Moltes paraules

Llegir és xafardejar entre les lletres. Informació valuosíssima, xiuxiuejar cridant, paraules i més paraules i més paraules. Fortíssim. I encara n’hi ha mil pàgines més sobre el tema. Si t’imagines que la font fiable s’ho ha inventat seria encara més fort. O que no existeixen les fonts fiables. Els secrets són per a compartir, que no escassegen, és salut fer xafardeig. Per tenir en compte algunes coses. I perquè no s’atrofie el parlar.

Totes les històries dels llibres són reals: estan escrites. Les històries dels llibres invisibles també. La imaginació existeix i explicar, escoltar, pensar, preguntar, comentar, inventar, atendre, revelar, esperar, contar, resseguir, suposar, repetir, dibuixar, escriure, llegir. Les històries existeixen sempre.

La imaginació és el paisatge més bonic, més emocionant i més perillós de tot l’univers. Els forats negres de l’espai no absorbeixen ni una quarta part del que és capaç de tragar la imaginació. La imaginació es menjaria un forat negre. De fet se’ls imagina. Un forat negre amb imaginació no podria existir, en tot cas una imaginació que conté forats negres i moltes altres coses. És gegant i cap al món, s’hi incrusta, el modela cada dia.

Durant la incursió aprofita i descobreix els secrets menys documentats que existeixen. Tot allò que s’amaga perquè potser no és seriós o no és un problema real o no és verídic. Que existeix però que té formes sospitoses. Segurament forma d’història. Feta sense motlle. Intangible, cap prova, solitària. Desterrada.

Per això se li’n diu xafardeig i per això són secrets i alhora no, que s’han d’escampar, és urgent, però amb molt de compte. És arena. L’arena cau molt de pressa, els paraigües queden submergits en dunes. Fer forats a l’arena que giren com els forats negres, l’arena que encara cau i el forat en l’arena sembla un ciri encés que es consumeix i creix i s’esfondra i es fa gran i profund i cau, l’arena que sona com un túnel molt llarg, el túnel que explica històries, llegir sense llum perquè els túnels són foscos, imaginar els llibres enganxats a la volta del túnel. Xafardejar com l’arena cobrint el paraigües, xafardejar amb ecos que costen d’entendre i després en silenci.

Un allau infinit d’històries. Els llibres tremolen dins dels túnels pels nervis de tantes coses. Mentrestant la gent camina pels túnels. Els llibres ho comenten tot, de la gent que passa. Les cares i els caps i com es mouen, la gràcia que fan des de dalt, les veus tergiversades. No callen mai. Parlen i parlen i parlen perquè estan fets de paraules, sempre hi ha coses a dir. Converses infinites.

l

Algunes coses no es poden pensar ni somiar. Són prohibides i encara sobreviuen. Tot el que no es pot ni pensar ni somiar es pensa, es somia i es fa. Són tres verbs molt preciosos i tan oberts que poden contenir les desgràcies més lamentables que ni s’han pensat, ni s’han somiat, ni s’han fet.

Em fa por fer portades perquè les llibretes són molt llargues i la meua escriptura canviarà, jo encara més, la lletra, els temes. La portada pressuposa un fil que s’haurà de seguir; imagine que n’hi haurà un però no crec que l’encerte la portada abans de començar.

En canvi, sí que m’agrada personalitzar les coses i fins i tot de vegades abans que siguen veritablement meues, quan encara no tenen allò que se’ls apegarà de mi només pel temps i per la intimitat de les paraules. Les paraules m’encanten, són precioses, les utilitze, m’enerven. Sé que les paraules són precioses. No sé això com s’explica. No sé com s’explica la bellesa. Ni tampoc si és creïble que siguen tan fantàstiques.

També són insuficients. Per això s’escriu tant. Però el motiu pel qual l’escriptura no es pot extingir és perquè mai no acceptarem que l’empatia no existeix en la forma idealitzada: podem transmetre o sentir molt amb les paraules però els processos químics del nostre cervell funcionaran en un altre camp. Seguiran els seus principis i no entendran ni els podrà importar gens que haguem trobat el sinònim perfecte per descriure una emoció que pràcticament ens hem inventat, perquè les emocions mai no han estat compartides. Però jo també crec que sí i que és increïble escriure.

