RECORDS

Les visites que em fan els morts en somnis o les visites dels meus records. Allargar el dol tants segles com ho necessite. Que vinga tard. El desordre dels esdeveniments. De vegades la tristesa arriba abans que els fets.

Hem aprés moltes coses però no les hem entés. Vull dir que fem rituals i sentim, però no ens encaixa ni encaixem perquè no ho hem fet nosaltres. Estic segura que la meua manera de ser humana no coincideix amb la de ningú més. No hem parlat suficient com per entendre cap altre punt de vista. En els esdeveniments íntims aquesta distància és terrible perquè no hem parlat suficient com per saber fer-nos companyia.

La mort passa de tant en tant, de fet en realitat passa cada dia. Però a nivell individual de tant en tant. És una paraula que sabem, que fem servir, que pot dir moltes coses. És un acte que no es pot rutinitzar. Té una elegància sublim. Abans a mi em feia posar els pèls de punta sempre que la pensava. El terror, a més de ser terrible, té un punt positiu que no sé explicar i que significa que, enmig de tot, hi ha un valor que importa molt. Per això causa tantíssima exasperació.

M’enrabia moltíssim la facilitat amb què es repeteix la sentència d’acceptar les pèrdues. Jo no pense donar el vistiplau a un tracte que no he signat en cap moment. Me l’han imposat. I no hi estic d’acord. I m’enfadaré tantes vegades com vulga i em sentiré impotent cada dia que ho necessite. No vull sentir-me resignada, que l’orgull trobe alguna altra justificació al que em passarà, algun sinònim, que ho negue i que jo m’ho crega. Però mai l’acceptació.

No està gens bé que haguem de ser tan racionals. No obstant, crec que s’ha d’aprofitar. Vull creure en coses, imaginar-me històries, parlar de sensacions, escriure el que pense, tenir por, somriure. Vull venerar els morts partint de les emocions més estranyes. Fer-ho a consciència i recordar tantes vegades com jo vulga.

La manera d’estimar en aquesta distància que segurament serà irrecuperable és creient en el que jo necessite creure. Els qui han mort segueixen formant part de la nostra vida; no parle de fantasmes sinó d’una espècie de purpurina estranya que s’ha apegat en les nostres parts abstractes. Som nosaltres qui la descobrim ací o allà i somriem mentre anem fent. Valorar la vida també és tenir present la mort, donar-li una forma que ens siga còmoda per tenir-la amb nosaltres, que ens vigile i que ens faça venir calfreds. No es poden eliminar els records. És just. Estar viu és una cosa massa gran com per a que s’acabe de sobte.

FLORS TRISTES

L’altra nit vaig veure unes flors, pobres, que ploraven. S’havien contingut tot el dia perquè ningú no ho sabera, se suposava que tothom dormia ja. Però jo sí que les vaig veure.

Ploraven cascades que sonaven per tot el carrer. Ploraven des del balcó fins a la vorera i esquitxaven la façana. No podien parar, tenien tanta pena! Jo m’amagava rere el cantó. En cas que em descobriren es posarien nervioses, no li ho digues a ningú, em demanarien.

Si se n’assabentava qui les havia regat, de seguida els reduiria la quantitat d’aigua, i les flors, pobres, no podrien plorar. Haurien de contenir el pesar i assecar-se a poc a poc. Es pansirien, se’ls faria gepa, se’ls caurien els pètals, la terra esdevindria grisa i inconsistent, cauria tota fins a formar turonets de cendra de tristesa desatesa que s’agranarien pensant quina mala idea va ser posar testos al balcó.

Per tant, les vaig deixar plorar. Em vaig allunyar lentament i sense fer soroll. No volia molestar-les amb la mirada de la curiositat que fa tant de mal en els moments tan íntims com aquell. Tot era quietud i les llàgrimes esmorteïdores.

Es depuraven. Demà estarien precioses. No les he tornat a veure però n’estic segura. A mi em van colpir, les flors, pobres. Les he pensat cada dia.

Agost, 2021
El Camp de Mirra