Em frustra moltíssim no tenir els arguments que justifiquen que tot allò que s’ha connectat a la literatura s’ha maximitzat i ha desestabilitzat de la millor manera el que hi havia al voltant. De vegades no tinc ni tan sols proves. I l’univers literari és el més meravellós.
Les boles de plasma s’assemblen molt a la literatura. Tenen un nucli amb tot d’energia inquietíssima que sembla foc mesclat amb arc de Sant Martí, que si busques de què està fet et topes amb paraules sofisticades que obvien l’hemisferi misteriós. En tot cas, una cientifització de la bola de l’endevina, una admiració que es pot explicar amb terminologia exacta i uns colors que fa l’efecte que s’han pintat amb aquarel·la. Si toques el vidre hi ha fils que comencen a córrer cap als dits, i els dits s’il·luminen i tota la bola pren un altre aspecte. Passen coses. I exclamacions.
Quan es llegeix els fils també es disparen, o quan s’escriu, o quan s’escolta algú. Es crea un flux que rutlla sense engranatge, per això la gent es posa nerviosa. Al món tot té envàs, tot té etiqueta, té instruccions, té ressenyes, coordenades. Mentrestant, les coses abstractes s’amorfen més, s’alliberen perquè no tenen lloc concret i poden explorar i emmeravellosir-se.
Explicar-ho és molt difícil. Perquè quan ho has descobert ja has esdevingut extravagant, i aquest llindar és el més tallant de tots, i és arriscat travessar-lo però és impossible fer-hi viatges contínuament sense patir nafres serioses. Reivindicar que els plànols, els càlculs, les normes, les veritats universals i totes aquelles coses no són el més important és molt pitjor que impensable.
Jo, que n’estic convençudíssima, dubte cada dia. Cada dia. Gose dubtar del poder estranyíssim de la bola de bruixa que no és de bruixa. També em pense que en algun moment em vaig tragar sense voler un poc de l’energia estranya multicolor i per això m’afecten tant els llibres, em venen atacs d’eufòria quan estic escrivint, em quede pensant com de bonica és la literatura, admire les paraules, copie cites a mà, em passe hores dins d’una llibreria, em trenque el cervell per trobar-li el llibre adequat a algú, em pose molt trista quan es menysprea la literatura, escric cada dia, abrace els llibres, n’agafe sempre més d’un si vaig de viatge, parle dels personatges ficticis com si haguera quedat amb ells a fer un café.
Jo no sé com s’ha de dir, que és tan increïble tot això. Que aquests efectes no tenen paraules tècniques, només punts de vista, contradiccions, discussions i incoherències. Però les boles de plasma m’agraden, fan llum, fan formes.
Tempesta 