc ideal, on podia veure les plantetes, tenia ombra i un poquet de sol que no cremava i, alhora, aclimatava.
Em vaig submergir en la lectura i vaig començar a veure éssers fantàstics i paisatges meravellosos. Les descripcions i la història m’agradaven, anava passant pàgines, i quina bona olor que desprenia aquell llibre que havia rescatat d’una prestatgeria antiga. També em vaig fixar en què moltes pàgines estaven doblegades abans que jo les girara, de tantes lectures que devien tenir.
A poc a poc l’entorn perdia nitidesa, però també les paraules que ja no comprenia i les frases que havia de rellegir. Vaig canviar de posició diverses vegades i vaig mirar el número de la pàgina. Vaig treure els ulls del llibre i vaig pensar, però és que ací s’està molt bé! Jo volia aquest mig-sol, calor-suportable, vent-acompanyant. I també tancar els ulls, i seguir llegint, i estar tombada i despreocupar-me de tot.
La consciència em fallava. Però vaig pujar les escales i vaig trobar l’ombra perfecta per deixar caure el meu cos. Les rajoles del terra estaven brutes, perquè la ronya que vaga pel món també està sotmesa a la gravetat. A més, era un d’aquells dies en què et sents molt neta perquè t’has dutxat, t’has canviat de roba i t’has permès aproximadament una depuració interior. Em vaig abraçar a les rajoles grises, tèbies perquè els havia pegat el sol, i vaig obrir el llibre per si alçava el coll i llegia. Es va tancar sol. Abans d’adormir-me vaig escoltar les pàgines tornar enrere. El meu cervell deia que ara li posaré el marcapàgines i el tancaré, i fins i tot potser llegiré alguna pàgina. Però el cos ja no responia.
Vaig entrar en un profund estat de relaxació. Tota jo pesava més que mai, era com si m’anara a enfonsar fins traspassar el planeta i trobar-me, de sobte, just a l’altre costat, visitant alguna part d’Oceania, explicant-li a tothom que venia de l’altra part del globus, incomunicada, estrangera. No sé si m’hauria pogut moure perquè em vaig quedar immòbil. Només onejaven algunes grenyes perquè no tenien més remei que fer cas d’allò que manava el vent.
Les veus de l’altre costat de la frontera em recordaven de tant en tant que no m’havia esborrat. Durant aquells instants aprofitava per escoltar les fulles que s’acariciaven. Amb els ulls tancats em deia que hi ha plantes precioses a ma casa. També vibraven les vespes i, a la llarga, algun avió. Em trobava molt distant de la realitat però no deixava d’admirar-la.
Quan em vaig despertar sentia que m’havia fos. El context que m’envoltava seguia físicament molt paregut, canviava que l’ombra de les escales s’havia desplaçat i ara les cobria completament. Però hi havia una calma nova que s’havia apoderat de mi també. No sabia ni l’hora que era ni si tenia calor o si tenia fred. Jo, completament ensopida, només vaig ser capaç d’agafar una tassa i repetir aquella acció rutinària de preparar un café.
Hi ha una flor que tremola. Té molt, molt de fred. Però les flors no poden posar-se abric perquè els abrics són massa grans i ningú no pensa en les flors quan els confeccionen.
La flor que tremola té cinc pètals grocs i al centre un buit del mateix color però més fosc. De la tija pengen una espècie de capolls que no sé si s’han d’obrir o no. O potser s’han tancat ara pel fred. Està un poc torta i, amb cada bufada de vent, executa uns moviments nerviosos, molt curts, i que no arriben mai a la quietud. No és com la dansa circular de les que l’envolten, ben ampla, fent-se veure, lentament. Ella no pot, no vol. Estar-se quieta a prop d’ella és la millor solució que troba per mantenir-se viva i amb força suficient.
No massa lluny d’aquest punt, una formiga corre, corre i corre. Està nerviosa, no és que tinga pressa. De fet, té tot el temps del món. Però el neguit li impedeix avançar amb calma i va, va, va. Ja ha desaparegut.
Els caragols blancs, desats com pinzellades sobre la terra, són les estrelletes més llunyanes i minúscules de la muntanya. Brillen entre les pedres i els ulls es cansen de contar tantíssimes cases que no respecten l’ordre dels barris i els carrers.
De pedretes en són moltes. Cadascuna és diferent en grandària, en forma i en color. Com que n’hi ha tantes han de ser distintives per elles mateixes, han de retrobar-se quan algú les xute i les canvie de lloc. Han de ser especials per saber que no són una més de tantes moltes.
Ara descric un arbre des de la gespa. El terra és irregular i el tronc està tort, però el conjunt és estable i té força per sostenir la meua llibreta i el meu bolígraf.
El material d’escriptura queda “poc natural” enmig d’aquest espai obert que és silenciós perquè fa menys soroll que la gent que parla. Els meus estris artificials estan en contacte amb una herba que no és tan natural perquè forma part de l’estètica d’un parc. Malgrat tot, em crec que és casual i agradable.
