Hi ha una flor que tremola. Té molt, molt de fred. Però les flors no poden posar-se abric perquè els abrics són massa grans i ningú no pensa en les flors quan els confeccionen.
La flor que tremola té cinc pètals grocs i al centre un buit del mateix color però més fosc. De la tija pengen una espècie de capolls que no sé si s’han d’obrir o no. O potser s’han tancat ara pel fred. Està un poc torta i, amb cada bufada de vent, executa uns moviments nerviosos, molt curts, i que no arriben mai a la quietud. No és com la dansa circular de les que l’envolten, ben ampla, fent-se veure, lentament. Ella no pot, no vol. Estar-se quieta a prop d’ella és la millor solució que troba per mantenir-se viva i amb força suficient.
No massa lluny d’aquest punt, una formiga corre, corre i corre. Està nerviosa, no és que tinga pressa. De fet, té tot el temps del món. Però el neguit li impedeix avançar amb calma i va, va, va. Ja ha desaparegut.
Els caragols blancs, desats com pinzellades sobre la terra, són les estrelletes més llunyanes i minúscules de la muntanya. Brillen entre les pedres i els ulls es cansen de contar tantíssimes cases que no respecten l’ordre dels barris i els carrers.
De pedretes en són moltes. Cadascuna és diferent en grandària, en forma i en color. Com que n’hi ha tantes han de ser distintives per elles mateixes, han de retrobar-se quan algú les xute i les canvie de lloc. Han de ser especials per saber que no són una més de tantes moltes.
Maig, 2020 En un raconet de la muntanya
Tempesta 