Moltes paraules

Llegir és xafardejar entre les lletres. Informació valuosíssima, xiuxiuejar cridant, paraules i més paraules i més paraules. Fortíssim. I encara n’hi ha mil pàgines més sobre el tema. Si t’imagines que la font fiable s’ho ha inventat seria encara més fort. O que no existeixen les fonts fiables. Els secrets són per a compartir, que no escassegen, és salut fer xafardeig. Per tenir en compte algunes coses. I perquè no s’atrofie el parlar.

Totes les històries dels llibres són reals: estan escrites. Les històries dels llibres invisibles també. La imaginació existeix i explicar, escoltar, pensar, preguntar, comentar, inventar, atendre, revelar, esperar, contar, resseguir, suposar, repetir, dibuixar, escriure, llegir. Les històries existeixen sempre.

La imaginació és el paisatge més bonic, més emocionant i més perillós de tot l’univers. Els forats negres de l’espai no absorbeixen ni una quarta part del que és capaç de tragar la imaginació. La imaginació es menjaria un forat negre. De fet se’ls imagina. Un forat negre amb imaginació no podria existir, en tot cas una imaginació que conté forats negres i moltes altres coses. És gegant i cap al món, s’hi incrusta, el modela cada dia.

Durant la incursió aprofita i descobreix els secrets menys documentats que existeixen. Tot allò que s’amaga perquè potser no és seriós o no és un problema real o no és verídic. Que existeix però que té formes sospitoses. Segurament forma d’història. Feta sense motlle. Intangible, cap prova, solitària. Desterrada.

Per això se li’n diu xafardeig i per això són secrets i alhora no, que s’han d’escampar, és urgent, però amb molt de compte. És arena. L’arena cau molt de pressa, els paraigües queden submergits en dunes. Fer forats a l’arena que giren com els forats negres, l’arena que encara cau i el forat en l’arena sembla un ciri encés que es consumeix i creix i s’esfondra i es fa gran i profund i cau, l’arena que sona com un túnel molt llarg, el túnel que explica històries, llegir sense llum perquè els túnels són foscos, imaginar els llibres enganxats a la volta del túnel. Xafardejar com l’arena cobrint el paraigües, xafardejar amb ecos que costen d’entendre i després en silenci.

Un allau infinit d’històries. Els llibres tremolen dins dels túnels pels nervis de tantes coses. Mentrestant la gent camina pels túnels. Els llibres ho comenten tot, de la gent que passa. Les cares i els caps i com es mouen, la gràcia que fan des de dalt, les veus tergiversades. No callen mai. Parlen i parlen i parlen perquè estan fets de paraules, sempre hi ha coses a dir. Converses infinites.

l

Algunes coses no es poden pensar ni somiar. Són prohibides i encara sobreviuen. Tot el que no es pot ni pensar ni somiar es pensa, es somia i es fa. Són tres verbs molt preciosos i tan oberts que poden contenir les desgràcies més lamentables que ni s’han pensat, ni s’han somiat, ni s’han fet.

Em fa por fer portades perquè les llibretes són molt llargues i la meua escriptura canviarà, jo encara més, la lletra, els temes. La portada pressuposa un fil que s’haurà de seguir; imagine que n’hi haurà un però no crec que l’encerte la portada abans de començar.

En canvi, sí que m’agrada personalitzar les coses i fins i tot de vegades abans que siguen veritablement meues, quan encara no tenen allò que se’ls apegarà de mi només pel temps i per la intimitat de les paraules. Les paraules m’encanten, són precioses, les utilitze, m’enerven. Sé que les paraules són precioses. No sé això com s’explica. No sé com s’explica la bellesa. Ni tampoc si és creïble que siguen tan fantàstiques.

També són insuficients. Per això s’escriu tant. Però el motiu pel qual l’escriptura no es pot extingir és perquè mai no acceptarem que l’empatia no existeix en la forma idealitzada: podem transmetre o sentir molt amb les paraules però els processos químics del nostre cervell funcionaran en un altre camp. Seguiran els seus principis i no entendran ni els podrà importar gens que haguem trobat el sinònim perfecte per descriure una emoció que pràcticament ens hem inventat, perquè les emocions mai no han estat compartides. Però jo també crec que sí i que és increïble escriure.