M’agrada molt no tenir ni idea de com funciona el cervell. Puc idealitzar llegir un fragment d’un llibre que m’agrada molt. Els ulls veuen formes que els atreuen. S’hi dirigeixen. El cervell ho interpreta, ho explica al cos. Totes les cèl·lules es posen alerta, els pèls de punta i caos. Moltíssima informació. Moviment. Es desordenen els músculs, la sang es vessa, els ossos se separen, els més xicotets es perden. Els cartílags s’han desfet. És terrible però la lectura prima, el cervell no para i cada vegada va més ràpid. Saturació a tot el cos, les ungles creixen. Vulnerable als atacs. Res no importa i els ulls ploren.

RETALLS

He acabat la meua primera llibreta macedònia real. Hi ha reflexions, esborranys, dibuixos, anotacions, poemes, jocs, apunts. Ha viatjat, no s’ha perdut, no s’ha cremat, s’ha banyat i està plena. He transcrit de manera desordenada alguns fragments d’alguns escrits que he fet sobre l’escriptura, els quals retocaria, esborraria i amagaria per sempre, però que encara no em desagraden del tot:

Vull destil·lar mitjançant bolígraf el que se’m fa bola i vull que les boles siguen boniques i també fer coses boniques i també fer coses boniques perquè sí, no només de les boles. Que les emocions precioses també saturen el cos. Que el cos no és tan gran i ja està ple de cèl·lules i coses d’eixes.

.

Vull escriure com quan sents que se t’acabarà la tinta, que porta mesos encallada perquè al final sí que et vas creure que mai no t’inspires. I també com aquelles vegades en què et dius he vençut la son de tota la meua vida i no pararé mai. Quan eres capaç de creure que no tindràs mai més cap altra necessitat perquè l’escriptura ja et fa viure. No ser res més que un ésser que escriu. No et cal parlar amb ningú ni eixir del teu cau. Per uns instants sembla possible. Més tard descobreixes una altra vegada que eres humana. Que tens necessitat. Que escriure no és viure. Però que l’escriptura és qui et dona la vida.

.

De vegades només vull escriure paraules, com si necessitara confirmar que no han desaparegut.

M’agrada veure paraules escrites. M’agrada veure la forma i els enllaços. M’agrada llegir frases, connectar-les i gaudir-les. M’agrada entendre el que hi ha escrit.

.

L’escriptura en invisible és estranya i incomprensible quan es llegeix a la llum. L’escriptura a mà transcriu lletres. Formes d’elaboració. A mi.

.

Escriure a mà té una connotació molt més íntima. L’escriptura és més directa. Tu mateixa fas les formes de les lletres. Emfasitzes amb la pressió, la grandària, la rectitud. El teu estat anímic queda plasmat sense que ho pugues evitar.

Les primeres lletres de cada pàgina solen ser més tremoloses. Els punts que fas i a penes es veuen són pauses que no necessitaves. A les errates hi ha els pensaments més ràpids, que s’acceleren més i formen paraules incomprensibles.

Escriure a mà és com parlar cara a cara. És estar al lloc que escrius. Espontaneïtat i errors. Gestos que no controlem. Els matisos de la veu i les nostres reaccions sinceres. Significa present. Coses que no tenim temps a registrar. La puresa és la inexactitud. La puresa és ser així i no reisgnar-se sinó exportar-ho, des de la nostra ànima al nostre rostre i configurar accions remotes, com l’escriptura amb tinta sobre paper.

.

Amb una llibreta i un boli es pot fer màgia, i la màgia és una paraula molt bonica. La màgia és una cosa que pot ser de moltes maneres. Vinc al parc amb llibreta i boli, llibres, mocadors, aigua, una infusió, les claus de casa, mòbil i cartera, gomes del monyo, caramels, xiclets, ventall.


