Moltes paraules

Llegir és xafardejar entre les lletres. Informació valuosíssima, xiuxiuejar cridant, paraules i més paraules i més paraules. Fortíssim. I encara n’hi ha mil pàgines més sobre el tema. Si t’imagines que la font fiable s’ho ha inventat seria encara més fort. O que no existeixen les fonts fiables. Els secrets són per a compartir, que no escassegen, és salut fer xafardeig. Per tenir en compte algunes coses. I perquè no s’atrofie el parlar.

Totes les històries dels llibres són reals: estan escrites. Les històries dels llibres invisibles també. La imaginació existeix i explicar, escoltar, pensar, preguntar, comentar, inventar, atendre, revelar, esperar, contar, resseguir, suposar, repetir, dibuixar, escriure, llegir. Les històries existeixen sempre.

La imaginació és el paisatge més bonic, més emocionant i més perillós de tot l’univers. Els forats negres de l’espai no absorbeixen ni una quarta part del que és capaç de tragar la imaginació. La imaginació es menjaria un forat negre. De fet se’ls imagina. Un forat negre amb imaginació no podria existir, en tot cas una imaginació que conté forats negres i moltes altres coses. És gegant i cap al món, s’hi incrusta, el modela cada dia.

Durant la incursió aprofita i descobreix els secrets menys documentats que existeixen. Tot allò que s’amaga perquè potser no és seriós o no és un problema real o no és verídic. Que existeix però que té formes sospitoses. Segurament forma d’història. Feta sense motlle. Intangible, cap prova, solitària. Desterrada.

Per això se li’n diu xafardeig i per això són secrets i alhora no, que s’han d’escampar, és urgent, però amb molt de compte. És arena. L’arena cau molt de pressa, els paraigües queden submergits en dunes. Fer forats a l’arena que giren com els forats negres, l’arena que encara cau i el forat en l’arena sembla un ciri encés que es consumeix i creix i s’esfondra i es fa gran i profund i cau, l’arena que sona com un túnel molt llarg, el túnel que explica històries, llegir sense llum perquè els túnels són foscos, imaginar els llibres enganxats a la volta del túnel. Xafardejar com l’arena cobrint el paraigües, xafardejar amb ecos que costen d’entendre i després en silenci.

Un allau infinit d’històries. Els llibres tremolen dins dels túnels pels nervis de tantes coses. Mentrestant la gent camina pels túnels. Els llibres ho comenten tot, de la gent que passa. Les cares i els caps i com es mouen, la gràcia que fan des de dalt, les veus tergiversades. No callen mai. Parlen i parlen i parlen perquè estan fets de paraules, sempre hi ha coses a dir. Converses infinites.

l

Algunes coses no es poden pensar ni somiar. Són prohibides i encara sobreviuen. Tot el que no es pot ni pensar ni somiar es pensa, es somia i es fa. Són tres verbs molt preciosos i tan oberts que poden contenir les desgràcies més lamentables que ni s’han pensat, ni s’han somiat, ni s’han fet.

Em fa por fer portades perquè les llibretes són molt llargues i la meua escriptura canviarà, jo encara més, la lletra, els temes. La portada pressuposa un fil que s’haurà de seguir; imagine que n’hi haurà un però no crec que l’encerte la portada abans de començar.

En canvi, sí que m’agrada personalitzar les coses i fins i tot de vegades abans que siguen veritablement meues, quan encara no tenen allò que se’ls apegarà de mi només pel temps i per la intimitat de les paraules. Les paraules m’encanten, són precioses, les utilitze, m’enerven. Sé que les paraules són precioses. No sé això com s’explica. No sé com s’explica la bellesa. Ni tampoc si és creïble que siguen tan fantàstiques.