M’agrada molt no tenir ni idea de com funciona el cervell. Puc idealitzar llegir un fragment d’un llibre que m’agrada molt. Els ulls veuen formes que els atreuen. S’hi dirigeixen. El cervell ho interpreta, ho explica al cos. Totes les cèl·lules es posen alerta, els pèls de punta i caos. Moltíssima informació. Moviment. Es desordenen els músculs, la sang es vessa, els ossos se separen, els més xicotets es perden. Els cartílags s’han desfet. És terrible però la lectura prima, el cervell no para i cada vegada va més ràpid. Saturació a tot el cos, les ungles creixen. Vulnerable als atacs. Res no importa i els ulls ploren.

COLORS

Em frustra moltíssim no tenir els arguments que justifiquen que tot allò que s’ha connectat a la literatura s’ha maximitzat i ha desestabilitzat de la millor manera el que hi havia al voltant. De vegades no tinc ni tan sols proves. I l’univers literari és el més meravellós.

Les boles de plasma s’assemblen molt a la literatura. Tenen un nucli amb tot d’energia inquietíssima que sembla foc mesclat amb arc de Sant Martí, que si busques de què està fet et topes amb paraules sofisticades que obvien l’hemisferi misteriós. En tot cas, una cientifització de la bola de l’endevina, una admiració que es pot explicar amb terminologia exacta i uns colors que fa l’efecte que s’han pintat amb aquarel·la. Si toques el vidre hi ha fils que comencen a córrer cap als dits, i els dits s’il·luminen i tota la bola pren un altre aspecte. Passen coses. I exclamacions.

Quan es llegeix els fils també es disparen, o quan s’escriu, o quan s’escolta algú. Es crea un flux que rutlla sense engranatge, per això la gent es posa nerviosa. Al món tot té envàs, tot té etiqueta, té instruccions, té ressenyes, coordenades. Mentrestant, les coses abstractes s’amorfen més, s’alliberen perquè no tenen lloc concret i poden explorar i emmeravellosir-se.

Explicar-ho és molt difícil. Perquè quan ho has descobert ja has esdevingut extravagant, i aquest llindar és el més tallant de tots, i és arriscat travessar-lo però és impossible fer-hi viatges contínuament sense patir nafres serioses. Reivindicar que els plànols, els càlculs, les normes, les veritats universals i totes aquelles coses no són el més important és molt pitjor que impensable.

Jo, que n’estic convençudíssima, dubte cada dia. Cada dia. Gose dubtar del poder estranyíssim de la bola de bruixa que no és de bruixa. També em pense que en algun moment em vaig tragar sense voler un poc de l’energia estranya multicolor i per això m’afecten tant els llibres, em venen atacs d’eufòria quan estic escrivint, em quede pensant com de bonica és la literatura, admire les paraules, copie cites a mà, em passe hores dins d’una llibreria, em trenque el cervell per trobar-li el llibre adequat a algú, em pose molt trista quan es menysprea la literatura, escric cada dia, abrace els llibres, n’agafe sempre més d’un si vaig de viatge, parle dels personatges ficticis com si haguera quedat amb ells a fer un café.  

Jo no sé com s’ha de dir, que és tan increïble tot això. Que aquests efectes no tenen paraules tècniques, només punts de vista, contradiccions, discussions i incoherències. Però les boles de plasma m’agraden, fan llum, fan formes.

METAMORFOSI

Els llibres també són tòxics. Però tothom necessita certa toxicitat en la seua vida: la salut és possible només si la comparem amb les patologies. La lectura n’és una de molt perillosa.

Pot absorbir el nostre autocontrol fins que ens envaeix la ment. Tot seguit, ens convertim en éssers que es mouen per inèrcia social i per experiència vital, però que es troben més enllà de la realitat. La història s’ha instal·lat al nostre cervell i ha decidit que en formem part, de manera que els actes i els pensaments es filtren a través dels paràmetres literaris per establir connexions incomprensibles fora d’aquest context. A poc a poc, tot es transforma, des de dins cap a fora, cada vegada menys distingible.

