La meua manera preferida de dinar és amb carmanyola, forqueta xicoteta i dijous. Si fa solet és encara millor, i si trobem un lloc còmode poden passar moltes hores, pot arribar el berenar, el sopar i l’hora d’anar a dormir.
Hem assignat el dijous de cada setmana com a dia de dinar. Pausa i alhora moment. Des de fora semblem un grup de persones però estem bé. Mengem i parlem i solucionem tantíssims problemes. Problemes nostres i problemes del món, que no ens consulta i fa el que pot. Tenim un argot propi que projecta revelacions, que de vegades no són transcendents però que ens fan riure.
Un dia, sense voler, vam estar d’acord en què els dijous eren una prioritat i ara han esdevingut sagrats. Els hem anotat tots al calendari, per si de cas o per remarcar encara més la seua importància. És un espai que hem fet nostre i al qual li afegim originalitats a mesura que passa el temps, com nous temes de conversa, plans estrambòtics o detalls gastronòmics.
Sense adonar-nos, cada vegada ens coneixem millor. Tenim un context comú on s’encabeixen les nostres particularitats i cadascuna de les vides que fem quan no ens veiem. Compartim un gran imaginari d’anècdotes i de característiques que ens fan riure i que de vegades són el més important del món.
I potser el que passa és que hem fet especial una rutina i que a nosaltres, ens hem convertit en protagonistes. Li atorguem un gran valor a qui som i ens interessem per allò que, en un altre context, s’etiquetaria com a absurd. I el sentit final és com de bé ens sentim, com cada dimecres recordem demà és dijous, com preparem la carmanyola pel matí, com pensem agafe dos forquetes per si de cas, com busquem un lloc on hi haja sol però no massa però no gespa però que capiguem bé però sense massa gent però còmode però que ens agrade.
Tempesta 