CONTES FLORS

Organitzaria millor el meu món si el pensara com un recull de contes en lloc d’entaforar cada esdeveniment nou en una novel·la molt llarga d’on mira, ja he perdut el fil, aquesta part se m’està fent pesada, he de tornar enrere perquè no me’n recorde d’on eixia aquest personatge. Si la meua vida la faig de contes, em resultarà molt més senzill canviar de context, topar-me amb persones noves, mantenir l’atenció en cada història.

Si tinc molts contes per explicar em puc permetre contradir-me i ser jo sempre, però jo que ara estic dins d’una història i jo que m’he ajustat a una altra diferent. I damunt del cap una antena que serà un fil conductor ple de sorpreses que de vegades farà plantejar si de veritat això m’havia de passar a mi, hi ha algun error, crec que hi ha alguna cosa que no encaixa.

Un recull de contes és com un ramell de flors. I em fa tanta il·lusió perquè un ramell de flors és agafar un tros del món i redreçar-lo perquè s’assemble a tu, acceptar que es pansiran però que hauran sigut precioses, que no tenen arrels però que els canviaràs l’aigua i diràs mira, les oloraràs. Cada flor d’un conte, de vegades es llegiran desordenades, cada flor fora del seu hàbitat, però no serà dramàtic perquè és una història.

Si faig la meua vida amb contes puc explicar-ne un ara que tinc uns minutets, mentre faig cua, durant un viatge llarg. Intercalar-los amb altres contes, fer pauses, escoltar-ne d’altres, canviar la manera d’explicar-ho segons el lloc i per a qui, crear diverses recopilacions perquè hi ha uns quants que ara m’encaixen i uns altres que els col·locaré allà. I és més fàcil fer un dibuix de cada conte que pensar d’il·lustrar tota la novel·la.

I sobretot visc tan tranquil·la perquè puc descansar i pensar en coses diferents, em puc avorrir i escriure un conte nou, puc deixar reposar aquest perquè ara no és el moment. I tan tranquil·la perquè cada història no és ultra transcendent, tot i que crearé drames intensos.

RECORDS

Les visites que em fan els morts en somnis o les visites dels meus records. Allargar el dol tants segles com ho necessite. Que vinga tard. El desordre dels esdeveniments. De vegades la tristesa arriba abans que els fets.

Hem aprés moltes coses però no les hem entés. Vull dir que fem rituals i sentim, però no ens encaixa ni encaixem perquè no ho hem fet nosaltres. Estic segura que la meua manera de ser humana no coincideix amb la de ningú més. No hem parlat suficient com per entendre cap altre punt de vista. En els esdeveniments íntims aquesta distància és terrible perquè no hem parlat suficient com per saber fer-nos companyia.

La mort passa de tant en tant, de fet en realitat passa cada dia. Però a nivell individual de tant en tant. És una paraula que sabem, que fem servir, que pot dir moltes coses. És un acte que no es pot rutinitzar. Té una elegància sublim. Abans a mi em feia posar els pèls de punta sempre que la pensava. El terror, a més de ser terrible, té un punt positiu que no sé explicar i que significa que, enmig de tot, hi ha un valor que importa molt. Per això causa tantíssima exasperació.

M’enrabia moltíssim la facilitat amb què es repeteix la sentència d’acceptar les pèrdues. Jo no pense donar el vistiplau a un tracte que no he signat en cap moment. Me l’han imposat. I no hi estic d’acord. I m’enfadaré tantes vegades com vulga i em sentiré impotent cada dia que ho necessite. No vull sentir-me resignada, que l’orgull trobe alguna altra justificació al que em passarà, algun sinònim, que ho negue i que jo m’ho crega. Però mai l’acceptació.

No està gens bé que haguem de ser tan racionals. No obstant, crec que s’ha d’aprofitar. Vull creure en coses, imaginar-me històries, parlar de sensacions, escriure el que pense, tenir por, somriure. Vull venerar els morts partint de les emocions més estranyes. Fer-ho a consciència i recordar tantes vegades com jo vulga.

