Moltes paraules

Llegir és xafardejar entre les lletres. Informació valuosíssima, xiuxiuejar cridant, paraules i més paraules i més paraules. Fortíssim. I encara n’hi ha mil pàgines més sobre el tema. Si t’imagines que la font fiable s’ho ha inventat seria encara més fort. O que no existeixen les fonts fiables. Els secrets són per a compartir, que no escassegen, és salut fer xafardeig. Per tenir en compte algunes coses. I perquè no s’atrofie el parlar.

Totes les històries dels llibres són reals: estan escrites. Les històries dels llibres invisibles també. La imaginació existeix i explicar, escoltar, pensar, preguntar, comentar, inventar, atendre, revelar, esperar, contar, resseguir, suposar, repetir, dibuixar, escriure, llegir. Les històries existeixen sempre.

La imaginació és el paisatge més bonic, més emocionant i més perillós de tot l’univers. Els forats negres de l’espai no absorbeixen ni una quarta part del que és capaç de tragar la imaginació. La imaginació es menjaria un forat negre. De fet se’ls imagina. Un forat negre amb imaginació no podria existir, en tot cas una imaginació que conté forats negres i moltes altres coses. És gegant i cap al món, s’hi incrusta, el modela cada dia.

Durant la incursió aprofita i descobreix els secrets menys documentats que existeixen. Tot allò que s’amaga perquè potser no és seriós o no és un problema real o no és verídic. Que existeix però que té formes sospitoses. Segurament forma d’història. Feta sense motlle. Intangible, cap prova, solitària. Desterrada.

Per això se li’n diu xafardeig i per això són secrets i alhora no, que s’han d’escampar, és urgent, però amb molt de compte. És arena. L’arena cau molt de pressa, els paraigües queden submergits en dunes. Fer forats a l’arena que giren com els forats negres, l’arena que encara cau i el forat en l’arena sembla un ciri encés que es consumeix i creix i s’esfondra i es fa gran i profund i cau, l’arena que sona com un túnel molt llarg, el túnel que explica històries, llegir sense llum perquè els túnels són foscos, imaginar els llibres enganxats a la volta del túnel. Xafardejar com l’arena cobrint el paraigües, xafardejar amb ecos que costen d’entendre i després en silenci.

Un allau infinit d’històries. Els llibres tremolen dins dels túnels pels nervis de tantes coses. Mentrestant la gent camina pels túnels. Els llibres ho comenten tot, de la gent que passa. Les cares i els caps i com es mouen, la gràcia que fan des de dalt, les veus tergiversades. No callen mai. Parlen i parlen i parlen perquè estan fets de paraules, sempre hi ha coses a dir. Converses infinites.

CONTES FLORS

Organitzaria millor el meu món si el pensara com un recull de contes en lloc d’entaforar cada esdeveniment nou en una novel·la molt llarga d’on mira, ja he perdut el fil, aquesta part se m’està fent pesada, he de tornar enrere perquè no me’n recorde d’on eixia aquest personatge. Si la meua vida la faig de contes, em resultarà molt més senzill canviar de context, topar-me amb persones noves, mantenir l’atenció en cada història.

Si tinc molts contes per explicar em puc permetre contradir-me i ser jo sempre, però jo que ara estic dins d’una història i jo que m’he ajustat a una altra diferent. I damunt del cap una antena que serà un fil conductor ple de sorpreses que de vegades farà plantejar si de veritat això m’havia de passar a mi, hi ha algun error, crec que hi ha alguna cosa que no encaixa.

Un recull de contes és com un ramell de flors. I em fa tanta il·lusió perquè un ramell de flors és agafar un tros del món i redreçar-lo perquè s’assemble a tu, acceptar que es pansiran però que hauran sigut precioses, que no tenen arrels però que els canviaràs l’aigua i diràs mira, les oloraràs. Cada flor d’un conte, de vegades es llegiran desordenades, cada flor fora del seu hàbitat, però no serà dramàtic perquè és una història.

Si faig la meua vida amb contes puc explicar-ne un ara que tinc uns minutets, mentre faig cua, durant un viatge llarg. Intercalar-los amb altres contes, fer pauses, escoltar-ne d’altres, canviar la manera d’explicar-ho segons el lloc i per a qui, crear diverses recopilacions perquè hi ha uns quants que ara m’encaixen i uns altres que els col·locaré allà. I és més fàcil fer un dibuix de cada conte que pensar d’il·lustrar tota la novel·la.

I sobretot visc tan tranquil·la perquè puc descansar i pensar en coses diferents, em puc avorrir i escriure un conte nou, puc deixar reposar aquest perquè ara no és el moment. I tan tranquil·la perquè cada història no és ultra transcendent, tot i que crearé drames intensos.