A l’ombra fa el fred just per no patir-lo; per contra, al sol hi ha la calor exacta perquè no es faça pesada. Les tires verdes estan a l’altura dels meus ulls i em fa l’efecte que creixen en cercles imitant les flors. Per damunt hi ha fulles i palets, plantes curioses i trèvols de tres fulles.
L’arbre que mire és un pi. Està un poc descolorit per baix: és el final del degradat que comença a la copa. És alt i eixerit. Sembla un model que posa en una passarel·la salvatge. Per això abans l’he vist tan tort.
Els mapes m’atrauen. El mapa de les línies del metro té molts colors i molts recorreguts marcats, milers de combinacions, moltíssims noms, informació que no entenc i una ciutat subterrània. Saber com és una ciutat per baix és com mirar un cos per dins amb operacions que parteixen la pell amb un ganivet específic per a la carn humana, amb les radiografies que t’ofereixen un esquema organitzat de tot allò que no eres capaç de veure o les analítiques que s’assabenten dels teus secrets més íntims. És violent que només algú amb un títol molt concret tinga el permís per accedir a allò que és teu, igual que només amb un bitllet determinat es poden explorar els fonaments dels llocs per on passes habitualment.
La funcionalitat del metro és la de transportar quilos de gent d’un lloc a un altre. És molt pràctic. El cas és que també té la seua part encantadora. Les múltiples incomoditats no fan sinó crear aquest ambient únic, que al cap i a la fi és un espai de confluència de diversitats, d’històries, de presses, de sentiments, d’imaginació, de sons. Cada vegada que hi viatges et trobes amb un paisatge diferent, el qual condiciona els teus pensaments i com actuaràs una vegada arribes al teu destí.
Quan vaig començar a agafar el metro parava atenció al nom de les parades per no equivocar-me quan havia d’eixir i per convertir en familiar allò que era tan desconegut. També mirava el rellotge per si feia tard i al final sempre arribava massa prompte. Més endavant em vaig poder fixar en altres detalls i en la gent amb qui compartia el trajecte. Finalment em vaig adonar que hi havia persones amb les quals coincidia cada dia, em vaig aprendre la melodia que sonava en cada parada i vaig interioritzar el so de les rodes damunt de les vies, des de dins i des de fora del tren. A poc a poc també vaig veure que passaven coses, com els problemes personals de cadascú, els llibres que llegien uns pocs supervivents, les converses gracioses, les mirades enigmàtiques, la roba original que de vegades duia algú. Era impossible d’abastar tot en quinze minuts. El sentit explorador se’m va despertar.
La L4 va ser la primera línia que vaig recórrer des de la primera parada fins a l’última, en el mateix lloc, amb un llibre a les mans, sense pressa per arribar al destí. Aquesta “primera vegada” va ser mig casual, perquè no volia fer massa transbords i vaig triar el camí llarg, em pensava que per poder llegir, però realment era per començar un propòsit que encara no m’havia fet. Vaig gaudir del viatge, el qual comprenia l’ambient enfosquit i calorós, la gent que no s’apegava i que parlava poc, l’absència de pressa dels passatgers i el fet que era diumenge. Després d’aquest diumenge en van venir molts altres. Quasi totes les setmanes, a una hora que decidia aquell mateix dia, anava a l’estació i em desplaçava fins a la parada inicial d’alguna de les tantes línies que hi havia. Feia una foto als seients de davant, buits. Quan s’acabava el viatge baixava, fotografiava cartell de l’entrada i provava de tornar per un camí diferent.
M’agradava escoltar les sensacions. Cada línia té un caràcter que l’impregna des de la primera estació fins a l’última, que traspassa les diferències evidents que hi ha entre barris. Tothom sap viatjar en “la seua línia”; però quan canvies se t’oblida què fas habitualment, si t’agrada asseure’t o anar de peu, com passes el temps, si saps mirar amb discreció. La teua personalitat viatgera es modela a mesura que t’acostumes a uns horaris i a un recorregut, et mimetitzes amb el teu voltant i, a poc a poc, tothom té la mateixa cara, la mateixa postura i, segurament, pensa el mateix. I tu, com a ésser intrús, et sents extremadament vulnerable i visible.
Mentre em sentia així en cadascun dels trajectes aliens a la meua rutina, em fascinava de tantes realitats que coincideixen i s’harmonitzen en un espai tan reduït. Llegia llibres mentre admirava, i les històries creixien tot i ser llegides amb llum artificial, converses de fons, sorolls imprevistos, moviments multidireccionals. M’agradava molt acabar el cap de setmana descobrint un trosset més d’una ciutat enorme.
No vaig completar l’objectiu. L’element temporal era més breu del que jo preveia. Per tant, hauré de finalitzar el meu projecte quan torne, recórrer de principi a final les tres línies que em van quedar. Després, potser, provaré el tram, el bus i altres rutes que encara no em plantege. Hi ha tants mapes i tantes combinacions que fan tan temptadora l’opció de perdre’s!
Tempesta 