La manera d’estimar en aquesta distància que segurament serà irrecuperable és creient en el que jo necessite creure. Els qui han mort segueixen formant part de la nostra vida; no parle de fantasmes sinó d’una espècie de purpurina estranya que s’ha apegat en les nostres parts abstractes. Som nosaltres qui la descobrim ací o allà i somriem mentre anem fent. Valorar la vida també és tenir present la mort, donar-li una forma que ens siga còmoda per tenir-la amb nosaltres, que ens vigile i que ens faça venir calfreds. No es poden eliminar els records. És just. Estar viu és una cosa massa gran com per a que s’acabe de sobte.

ESPILL

Em mire en un espill brut de pols i veig totes les coses que he deixat passar. No res, detalls sense importància. Demà, demà el netejaré. I em veig a mi anys enrere. Fins al punt de no poder recuperar la nitidesa dels records, però tampoc la meua, la de la ment, ni a la pell, ni al revers dels ulls, ni en aquells detalls que ja han crescut. Com jo, com les capes de pols, perquè se seguiran superposant. No puc atendre cada mil·lisegon de la meua vida. Ho sent, però hi haurà coses que deixaré passar. Acceptaré les conseqüències i un dia em miraré a cegues. O potser aparte la vista d’aquest vidre brut i prove d’entendre el que fan les meues mans, els meus peus, el meu estómac, per exemple; però sense el reflex que destorba tant. Perquè jo no soc el que hi ha a l’espill. Jo soc molt més enllà. Jo soc en mi mateixa abans del que es deixa veure. Jo també tinc pols per la qual m’he de preocupar molt més que no d’aquella que simplement ha sigut la conseqüència de la gravetat que l’ha fet caure. La pols de l’espill es pot treure amb un drap.  

L’EDAT DELS CARAGOLS

Els caragols són uns animals que mesuren el temps d’una altra manera. Mentre el nostre rellotge té una forma circular, el seu segueix les corbes de l’espiral, de manera que sempre passa per un lloc nou, segurament semblant a algun anterior, però mai igual. Aquesta particularitat es reflecteix en el ritme de vida: ells van a poc a poc, explorant cada moment, i nosaltres ens precipitem perquè l’experiència de les hores ens permet passar coses per alt.

Amb la seua parsimònia, els caragols passen de vegades per davant de nosaltres. I segueixen, perquè no els interessa. Fan una excepció en el món de la infantesa, paren i es transformen en imatges somrients i ben acolorides en una gran diversitat d’àmbits. Encaixen bé entre les criatures que encara estan més properes a la salvatgia que a la racionalitat que se’ls intenta imposar. No han aprés a entendre els horaris i les nocions de setmana o de vida són de moment molt vagues. Els dos animalons es troben i es saluden amb simpatia, es presenten i es sorprenen sense por.

Les bestioletes humanes són capaces d’encuriosir-se amb uns éssers que porten una motxilla molt gran i que diuen que és sa casa. Les motxilles de l’escola de vegades van molt carregades, però costaria d’imaginar que allí dins poguérem fer vida. Necessiten tan poca cosa i nosaltres amb tants imprescindibles. Sembla irreal un equilibri tan auster, amb passejades sota la pluja i descansos prolongats indefinidament. Deixen rastre perquè els seguim l’exemple.

El ritual per eixir de la closca porta la inèrcia del vals. Les xicotetes feres que s’amansen amb la música els contemplen amb una admiració reverencial. L’espectacle de la sincronia entre els ulls que es fan llargs i els que miren és impecable. Tot seguit, la temptació del tacte, el pastís que s’esfondra i la font que s’encén. La sinceritat, la lentitud i la paciència. Un privilegi.

Fins que creixem i ens sumem a la tendència dels plaers prescindibles. Als caragols se’ls penja l’etiqueta d’ordinaris perquè són discrets i no ufanegen de la seua excel·lència. Però no són ordinaris. El que passa és que a la majoria se li ha passat ja l’edat dels bitxos i la de meravellar-se amb tot allò que no siga exuberant.