També són insuficients. Per això s’escriu tant. Però el motiu pel qual l’escriptura no es pot extingir és perquè mai no acceptarem que l’empatia no existeix en la forma idealitzada: podem transmetre o sentir molt amb les paraules però els processos químics del nostre cervell funcionaran en un altre camp. Seguiran els seus principis i no entendran ni els podrà importar gens que haguem trobat el sinònim perfecte per descriure una emoció que pràcticament ens hem inventat, perquè les emocions mai no han estat compartides. Però jo també crec que sí i que és increïble escriure.

M’agrada molt no tenir ni idea de com funciona el cervell. Puc idealitzar llegir un fragment d’un llibre que m’agrada molt. Els ulls veuen formes que els atreuen. S’hi dirigeixen. El cervell ho interpreta, ho explica al cos. Totes les cèl·lules es posen alerta, els pèls de punta i caos. Moltíssima informació. Moviment. Es desordenen els músculs, la sang es vessa, els ossos se separen, els més xicotets es perden. Els cartílags s’han desfet. És terrible però la lectura prima, el cervell no para i cada vegada va més ràpid. Saturació a tot el cos, les ungles creixen. Vulnerable als atacs. Res no importa i els ulls ploren.

METAMORFOSI

Els llibres també són tòxics. Però tothom necessita certa toxicitat en la seua vida: la salut és possible només si la comparem amb les patologies. La lectura n’és una de molt perillosa.

Pot absorbir el nostre autocontrol fins que ens envaeix la ment. Tot seguit, ens convertim en éssers que es mouen per inèrcia social i per experiència vital, però que es troben més enllà de la realitat. La història s’ha instal·lat al nostre cervell i ha decidit que en formem part, de manera que els actes i els pensaments es filtren a través dels paràmetres literaris per establir connexions incomprensibles fora d’aquest context. A poc a poc, tot es transforma, des de dins cap a fora, cada vegada menys distingible.

Les perspectives del món sempre són personals, però quan un llibre se n’apropia, allò que explica creix, de la mateixa manera que el seu significat s’intensifica i pren un sentit més sincer. Quan és llegit, el llibre s’està adreçant a algú real i té l’oportunitat de reformular el seu discurs. Malgrat que s’escriguen per a un públic, allò que necessiten és una lectora. La relació lectora-lectura és de les més íntimes que hi ha al món i, per tant, és possible que s’esdevinga la integració mútua. La simbiosi permet que la lectora visca amb una nova visió i que la lectura renove la seua validesa.

Aquest procés requereix una determinació exhaustiva. En primer lloc, cal estar disposada a la dependència emocional. Els nostres sentiments es desequilibraran perquè la literatura els apel·la sense gens de discreció. Les paraules sempre són directes, ja que les comprenem en llegir-les i són la forma que hem atorgat al món. El segon pas és la resignació temporal. Els horaris es desquadraran i els plans seran impossibles de planificar. La ficció s’encarrega d’esborrar el temps i la hipnosi literària ens fa oblidar la frustració que es generaria de manera automàtica. Finalment, hi ha la transformació de tot el que ens passa en relat. La veu del llibre conta també els nostres fets.

No hi ha cap unió més poderosa que aquesta en tot l’univers ni en tota la història. Viure metamorfada és tan surrealista com natural. El problema és que hi ha moltíssima gent que tem aquesta experiència i fuig de la fantasia. Encara hi ha qui creu que el món és tangible i que l’evasió és llunyania. I com més l’eviten més es disseminen. Diran que la culpa de la seua putrefacció és la mort orgànica.

LLIBRERIES

Entrar en una llibreria és un plaer de veritat. Les llibreries són llocs màgics que encara poden esdevenir més fabulosos. La llibreria somriu cada vegada que algú travessa la porta. Al contrari de la resta de llocs, a mesura que el dia avança s’il·lumina més. Quan arriba l’hora de tancar brilla més que la purpurina.