PAPALLONA

Una senyora amb una papallona. Va a prendre un te. La papallona espera a la safata i la mira com escriu. La papallona s’adorm. La senyora segueix escrivint. El té s’enfreda. Passa molt de temps. Mira la papallona. S’ha quedat embadalida. Després segueix. S’acaba el te i encara no para. La papallona ja està desperta. La senyora sospira. La papallona camina per la safata i analitza la cafeteria. La senyora està desconcentrada. Té gana. La papallona la mira. La senyora tanca el bolígraf. Es mira la llibreta. Desenfoca la vista. Taques de tinta blava. La papallona es posa enmig. La senyora fa enrere la cadira. La papallona l’espera a la punta de la taula. La senyora es col·loca la bossa de mà, agafa la llibreta, la mira un poc més, la tanca, la guarda lentament. Amb l’expressió, li fa saber a la papallona que no està convençuda, la papallona sospira i mou el caparró. Vola cap a la porta. La senyora va a poc a poc. La papallona li aguanta la porta. Al carrer, s’acomoda sobre la bossa de mà, es mira la senyora i tanca els ulls. Caminen i caminen. La senyora està contenta d’aquesta companyia tan preciosa i tan sincera. La senyora no té cap pressa per arribar a casa. L’amiga invisible seguirà amb ella encara que es perda per aquesta drecera que no coneix i que, per tant, el més probable és que la faça endarrerir.

FERMESA

Permetre’m tenir inseguretat quan escric. En realitat, permetre-me-la en qualsevol moment de qualsevol cosa meua. Però sobretot el plaer de dubtar tranquil·lament en l’escriptura.

Fins i tot quan és per a mi, que no m’agrade el resultat, tatxar sense parar. Refer. Amagar-ho en algun tipus de fons de caixó. Vull no voler-ho veure i vull que em resulte estrany. No reconèixer el que buscava i trobar un garbuix d’incomprensió i de per què. Com ha pogut passar.

Un full ple de frases esbaldregades de tantes vegades que les he desfet, que em desesperance durant molt de temps. Que s’òbriga la irracionalitat i frustrar-me molt. Condemnar-me a viure seriosa fins que ho resolga, amb la certesa que no ho resoldré mai. Desconfiança de mi. Dramatisme sobreactuat.

M’agrada no haver de convèncer ningú del que jo no estic convençuda. Ser honesta en la innaturalitat del resultat. Ésser terrible amb aversió a les crítiques sinceres, però més a les no sinceres, però més encara a les que no ho són però més més al silenci. Per damunt de tot, aversió a l’autocrítica. La que no es verbalitza i gairebé ni es pensa.

Parar durant el procés. Oxigenació de les inseguretats. Canvien i canvia tot. Quan torne soc diferent. El temps s’estira a poc a poc i sap tenir més de mil formes diferents. No entendre res de res, ni tenir cap idea del següent pas, ni saber quines preguntes cal formular. Quins són els dubtes.

Resignada a confiar en la inèrcia. Dependre del que he fet abans, sempre hi ha alguna cosa que no es para, m’hi enganxe amb alguna part de mi, soc mística ara, després una altra cosa. Tot inexplicable. Se’m desorganitzen les emocions.

Trie la mentida: tinc el control. Faig, faig, faig. Em canse i ho anomene resultat.

ARBRE

Ara descric un arbre des de la gespa. El terra és irregular i el tronc està tort, però el conjunt és estable i té força per sostenir la meua llibreta i el meu bolígraf.

El material d’escriptura queda “poc natural” enmig d’aquest espai obert que és silenciós perquè fa menys soroll que la gent que parla. Els meus estris artificials estan en contacte amb una herba que no és tan natural perquè forma part de l’estètica d’un parc. Malgrat tot, em crec que és casual i agradable.

A l’ombra fa el fred just per no patir-lo; per contra, al sol hi ha la calor exacta perquè no es faça pesada. Les tires verdes estan a l’altura dels meus ulls i em fa l’efecte que creixen en cercles imitant les flors. Per damunt hi ha fulles i palets, plantes curioses i trèvols de tres fulles.

L’arbre que mire és un pi. Està un poc descolorit per baix: és el final del degradat que comença a la copa. És alt i eixerit. Sembla un model que posa en una passarel·la salvatge. Per això abans l’he vist tan tort.

Octubre, 2020
En un parc de Barcelona