l

Algunes coses no es poden pensar ni somiar. Són prohibides i encara sobreviuen. Tot el que no es pot ni pensar ni somiar es pensa, es somia i es fa. Són tres verbs molt preciosos i tan oberts que poden contenir les desgràcies més lamentables que ni s’han pensat, ni s’han somiat, ni s’han fet.

Em fa por fer portades perquè les llibretes són molt llargues i la meua escriptura canviarà, jo encara més, la lletra, els temes. La portada pressuposa un fil que s’haurà de seguir; imagine que n’hi haurà un però no crec que l’encerte la portada abans de començar.

En canvi, sí que m’agrada personalitzar les coses i fins i tot de vegades abans que siguen veritablement meues, quan encara no tenen allò que se’ls apegarà de mi només pel temps i per la intimitat de les paraules. Les paraules m’encanten, són precioses, les utilitze, m’enerven. Sé que les paraules són precioses. No sé això com s’explica. No sé com s’explica la bellesa. Ni tampoc si és creïble que siguen tan fantàstiques.

També són insuficients. Per això s’escriu tant. Però el motiu pel qual l’escriptura no es pot extingir és perquè mai no acceptarem que l’empatia no existeix en la forma idealitzada: podem transmetre o sentir molt amb les paraules però els processos químics del nostre cervell funcionaran en un altre camp. Seguiran els seus principis i no entendran ni els podrà importar gens que haguem trobat el sinònim perfecte per descriure una emoció que pràcticament ens hem inventat, perquè les emocions mai no han estat compartides. Però jo també crec que sí i que és increïble escriure.

M’agrada molt no tenir ni idea de com funciona el cervell. Puc idealitzar llegir un fragment d’un llibre que m’agrada molt. Els ulls veuen formes que els atreuen. S’hi dirigeixen. El cervell ho interpreta, ho explica al cos. Totes les cèl·lules es posen alerta, els pèls de punta i caos. Moltíssima informació. Moviment. Es desordenen els músculs, la sang es vessa, els ossos se separen, els més xicotets es perden. Els cartílags s’han desfet. És terrible però la lectura prima, el cervell no para i cada vegada va més ràpid. Saturació a tot el cos, les ungles creixen. Vulnerable als atacs. Res no importa i els ulls ploren.

RETALLS

He acabat la meua primera llibreta macedònia real. Hi ha reflexions, esborranys, dibuixos, anotacions, poemes, jocs, apunts. Ha viatjat, no s’ha perdut, no s’ha cremat, s’ha banyat i està plena. He transcrit de manera desordenada alguns fragments d’alguns escrits que he fet sobre l’escriptura, els quals retocaria, esborraria i amagaria per sempre, però que encara no em desagraden del tot:

Vull destil·lar mitjançant bolígraf el que se’m fa bola i vull que les boles siguen boniques i també fer coses boniques i també fer coses boniques perquè sí, no només de les boles. Que les emocions precioses també saturen el cos. Que el cos no és tan gran i ja està ple de cèl·lules i coses d’eixes.

.

Vull escriure com quan sents que se t’acabarà la tinta, que porta mesos encallada perquè al final sí que et vas creure que mai no t’inspires. I també com aquelles vegades en què et dius he vençut la son de tota la meua vida i no pararé mai. Quan eres capaç de creure que no tindràs mai més cap altra necessitat perquè l’escriptura ja et fa viure. No ser res més que un ésser que escriu. No et cal parlar amb ningú ni eixir del teu cau. Per uns instants sembla possible. Més tard descobreixes una altra vegada que eres humana. Que tens necessitat. Que escriure no és viure. Però que l’escriptura és qui et dona la vida.

.

De vegades només vull escriure paraules, com si necessitara confirmar que no han desaparegut.

M’agrada veure paraules escrites. M’agrada veure la forma i els enllaços. M’agrada llegir frases, connectar-les i gaudir-les. M’agrada entendre el que hi ha escrit.

.

L’escriptura en invisible és estranya i incomprensible quan es llegeix a la llum. L’escriptura a mà transcriu lletres. Formes d’elaboració. A mi.

.

Escriure a mà té una connotació molt més íntima. L’escriptura és més directa. Tu mateixa fas les formes de les lletres. Emfasitzes amb la pressió, la grandària, la rectitud. El teu estat anímic queda plasmat sense que ho pugues evitar.

Les primeres lletres de cada pàgina solen ser més tremoloses. Els punts que fas i a penes es veuen són pauses que no necessitaves. A les errates hi ha els pensaments més ràpids, que s’acceleren més i formen paraules incomprensibles.

Escriure a mà és com parlar cara a cara. És estar al lloc que escrius. Espontaneïtat i errors. Gestos que no controlem. Els matisos de la veu i les nostres reaccions sinceres. Significa present. Coses que no tenim temps a registrar. La puresa és la inexactitud. La puresa és ser així i no reisgnar-se sinó exportar-ho, des de la nostra ànima al nostre rostre i configurar accions remotes, com l’escriptura amb tinta sobre paper.

.

Amb una llibreta i un boli es pot fer màgia, i la màgia és una paraula molt bonica. La màgia és una cosa que pot ser de moltes maneres. Vinc al parc amb llibreta i boli, llibres, mocadors, aigua, una infusió, les claus de casa, mòbil i cartera, gomes del monyo, caramels, xiclets, ventall.