Els llibres callen si escolten que algú ha entrat. Són els nervis, perquè ves a saber què buscarà aquesta persona. La segueixen amb la mirada mentre recorre els passadissos, saben tots i cadascun dels llibres que ha tocat, escolten ben atents què li pregunta a la llibretera. Els més agosarats proven de fer-se veure, els qui tenen amics s’amaguen per tal que no els separen mai.

La clienta no llig tots els títols, necessitaria hores, i se li cansen les cames si vol veure els que hi ha més avall. Tampoc no és suficientment alta i pensa que demà no vol tenir mal de coll així que obvia també els que hi ha més amunt. Un dels llibres s’indigna perquè la seua col·locació no ha sigut justa. N’hi ha un que no pot evitar tossir, pobre, de tanta pols que té acumulada. El llibre que va caure darrere de la prestatgeria segueix en silenci, d’ell no en saben ni l’existència.

La clienta mou els llavis sense que sone res. Fa càlculs. Prioritza. De tota manera, no se’ls podria llegir tots els alhora. Tot i així, no pot apartar els ulls de les prestatgeries, on els llibres segueixen renegant. Un rere l’altre, tots proven de cridar-li l’atenció. Sense paraules els diu, ho sent. Però això no és suficient, és el que passa sempre, significa ser un nom en una llista que no es seguirà. Durant uns instants tot és tensió, i sacrificis silenciosos.

Només la llibretera té el poder de trencar-ho. Ja ho té? La clienta afirma sense convenciment. La moral l’angoixa. La llibretera segueix fent preguntes i ella respon com pot. Amb un paper paga el que val l’altre paper i ja són seus, aquells llibres. Torna a sentir els ulls des de les prestatgeries. Ara no parpellegen, necessiten saber on s’emporta els seus companys i si pensa tornar d’ací poc. Quan diu adeu passa alguna cosa que ningú no entén. Després que la porta s’haja tancat, la llibreria sent que brilla més.

MIGDIA

Ahir em vaig adormir, a migdia, a l’ombra d’un mur que separa la meua casa i la del costat. A partir d’aquesta paret s’esborren les nostres normes i les nostres llibertats que, en realitat, no estan escrites.

El meu propòsit era el d’eixir a llegir tranquil·lament al pati, i deixar que m’envoltara la calor no intrusiva d’aquesta època en què és primavera però ja pràcticament no. Em vaig asseure en les escales perquè pense que les cadires estan sobrevalorades i que socialment inciten a la permanència; havia triat un lloc ideal, on podia veure les plantetes, tenia ombra i un poquet de sol que no cremava i, alhora, aclimatava.

Em vaig submergir en la lectura i vaig començar a veure éssers fantàstics i paisatges meravellosos. Les descripcions i la història m’agradaven, anava passant pàgines, i quina bona olor que desprenia aquell llibre que havia rescatat d’una prestatgeria antiga. També em vaig fixar en què moltes pàgines estaven doblegades abans que jo les girara, de tantes lectures que devien tenir.

A poc a poc l’entorn perdia nitidesa, però també les paraules que ja no comprenia i les frases que havia de rellegir. Vaig canviar de posició diverses vegades i vaig mirar el número de la pàgina. Vaig treure els ulls del llibre i vaig pensar, però és que ací s’està molt bé! Jo volia aquest mig-sol, calor-suportable, vent-acompanyant. I també tancar els ulls, i seguir llegint, i estar tombada i despreocupar-me de tot.

La consciència em fallava. Però vaig pujar les escales i vaig trobar l’ombra perfecta per deixar caure el meu cos. Les rajoles del terra estaven brutes, perquè la ronya que vaga pel món també està sotmesa a la gravetat. A més, era un d’aquells dies en què et sents molt neta perquè t’has dutxat, t’has canviat de roba i t’has permès aproximadament una depuració interior. Em vaig abraçar a les rajoles grises, tèbies perquè els havia pegat el sol, i vaig obrir el llibre per si alçava el coll i llegia. Es va tancar sol. Abans d’adormir-me vaig escoltar les pàgines tornar enrere. El meu cervell deia que ara li posaré el marcapàgines i el tancaré, i fins i tot potser llegiré alguna pàgina. Però el cos ja no responia.

