Per fer una classificació ràpida, diré que la poma és una fruita. Diré també que existeixen moltes varietats i diré finalment que hi ha molts errors en la seua concepció popular. Hi ha una qüestió en particular que considere que s’ha d’aclarir perquè la gent puga menjar pomes tranquil·lament sense témer un enverinament: l’ínfima presència del cianur a les llavors.
Sabem que el cianur és una substància molt tòxica i sabem que la Blancaneus va entrar en una espècie de coma després de mossegar una poma. D’acord, el cianur ens pot matar en una dosi ben gran que de cap de les maneres pot ser la quantitat present en les llavors de la poma i la Blancaneus va estar a punt d’ofegar-se perquè no va mastegar bé abans de tragar.
Parle des de l’experiència personal per assegurar que no hi ha cap problema si decidim mossegar les llavors quan ens mengem una poma (perquè, és clar, si no, és impossible que el cianur ens arribe a l’estómac: contenen cianur però no són cianur); de fet, té fins i tot la seua part positiva. En primer lloc, aprenem a reconéixer el sabor d’aquest verí i el podrem detectar quan algú intente utilitzar-lo amb una finalitat que resultaria fatídica per a nosaltres. D’altra banda i seguint amb la línia de la supervivència, la ingesta regular d’una xicoteta dosi de cianur ajudarà al nostre cos a assimilar-lo i a generar-hi una certa resistència. Tot i això, el cianur continua sent nociu per al nostre cos i el motiu pel qual podem prendre’l amb aquesta fruita és per la seua quantitat mínima.
I ja que he parlat sobre menjar pomes, m’agradaria recordar com s’han de menjar per aprofitar-les al màxim. Realment es tracta d’una fruita molt pràctica per emportar i d’excel·lent conservació. La recomane per menjar entre hores, per berenar o bé de postres de qualsevol àpat: és saciant, conclusiva i saborosa, però és millor encara si el procediment és l’adequat.
L’error més freqüent a l’hora d’encetar la poma és agafar-la en horitzontal, és a dir, amb un dit a la part de dalt i l’altre a la part de baix per començar a mossegar-la pel costat. Moltes vegades es dubta sobre quin lloc de la superfície aproximadament esfèrica és l’adient per a la primera dentada. Efectivament, cap: el punt inicial és la base. En aquest lloc, la poma és més estreta i, per tant, és molt més fàcil començar. Molta gent es pensarà que el centre, on sol haver una espècie de cosa que fa mal rotllo, no es menja, però, ben al contrari, aquest punt estimula el sabor de l’aliment. Ara és molt fàcil seguir. Aquesta tècnica evita que es queden filaments i trossos entre les dents.
La següent crisi arriba amb les llavors, que no són només les llavors, sinó que és tot el cor de la poma, que està més dur, que el color canvia. Molt fàcil, el truc és tancar els ulls i, en funció de l’atreviment de cadascú, les llavoretes es mastegaran o es tragaran sense pensar-ho massa. Ací es produeix la segona variació del sabor monòton que normalment s’obté amb les pomes.
La part superior ja és més senzilla, només cal anar amb compte de no perdre cap tros quan s’arriba al pal, ja que la zona que hi està més apegada es pot partir fàcilment en dos. Ens quedaríem amb el palet a la mà.
Fins ara ja podem dir que hem aprofitat la fruita. Però, encara que semble mentida, encara es pot apurar més. Menjar-se el pal és tota una experiència. En primer lloc, cal analitzar-lo perquè de vegades és excessivament dur i sec. S’ha de comprovar que té un aspecte més o menys sa, perquè si és negre molt negre o si té tantes arrugues que pareix que s’haja enroscat sobre si mateix difícilment el gaudirem. Si d’aparença és òptim i la poma que ens hem menjat estava bona, podem passar a l’acció. No es pot fer de pressa, s’ha d’assaborir com una arrel de regalèssia. A poc a poc, es mastega i es descobreix una substància dolça i en certa manera additiva que ens acompanya fins a l’extrem del palet. En aquest punt hi ha com una voluta, que sí que és negra i que s’ha de menjar d’una manera especial. Quan només queda aquesta punteta minúscula, s’ha de col·locar entre les dents de davant en horitzontal i mastegar-la. Immediatament s’expandeix i produeix una explosió de sabor. És el final.
Aquest últim pas és possible que s’aproxime a l’excentricitat, però vertaderament val la pena posar-lo en pràctica. Seguint aquests consells, menjar una poma pot ser molt més que una rutina o un remei per a quan tenim fam, a més de ser segur i bo per a la salut. Això sí, abans de tot s’ha de rentar.
Tempesta 