Els rajos de llum que veiem són els mocs del sol. En té durant tot l’any, menys per la nit, que potser d’estar tombat ja no li cauen. La lluna només en té de tant en tant.
Els mocs del sol brillen tantíssim que enlluernen. De vegades ens fan esternudar de l’empatia. També fan arcs de Sant Martí, fan ombres, fan imatges místiques, fan escalfor, fan que s’asseque la roba. Nosaltres escrivim poesia, fem fotografies o comentem ai, quin solet més bo.
Els rajos de llum són xafarders perquè es colen fins i tot per les finestres. Tan xafarders que són els testimonis per si ens passa alguna cosa. Es barallen amb les persianes, amb les cortines, amb els para-sols, amb les ulleres. Abans de caure s’han barallat amb els mocadors. Ho travessen tot perquè volen saber moltíssim i empastifar el món i ser admirats.
Els mocs del sol són apegalosos però d’una manera diferent a la dels nostres mocs. No es poden apartar del lloc on s’han enganxat i s’escampen més i més si els intentem tocar, i es converteixen en formes estranyíssimes, s’apeguen i no es poden tocar mai. Els nostres mocs són apegalosos com la gelatina, com el pegament, com el fang, com els caramels. Els amaguem i ens excusem amb els refredats o amb alguna cosa semblant. El sol mai no es justifica. Al sol li cauen els mocs durant tot l’any.
Els rajos de llum del sol, que són mocs que cauen, s’assemblen a les potetes de les meduses, que són tentacles tan perillosos com el sol que crema, i m’imagine que són mocs elèctrics que s’han convertit en estalactites però que són flexibles perquè l’aigua del mar fa que es moguen totes les coses.
Tempesta 