Vaig entrar en un profund estat de relaxació. Tota jo pesava més que mai, era com si m’anara a enfonsar fins traspassar el planeta i trobar-me, de sobte, just a l’altre costat, visitant alguna part d’Oceania, explicant-li a tothom que venia de l’altra part del globus, incomunicada, estrangera. No sé si m’hauria pogut moure perquè em vaig quedar immòbil. Només onejaven algunes grenyes perquè no tenien més remei que fer cas d’allò que manava el vent.

Les veus de l’altre costat de la frontera em recordaven de tant en tant que no m’havia esborrat. Durant aquells instants aprofitava per escoltar les fulles que s’acariciaven. Amb els ulls tancats em deia que hi ha plantes precioses a ma casa. També vibraven les vespes i, a la llarga, algun avió. Em trobava molt distant de la realitat però no deixava d’admirar-la.

Quan em vaig despertar sentia que m’havia fos. El context que m’envoltava seguia físicament molt paregut, canviava que l’ombra de les escales s’havia desplaçat i ara les cobria completament. Però hi havia una calma nova que s’havia apoderat de mi també. No sabia ni l’hora que era ni si tenia calor o si tenia fred. Jo, completament ensopida, només vaig ser capaç d’agafar una tassa i repetir aquella acció rutinària de preparar un café.  

ENCABIR LA LECTURA

Quasi sempre em quede mirant amb poca discreció la gent que porta un llibre a les mans en un lloc qualsevol. El que em passa és que em crida l’atenció, em fa somriure i tinc curiositat per saber quin és el títol de l’obra. I ja que estic, m’imagine com serà el seu perfil  lector.

És trist que siguem una minoria. Però precisament per això mateix som tan especials. Algú que s’asseu en un banc, per exemple, i tria el món del llibre obert durant una estona, està revolucionant el paisatge urbà. La “vida real” ens intenta fer creure que no existeix el temps per a llegir, ja que hi ha “activitats més profitoses” o “coses més interessants”. En aquest context, agafar un llibre significa prendre una decisió autònoma per reivindicar el dret de l’alliberació de l’ànima.

Per tant, llegir és donar una lliçó en silenci. Hem tingut paciència per escoltar altres veus. Hem fet créixer allò que hem aprés. Ens hem atrevit a endinsar-nos en indrets que no coneixíem. Hem renunciat a ser com la resta. El més important de tot, és que hem trobat l’espai físic i temporal per gaudir d’una cosa que ens agrada de veritat. Més enllà de les excuses, dels escassos cinc minuts, dels missatges que hem de respondre ja, hi ha la possibilitat d’ésser d’una manera més plena allà on estiguem.

Llegir no és una activitat exclusivament íntima que s’haja de reservar per a les biblioteques o per a un raconet de casa. Es pot llegir en una sala d’espera, es pot llegir en un banc, es pot llegir en un tren, es pot llegir en una platja. És bo que els llibres viatgen. No són sedentaris sinó que viuen allà on els fem viure. Quan es mouen i descobreixen escenaris ben variats es fan més grans i troben altres maneres de fer-se entendre. En canvi, sembla que els vulguem amagar si no ens trobem en un lloc exclusiu per a les lletres; tendim a mirar al nostre voltant abans d’obrir un llibre, o allò d’alçar la vista de tant en tant, o guardar-lo de seguida que hem acabat; són actes inconscients normalment, però realment significatius. Vull entendre que és una reacció instintiva: sabem que existeixen enormes depredadors que amenacen la literatura i volem protegir-la d’alguna manera. Ja ha demostrat la seua força i tantes coses de què és capaç. Però no podem evitar-ho.