Les perspectives del món sempre són personals, però quan un llibre se n’apropia, allò que explica creix, de la mateixa manera que el seu significat s’intensifica i pren un sentit més sincer. Quan és llegit, el llibre s’està adreçant a algú real i té l’oportunitat de reformular el seu discurs. Malgrat que s’escriguen per a un públic, allò que necessiten és una lectora. La relació lectora-lectura és de les més íntimes que hi ha al món i, per tant, és possible que s’esdevinga la integració mútua. La simbiosi permet que la lectora visca amb una nova visió i que la lectura renove la seua validesa.

Aquest procés requereix una determinació exhaustiva. En primer lloc, cal estar disposada a la dependència emocional. Els nostres sentiments es desequilibraran perquè la literatura els apel·la sense gens de discreció. Les paraules sempre són directes, ja que les comprenem en llegir-les i són la forma que hem atorgat al món. El segon pas és la resignació temporal. Els horaris es desquadraran i els plans seran impossibles de planificar. La ficció s’encarrega d’esborrar el temps i la hipnosi literària ens fa oblidar la frustració que es generaria de manera automàtica. Finalment, hi ha la transformació de tot el que ens passa en relat. La veu del llibre conta també els nostres fets.

No hi ha cap unió més poderosa que aquesta en tot l’univers ni en tota la història. Viure metamorfada és tan surrealista com natural. El problema és que hi ha moltíssima gent que tem aquesta experiència i fuig de la fantasia. Encara hi ha qui creu que el món és tangible i que l’evasió és llunyania. I com més l’eviten més es disseminen. Diran que la culpa de la seua putrefacció és la mort orgànica.

LLIBRERIES

Entrar en una llibreria és un plaer de veritat. Les llibreries són llocs màgics que encara poden esdevenir més fabulosos. La llibreria somriu cada vegada que algú travessa la porta. Al contrari de la resta de llocs, a mesura que el dia avança s’il·lumina més. Quan arriba l’hora de tancar brilla més que la purpurina.

Els llibres callen si escolten que algú ha entrat. Són els nervis, perquè ves a saber què buscarà aquesta persona. La segueixen amb la mirada mentre recorre els passadissos, saben tots i cadascun dels llibres que ha tocat, escolten ben atents què li pregunta a la llibretera. Els més agosarats proven de fer-se veure, els qui tenen amics s’amaguen per tal que no els separen mai.

La clienta no llig tots els títols, necessitaria hores, i se li cansen les cames si vol veure els que hi ha més avall. Tampoc no és suficientment alta i pensa que demà no vol tenir mal de coll així que obvia també els que hi ha més amunt. Un dels llibres s’indigna perquè la seua col·locació no ha sigut justa. N’hi ha un que no pot evitar tossir, pobre, de tanta pols que té acumulada. El llibre que va caure darrere de la prestatgeria segueix en silenci, d’ell no en saben ni l’existència.

La clienta mou els llavis sense que sone res. Fa càlculs. Prioritza. De tota manera, no se’ls podria llegir tots els alhora. Tot i així, no pot apartar els ulls de les prestatgeries, on els llibres segueixen renegant. Un rere l’altre, tots proven de cridar-li l’atenció. Sense paraules els diu, ho sent. Però això no és suficient, és el que passa sempre, significa ser un nom en una llista que no es seguirà. Durant uns instants tot és tensió, i sacrificis silenciosos.

Només la llibretera té el poder de trencar-ho. Ja ho té? La clienta afirma sense convenciment. La moral l’angoixa. La llibretera segueix fent preguntes i ella respon com pot. Amb un paper paga el que val l’altre paper i ja són seus, aquells llibres. Torna a sentir els ulls des de les prestatgeries. Ara no parpellegen, necessiten saber on s’emporta els seus companys i si pensa tornar d’ací poc. Quan diu adeu passa alguna cosa que ningú no entén. Després que la porta s’haja tancat, la llibreria sent que brilla més.