Les lectures ambulants les fem amb estima, perquè ens agrada i des de la consciència. Cal que els llibres siguen visibles, que es moguen i que cresquen. Han de ser lliures.

L’OLOR D’UN LLIBRE

Agafe un llibre i ja sé si pesa més o menys. Mire la portada i mentre l’acarone el gire i veig la contraportada. L’he agafat amb les dues mans, baix de la llum puc llegir la sinopsi. Torne a la portada i ara sí que sí, l’olore.

No l’obric sinó que passe el polze sobre les pàgines per facilitar l’expansió del perfum. Tinc els ulls tancats i el llibre prop de la cara. De seguida el classifique: pot ser cítric, antic sintètic, vell, amb reminiscències de diari, nou de nou… I a continuació el matís: càlid, profund, polsegós, xocant… Les possibilitats són gairebé infinites. Es tracta d’entendre la literatura de l’aroma, que forma part del paratext i que condiciona la lectura. N’hi ha que incomoden o que et fan estar a més distància, d’altres que, per ser quasi imperceptibles, passen desapercebudes, i algunes que lentament pugen des de les pàgines i que ajuden a crear una aura que conté el lector i el món escrit.

Cal tenir en compte la marca personal, perquè després de moltes hores impregnem les pàgines de nosaltres i del que hem tocat. Així mateix, en obrir-lo, la fragància comença a volar, s’expandeix lliurement i després s’amaga. El nostre voltant ja no és el mateix, ara tot té un poc de l’obra que hem obert, que hem tancat, que hem tornat a obrir, que hem deixat a la prestatgeria. La pròxima vegada l’olor no serà igual, i quan passe molt de temps haurà canviat completament. Quan el llibre és de biblioteca, entre les múltiples mans i tots els viatges, cal anar amb prudència perquè l’aire que conté pot no ser gens agradable.

Els meus llibres preferits són aquells que ja tenen uns anyets. Tenen les pàgines grogoses, més grosses que els que s’imprimeixen ara i són un poc rugoses. Per passar-les cal anar amb cura perquè són molt delicades; algunes s’han doblat per algun acte descuidat i de vegades fins i tot se’n troben de brutes per falta de cautela. També hi ha lletres esborrades, no se sap si pel temps o perquè no han trobat el seu lloc i vaguen perdudes d’ací cap allà. El que quasi sempre tenen aquests llibres és una pàgina per on s’obrin sols, que deixa entreveure el fil de l’enquadernació. És una cicatriu que no es cura sinó que es fa cada vegada més gran, més gran. També hi sol haver una arruga a la portada i la marca de la lectura al llom. És una línia recta amb arrels que creua les lletres del títol i el nom de l’artista. No hi ha manera d’esborrar-la. Ben al contrari, si es torna a llegir l’escletxa encara creix. Finalment cal esmentar el desgast general de la portada. El color s’esborra, les puntes no són rectes, ha rebut algun colp. Són uns volums molt especials, que no solen tenir sinopsi i que han viscut molt. De manera que les mans que el vulguen prendre han de ser molt delicades i saber-li transmetre seguretat. Seguint aquestes condicions es poden olorar, i es descobreixen mil sensacions, perquè solen ser directes, càlids, profunds, un poc secs i de vegades amb restes de pols. S’ha d’ensumar amb suavitat, deixar que ens arribe al cervell, escoltar-la des de dins i repetir si no ha quedat clar.

Torne a deixar el llibre quan he acabat amb la inspecció. El mire en el seu context. He decidit si m’agrada el que he descobert amb l’anàlisi externa i si continua quedant bé allà on estava. De vegades encara passe els dits per damunt del llom o faig un exercici temporal quan m’allunye i intente recordar la seua olor. L’experiència és extasiant de vegades, aquelles vegades que decidisc explicar-ho a tothom.

Així m’aproxime als llibres que encara no conec i revise els més familiars. Amb el perfum els entenc millor, els recorde concretament i m’agraden més.